EL CAMÍ - Capítol 27
Un gironí pel "páramo", el cavaller del "paso honroso" i viatge al cor de la "maragateria"
3 Octubre 2020
Després de la llicència presa ahir, avui calia tornar a la normalitat horària, i, en punt, a les set del matí, sortia de l'hostal "Alto páramo", on hem pernoctat. En obrir la porta de l'establiment, el propietari m'ha invitat a "prendre un cafetó abans d'emprendre la marxa". No m'ha sorprès sentir parlar català al mig del ja ahir referit "páramo" lleonès, perquè Teresa ja em va advertir que era gironí.
He acceptat la invitació i mentre que escalfava el cos amb un bon cafè amb llet i unes pastes, li he preguntat que què feia un gironí com ell per aquells paratges. "Coses de la vida", m'ha respost. "Pot ser pel clima. No m'agrada la calor i per aquí, com veus, fa més bé fresqueta i la calor a l'estiu, que també en fa, però és més suportable". La resposta m'ha semblat que directament volia esquivar entrar en temes personals i, per tant, derivant la conversa cap a temes més banals, m'he quedat amb les ganes de poder estirar el fil on, segur, que hi havia alguna història.
Amb tot, xerrant se'ns han fet les set i vint, hora en què he començat aquesta quarta etapa del tram que estem recorrent, avui entre Villadangos del Páramo i San Justo de la Vega, a 4 km d'Astorga. En total cinc hores i vint minuts de camí per recórrer els gairebé 27 km que separen els dos pobles.
L'etapa d'avui jo la dividiria en dos trams diferenciats. El primer fins a Hospital de Órbigo, encara monòton, amb rectes inacabables, paisatges horitzontals i sovint per camins habilitats a la vora de carreteres més o menys transitades, una característica que portava repetint-se els darrers 144 km, o sigui, des de Frómista, a la província de Palència.
El segon, des d'Hospital de Órbigo fins al final d'etapa, ens comença a preparar per a les etapes més costerudes i muntanyoses que continuaran els dies que venen. Suaus pendents, per turons, que, com enormes tobogans, ens proposen pujades i baixades constants en mig d'un paisatge que va deixant de ser agrícola, per a convertir-se en més forestal.
Però tornem al principi. El camí, un dia més, trist, sense gairebé vida. Tot just cinc peregrins a peu i tres en bicicleta amb els que avui l'he compartit, en silenci.
Sortint de Villadangos, encara nit fosca, la temperatura era de 6 graus, tot i que la sensació, marcava que no arribàvem als 3. El cel estava ras i el ventet no afluixava, però valia més això, que no la pluja de la qual, de moment, m'he escapat. (No sé demà).
Quan porto caminant uns 4 km, el primer poble que em trobo és San Martin del Camino. Creuo el canal del Páramo i segueixo caminant, un cop més pel costat de la N-120.
A poc a poc, mentre per l'Oest la Lluna es resisteix a amagar-se, per l'Est, el Sol comença a mostrar les primeres llums de l'alba. Un cop més assisteixo, i a primera fila, al gran espectacle, sempre igual, però alhora cada cop diferent i avui, també especial. El Sol i La Lluna, durant una bona estona, comparteixen el cel i penso "mira'ls, avui podran festejar una estoneta".
Capficat en aquests absurds pensaments, un clàxon em desperta de sobte. És Teresa, conduint per la carretera paral·lela, que arriba amb l'esmorzar. Encara no són les 9 del matí, però gairebé amb coincidència matemàtica, ens trobem també al punt d'encontre acordat ahir....com el Sol i la Lluna i entre mos i mos, aprofitarem per "festejar" una estoneta.
Després de l'àpat, encara em queden uns sis km fins a Puente de Órbigo, kms que faig amb poc més de 60 minuts. Órbigo és el nom del riu principal d'aquesta comarca i parteix el límit entre dos nuclis, Puente i Hospital, units per un pont de pedra espectacular, tot i que amb una barreja d'estils que no acaben de donar-li tot el toc medieval que podríem esperar.
"L'Any Jubilar de 1434, el cavaller lleonès don Suero de Quiñones va organitzar un torneig d'armes, reptant a tot cavaller que volgués transitar pel pont, a trencar 3 llances contra ell i els seus nou acompanyants. Tot per conquerir a la seva dama Elionor Tovar. Es van córrer 727 carreres i es van trencar 166 llances durant un mes, amb l'excepció del dia de Sant Jaume. Acabat el torneig -només va morir un cavaller- van peregrinar a Santiago on va lliurar a l'apòstol un braçalet amb la inscripció "Si a vous ne playst avoyr mesura / Certes ie digues que ie suy sans ventura", que encara es conserva a la Catedral i que pertanyia a la seva dama. Don Suero, 24 anys després, moriria en un altre torneig contra un dels cavallers que havia vençut en el Pas honrós d'Órbigo"
Creuo el singular pont i tot el poble de Hospital de Órbigo,
al final del qual he de prendre una decisió: seguir per la vora de la
N.120, o desviar-me a la dreta i enfilar pels turons descrits més amunt.
La decisió és clara i per fi deixo la carretera per trepitjar una pista
de terra, entre camps de pimentons, mongetes, cols, porros i altres
verdures, que al cap de 2 km, em deixaran a Villares de Órbigo.
Segueixo
pujant suaument i quan em giro, veig la fèrtil vallada del riu Órbigo,
ja als meus peus, i un parell de km més endavant, Santibáñez de Valdeiglesias, un altre petit poblet, sense massa interès, però que serà el darrer, abans d'arribar al meu destí.
El camí segueix ara entre roures, xops i alguns pinars, quan, per fi, s'acaben els "tobogans" i puc gaudir altre cop del camí pla i recte que, en uns 2 km, em conduirà fins a la Creu de Sant Toribio, un excel·lent mirador sobre Sant Justo de la Vega, la ciutat d'Astorga i la muntanya Teleno, que amb els seus 2.188 metres és el cim més alt de les muntanyes de Lleó i que avui ja he vist amb les primeres neus.
A la una en punt de la tarda arribo al final d'etapa, una etapa, que com totes, ha estat diferent, avui pot ser un poc més, perquè podria dir que ha estat l'etapa del "silenci"...ni un "buen camino" !.
La tarda l'hem dedicat a conèixer, un poquet, la comarca de la Maragateria de la que, si no m'equivoco, Astorga n'és la capital.
Fins a començaments del segle XX els maragatos
es van caracteritzar per utilitzar una vestimenta que els era típica, i
se'ls coneixia com una població emprenedora i viatgera, que recorria
amb bèsties i carros l'oest i el centre d'Espanya, venent principalment
productes artesanals que es feien a la seva comarca.
Per fer un tastet, hem visitat dues poblacions que guarden encara una certa essència maragata.
La primera, Castrillo dels Polvazares,
declarada en 1980 Conjunt Històric-Artístic d'alt valor monumental. Els
seus carrers empedrats i les cases de pedra seca, et transporten
realment una altra època....si no fos perquè moltíssimes de les cases principals són restaurants on es pot degustar el plat típic de la zona, òbviament el "cocido maragato", del que ja en parlaré demà, un cop l'hàgim degustat.
L'altre municipi, molt més autèntic, és Lucillo. Situat als peus del ja citat mont Teleno i a més de 1200 m. d'alçada, el poble conserva encara moltes de les cases de pedra original. El que més m'ha cridat l'atenció ha estat les teulades, també de làmines de pedra superposades que, no sé com miraculosament poden aguantar-se.
D'una banda, la Catedral, dedicada a Santa Maria, i documentada des del segle III.
Abans de l'edifici actual va existir un temple preromànic i un altre d'estil romànic. L'actual catedral va començar a edificar-se a principis segle XV, en arquitectura gòtica. M'ha cridat l'atenció que de les tres parts en què es divideix la façana principal, dos són de pedra rogenca i la tercera d'un gris fosc.
A tocar està l'anomenat Palau Gaudí, segona obra que coneixem de l'arquitecte català a terres lleoneses. Segons sembla, l'any 1886, Joan Baptista Grau i Vallespinós, natural de Reus, pren possessió de la diòcesi d'Astorga, residint a l'antic palau episcopal. El 23 de desembre d'aquest mateix any el primitiu palau va cremar en flames. En estar vacant la plaça d'arquitecte diocesà per a la construcció del nou palau, el Bisbe Grau proposa al seu paisà Antoni Gaudí i Cornet que es fa càrrec de les obres des de 1889 a 1893. Avui, entre altres funcions, acull el Museu del Camins.
