dissabte, 4 de desembre del 2021

 EL CAMÍ Capítol 21

"La francesa del revés, uns germans canadencs, les extremenyes de pas lent, un murri entre catalans i un final inesperat" 

7 Octubre 2019

El d'avui, no ha estat el dia tranquil i reposat que esperava. Avui m'acomiado del Camí en aquest segon tram, que m'ha portat a recórrer els 232 km que separen Navarrete de Sahagún.

Volia assaborir-lo íntima i pausadament, pas a pas i quilòmetre a quilòmetre, esprement les darreres hores d'introspecció que em permetria aquesta darrera etapa entre Legidos, encara a Palència i Sahagún, ja a la província de León. Però ja se sap que l'home proposa i Déu disposa, perquè finalment ha estat tot lo contrari, ja des d'un inici.

Com estava previst, abans de les vuit, Teresa ja m'ha deixat al mateix lloc on vaig acabar l'etapa d'ahir: l'entrada al poble de Legidos. 
El dia ja clarejava amb força quan he travessat el seu carrer principal i, en dos minuts, m'he plantat a l'altra punta, just on hi ha l'alberg de peregrins, i en el moment en que tres figures conegudes sortien de l'establiment.

Semblava que dubtaven quina direcció emprendre. Eren els tres mexicans!! Era la quarta vegada que ens trobàvem en menys de 24 hores i això ens donava una certa familiaritat, tot i no ser massa explícits. "Que tal amigos, descansaron ?", he preguntat. "Si señor, aqui estamos, preparados, pero no vemos donde está la flecha que indica la dirección a seguir", contesta l'home, amb la frase pot ser més llarga que li he sentit dir. 
Però, avui soc jo el que no tinc ganes de parlar i, educadament, però sense cap altre comentari que pugui allargar la conversa, els hi assenyalo dos figures que caminen davant nostre. "Miren, serà por allí donde andan esos peregrinos", els hi dic. I així apresso el pas per seguir endavant i concloure la nostra xerrada matinera.
Calculo que tinc tres hores per arribar a Sahagún, i cobrir els escassos 18 km que m'hi separen. 
Creuo altre cop la N-120 que ens acompanya, paral·lela, pràcticament durant tota la ruta, i agafo de nou el sender adjacent. Respiro tranquil. Per fi estic sol. Davant meu no camina ningú i els mexicans van a "pas de bou" i a una certa distància, darrere meu. Ara podré caminar amb les meves cabòries i reflexions, com a úniques companyes de viatge, penso.
 

Però el plaer dura poc, perquè, al cap de dos minuts veig venir, a bon pas i en direcció contrària, una figura que, en apropar-se, resulta ser una dona. Haguera pogut passar sense dir res i seguir amb el meu intencionat recolliment interior, però la màgia del camí és forta, la casualitat no existeix i el Camí es torna a fer present, quant sense poder evitar-ho, les paraules surten de la meva boca. "Buenos dias, se ha olvidado algo en el alberge que camina al reves?". 
Faig la pregunta en castellà, gesticulant al mateix temps per fer-me entendre, perquè no sé de quina nacionalitat és la meva interlocutora.
 Respon en francès a la salutació matinal i afegeix en un castellà forçat, dient-me que no, que está fent el camí al revés, de Santiago cap a Roncesvalles. Estic de sort, amb el meu francès un poc oxidat, però entenedor, podrem parlar i segurament trobar una altra història de vida al Camí. 


I, efectivament, tot i que avui jo portava pressa, la curiositat va poder més i finalment, l'encontre es converteix en una llarga xerrada que intentaré sintetitzar, perquè es va allargar més de deu minuts. 
Arrecerats i aturats a una vora de la senda, mentre començaven a passar peregrins (també els mexicans!) la dona, primer va satisfer la meva curiositat sobre per què feia el camí a l'inrevés. Ella, que "casualment" es diu com la meva esposa, Teresa, em va explicar que aquesta era la sisena vegada que feia el camí. Com també el canari d'ahir, coneixia el Camí Antic, l'Anglès, Finisterre...en fi, no em repetiré, perquè el que és interessant és saber el motiu que l'empeny a aquesta fal·lera caminadora. Per lo que em deia, vaig entendre que en aquesta ocasió buscava viure el camí des d'una altra perspectiva, trobant a la gent de cara, no d'esquena com la trobem tots els que fem el camí cap a l'Oest.
Pot ser sense proposar-s'ho, Teresa ens mostrava una bona reflexió i metàfora per aplicar a les nostres vides: encara que sigui anar en contra sentit o pugui semblar un absurd, les coses, la vida, la gent, els problemes, val més afrontar-les de cara que d'esquena. Les veus venir.I aquest era el propòsit de la meva "amiga" Teresa, entomar les coses, les circumstàncies, la vida, de cara, de front, acceptant-les tal com són.
El que m'explicaria a continuació, donava sentit a la seva reflexió.
I és que, un cop satisfeta la meva curiositat, sense jo preguntar, la dona m'explica que, fa uns anys (crec que em va dir vuit), va perdre una persona molt estimada. Ni ella em va dir el grau de consanguinitat, ni jo, per prudència, li vaig preguntar, però sí que havia de ser molt proper, perquè, segons em confessà "Presque tous les jours, j'avais le besoin d'aller au cimetière " . Aquesta necessitat d'anar gairebé cada dia al cementiri la va mantenir durant uns anys, fins que un dia va entendre que el dol havia de passar i calia seguir endavant, "caminar veient-les vindre". De cara a la vida, com ella estava fent.
Va ser aleshores quan va descobrir el Camí i gràcies a ell, va recuperar la pau, sense perdre el record, em va dir. Veritablement, una altra de les moltes històries i drames que caminen baix la Via Làctia.
Teresa té un germà que es diu Josep, com jo...una altra casualitat?. 

   Viu a la regió francesa de Bretanya, que jo he visitat dos vegades en vacances. « Mais avez-vous nagé? », pregunta sorneguera, sabent que l'aigua del mar en aquella costa francesa, sempre està molt freda. Parlem de la Fest-noz , tradicional de Bretanya, on els balls i cants en comunitat són una manifestació cultural i festiva molt important. Li agrada parlar del seu país. El vel d'amargor que he notat als seus ulls quan em parlava de com i perquè va descobrir el camí, ha desaparegut i em diu que em vol fer un petó perquè li he alegrat el dia parlant de la seva llunyana Bretanya. "A canvi d'una foto junts", li proposo, i així segellem el pacte i ens acomiadem desprès amb un afectuós "a revoir". Ves tu a saber. Els fils per on ens mou la vida, mai saps on es poden tornar a creuar.

Quan torno a la meva introspecció, reflexionant sobre lo que acabo de viure, me'n adono que el dia ha encès ja tota la seva lluminositat, just quan estic arribant a la pedania de Terradillos de los Templarios, que com el nom indica, va ser territori jurisdiccional d'aquesta Ordre. 
Llegeixo que hi ha una llegenda que afirma que els últims templers van enterrar aquí la gallina dels ous d'or. Segurament no és més que un conte de la vora del foc, però lo que si que és cert és que a sobre nostre, l'or daurat del Sol, ja resplendeix amb tota la seva força quan surto del "territori templer", direcció al proper llogaret, Moratinos. 

Trec la càmera fotogràfica per deixar constància d'una altra espectacular sortida de l'astre Rei, quan una veu, en castellà, però altre cop amb accent francès, em diu que amb aquesta càmera sí que es poden fer fotos boniques. Responc que sí, òbviament, té més prestacions que la càmera del mòbil, però amb aquest també es poden treure instantànies interessants.


Avui que no volia parlar amb ningú em surten històries a dojo! Jo no parlo massa, però l'home m'ensenya el mòbil, busca unes fotos i em mostra els colors que tenia el cel d'ahir en fer-se de dia. A partir d'aquí m'explica – sense jo demanar-li-, que fan el camí ell i el seu germà, que va uns metres enrere. Ell és el petit i ja té experiència en això del Camí. El germà gran és el primer cop que el fa. Jo l'escolto i encara que no tic massa ganes de conversa, com que parla molt bé el castellà, no puc evitar preguntar-li el perquè. "Nosotros nacimos en Canadá y mi hermano vive todavia allí. Yo marché a vivir unos años a Francia......." Just quan m'està explicant això, Teresa ( la meva àngel de la guarda), em truca per dir-me que ja està a Sahagún. Parlem un moment, (en català) i en acabar li explico al canadenc que és la meva esposa que m'acompanya de suport al viatge. "Ya entendí, ya. Yo estuve unos años trabajando en Barcelona y aprendí un poco de catalán" em solta. 
Tot seguit m'intenta explicar on va viure i on treballava, però el seu germà, que s'ha posat ja a la nostra alçada, em salva i jo puc avançar uns metres per quedar-me de nou amb la meva anhelada soledat, mentre ells no de que discuteixen.
Sembla que avui tot s'ha conjurat per fer-me anar espai. Són gairebé les nou i mitja tocades i, en arribar a Moratinos, encara em queden uns 9 km fins a la meta. Penso que no compliré l'horari previst, quan avanço un parell de dones. Una més jove, l'altra de més edat. Van a poc a poc i en saludar-les em
responent, "Hombre, un español. Mira que hay pocos en el camino".
Bé, he de tornar a relaxar la marxa, ja que, la dona més gran, segueix donant-me una informació que jo no he demanat... avui porto un poc de pressa !!... però per educació, afluixo el pas i adaptant-lo al seu, deixo que m'expliqui que són mare i filla, nascudes a Badajoz, però amb domicili a Madrid. Fan el camí juntes perquè a la mare li feia molta il·lusió poder fer-lo. "Mi hija és muy deportista", diu amb orgull la mare. "Ha hecho la Via de la Plata en bicicleta", consolida cofoia. 
Interessat pel tema, encara que n'angunia, la noia m'aconsella que, si està dintre els meus projectes de futur fer aquesta ruta algun dia, planifiqui bé les etapes i sobretot, que faci bona previsió d'aigua. "No és lo mismo que aquí. No hay tantes infraestructuras para acoger a los peregrinos, la distancia entre pueblos es mayor y lo puntos de agua escassos", m'informa. 
Jo els hi agraeixo i m'excuso per seguir camí al meu pas. "Siga hijo, siga a su paso", m'anima la mare.

A la sortida de Sant Nicolas del Real Camino, darrera localitat palentina abans d'entrar a Lleó, em trobo un grup de caminants. En són una vintena i em sembla escoltar que parlen en català. "Caram" !!," penso, "els únics catalans que he trobat en tot el camí i van en un grup massa nombrós per descobrir-los-hi que jo també ho soc. Si dono conversa, començarem a parlar i no arribaré a hora a Sahagún". Així que murri, murri, cap coto i mirant a terra, els vaig avançant, un a un. Algun sento que em saluda, però jo solament remugo alguns sons inintel·ligibles per no descobrir-me. Em fa vergonya confessar-ho, però reconec que vaig ser un poc poca-solta. Clar que en castellà hi ha un adagi que diu que "el fin justifica los médios" i jo he d'arribar a les 11 a Sahagún...ho faig, amb deu minuts de retard, això sí... però arribo tot i els entrebancs que m'ha posat avui el Camí...pot ser per no deixar-me marxar ?. 
Tranquil, si Déu vol i les cames també, entre Abril i Maig de l'any que ve, tornaré.
 

Ara, però, Teresa ja m'està esperant al centre del poble, amb el Suzuki encarat de cara a casa i, després de fer un petit striptease al mig la plaça per canviar-me la roba suada, emprenem un altre camí, en aquest cas, el del retorn cap a casa. Fins aviat.


  EL MEU CAMÍ- DE L'EBRE AL SALVADOR Capítol 80 - Etapa 19  (Hontória del Pinar- Santo Domingo de Silos) "La dona del pont, e...