EL CAMÍ - Capítol 24
"El poble de les granotes, el cec del camí i un italià sense pressa"
30 Setembre 2020

 

El dia semblava que seguiria una línia tan plana i monòtona com els 32 km de camí que tenia al davant entre Sahagún i Reliegos. De fet, quan he començat a caminar aquest matí a les 6:20, el poble estava desert. Ni els gossos se sentien bordar.
Els set graus de temperatura a aquella hora del matí, m'han fet sortir tapat fins als ulls. L'airet era gelat i invitava a caminar a bon pas. M'he parat davant la monumental portalada del Monestir Real de Sant Benet per fer el vídeo d'arrancada, quan en la quietud descrita, unes petjades apressades al meu darrere, m'ha fet girar sorprès...un altre caminat matiner!!. Bé, potser estava equivocat i el camí està més transitat de lo que pensava ahir a la tarda.

 L'home, amb un frontal al cap, ha passat sense gairebé desitjar-me el repetitiu "buen camino". Jo m'he entretingut un poc més per fer una altra foto al "puente del canto" i m'he endinsat ja per la il·luminada albereda que ens acomiada, al decurs d'un quilòmetre llarg, de Sahagún.

L'home caminava uns 200 m. davant meu, quant de sobte, abans que s'acabés la filada de fanals, s'ha deturat i es mirava el peu i el menejava. Quan he arribat a la seva alçada li he preguntat si li passava alguna cosa, i amb gestos m'ha dit, que no, que continues. Així ho he fet. A les fosques, perquè, maleïda memòria, el meu frontal es va quedar a casa, així que, mig a les palpentes i acostumant els ulls a la foscor, m'he endinsat pel sender compostel·là que discorre vora una carretera secundària, sense gairebé trànsit.
Al cap d'una estona, m'he girat i he vist la llumeta que, a una distància prudent, em seguia. Jo per mi, que lo del peu era una excusa per a què jo passes davant.

 

Les set tocades del matí i entre la foscor d'una nit sense lluna i els fanals dels cotxes que de tant en tant em venien de cara, he arribat al primer poble de l'etapa, Calzada de Coto, del Coto perquè en aquesta localitat usufructuaren, els monjos de Sant Facundo de Sahagún, una devesa d'alzines per als seus porcs.
Pensava que aquella hora, algun bar estaria obert i podria fer un reconfortant cafè amb llet (a les sis del matí, no hi havia res obert a Sahagún), però no. Res de res. Solament amb un got d'aigua al ventre, travesso el poble i a la sortida em topo amb una bifurcació.
A la dreta ens porta per l'antiga Via Trajana, ruta jacobea original i que ja vaig trepitjar al tram anterior, i a l'esquerra, el modern camí Francès real. Tots dos conflueixen a Mansilla de las Mulas, uns trenta km més enllà. Jo tiro cap a l'esquerra, el meu "company" tria la Trajana i ens acomiadem, com ens hem trobat: sense un adéu.
A partir d'aquí el camí no té massa interès. Mentre cap a l'est es comencen a albirar les primeres llums del dia ,davant meu torno a trobar la filera inacabable de falsos plataners,(Acer pseudoplatanus) que, teòricament han d'ombrejar al caminat.

Quilòmetre a quilòmetre segueixo sense topar-me amb ningú i, quan la llum del nou dia ja ha pres força, travesso el segon poble, Bercianos del Real Camino, lloc d'encontre amb Teresa i l'avituallament. Reposo forces mentre m'admira la moderna església de la parròquia de El Salvador. Acostumats per aquests indrets a veure veritables monuments de pedra, aquesta és d'una arquitectura supermoderna, amb una gegantina estructura de ferro que serveix d'esquelet per a l'edifici i on sobresurt especialment el campanar, tot també de ferro i sense parets. A les fotos es pot apreciar bé.

Amb el reforç ben assegut, reprenc camí, altre cop baix la filera de plàtans, pel sender veí a la solitària carretera que, sense trobar-me a ningú, em porta fins al Burgo Ranero . Aquest municipi té una curiositat que m'ha fet gràcia: el seu nom. El Burgo "Ranero", de "rana", granota, perquè segons sembla l'origen del nom li ve de l'ofici que tenien, en temps remots, els seus habitants, dedicats a caçar granotes de les llacunes properes al poble, per abastir als monjos benedictins de l'abadia sahagunense.
Mentre m'entretinc fent algunes fotos: sorpresa!, m'avancen dos joves peregrins que ni havia vist arribar darrer meu. Són estrangers, segons delata el seu nasal i forçat "buen camino". Bé, ja en portem tres, el del frontal i aquest parell, xic i xica.
Els deixo a la seva marxa i jo segueixo, per enèsima vegada, entre plàtans, sender i carretera. La solitud del camí em fa fixar en detalls com el de què, per tots els pobles on he passat fins ara, aproximadament el darrer quilòmetre abans d'arribar i el primer després d'abandonar-lo, l'herba que ha crescut a la sendera (segurament per la falta de caminats que la trepitgen), està segada. Després, l'herba seca envaeix a poc a poc les dues fileres de petjades... Quina pena.
La parella se m'ha perdut de vista, quan, uns dos km després del poble de les granotes, veig a una certa distància, a algú que camina per la vora de la carretera, molt a poc a poc. Quan arribo a la seva alçada veig que és un senyor gran (jo li faria més de setanta-cinc anys) que camina amb una certa dificultat, ajudant-se de la seva gaiata. El saludo, em contesta i com que veig que és una persona gran i tan allunyada del poble, penso si tindrà algun problema de memòria.

Li dic, "está muy lejos del pueblo, no ?". "No que va, esto lo hago todos los dias. Soy ciego !!"
Em quedo glaçat perquè aquí tinc una història d'aquestes que ja trobava a faltar al camí i no deixo escapar l'oportunitat per establir conversa.
Li dic que el meu nom és Josep i que sóc català. Ell em diu que el seu nom és Tomás i que el metge li ha dit que no es quedi a casa. Que la seva deficiència no l'ha d'aturar per fer lo que pot fer. I caminar, pot caminar.
Ho fa guiant-se amb la gaiata tocant la vorera de l'asfalt. Però jo li pregunto, "Y como sabe donde está y cuando ha de volver?". "Con el reloj", em respon. "Cuando salgo de casa pongo el cronómetro a una hora. Cuando suena la alarma sé que tengo que volver. La gente que pasa, también me ayuda mucho... Ya estoy llegando. ¿Aqui delante hay unas choperas verdad?"
Miro i efectivament, hi ha una filera de xops. Em quedo encara més embadalit. L'home m'explica que va ser pastor i agricultor. "Hacíamos de todo mi hermano mi padre y yo. Trabajar mucho. Otros se fueron a la ciudad. Yo tengo un primo en Barcelona. Me dijo que me vio en una foto que me hizo un peregrino"...."Hombre, pues si no le importa, me gustaría hacerme una foto también con usted", li dic. L'home accedeix i segueix explicant-me coses que seria massa llarg de posar en paper, però que guardaré a la memòria com un regal del camí... un més.
I, és que aquestes converses, són enriquidores i d'un home com Tomàs, encara més. La seva voluntat, esperit de superació i alegria són tot un exemple per aquells que com jo, busquem respostes fent camí.... Però jo he de seguir el meu, encara em queden molts de km per fer i el saludo agraint-li el regal de la seva conversa. L'home m'acomiada amb els desitjos d'un bon camí.
Camí que té poques sorpreses més. La Meseta lleonesa és monòtona i horitzontal i, solament les inacabables fileres de panissars i gira-sols, posen un poc de color al gris de la terra.

Poca cosa més que contar avui... Bé, sí. A banda dels personatges que ja he citat, fins a arribar al meu destí, Reliegos, m'he trobat amb 4 persones més. Tots italians!! Un noi que el feia a l'inrevés, des de Finisterre. Dues noies joves que anaven a "pas de caragols", segons elles mateixes m'han dit, i un altre que m'ha confessat, amb veu cansada, que havia començat a Saint Jean Pied de Port "Ma non ho fretta di arrivarci, ho tutto il tempo del mondo". Tot un luxe, caminar sense pressa, tenir tot el temps del món per poder administrar-lo segons la conveniència d'un mateix. L'avanço per seguir i administrar el meu temps que no és tant com el de l'italià, mentre m'envaeix una enveja sana i penso "heus aquí una altra cara del camí".

Poc després de la una de la tarda i després de 32 km i 6:30h. de caminar, arribava, acompanyat de Teresa en el darrer km, a Reliegos final d'etapa. Una etapa que em pensava que tindria poca història per explicar, però que finalment ha estat tan llarga i profitosa com el camí fet.