El Meu Camí- Capitol 45
“El Camí, enganxa”
Qualsevol
que hagi fet el Camí de Sant Jaume sabrà que el que dic és cert:
el Camí enganxa.
Jo mateix vaig quedar-hi quant, l'any 2000, feia
la meva primera incursió per aquest traçat que segueix el rumb de la via Làctia
compostel·lana.
Però que activa aquesta "addició"?, motius espirituals, reptes personals, una forma diferent de fer turisme, esport, aventura.... Pot ser un poc de tot.
El contacte directe amb la natura i el paisatge o l'ús diferent dels nostres tempos, quan les distàncies i les hores adquireixen uns nous valor, lluny de les presses i el ritme de vida habituals.
És a dir, el camí et permet viure seguint un ritme
menys apressat, on la teva atenció pot prendre més consciència
d'allò que et rodeja i, per tant, experimentar-ho amb més
intensitat, sense oblidar la interacció humana que el Camí facilita
amb la resta de peregrins així com l'enriquiment humà que aporta
aquesta interacció.
Però a banda de tot això que em ve ara al
cap i segurament moltes altres consideracions que es podrien sumar a
la meva percepció, també s'ha d'admetre que, més enllà d'aquestes
motivacions, pot ser més físiques o espirituals, hi ha un altre
component químic que ens mou a tornar (a la majoria), un cop i un
altre, a agafar la motxilla. El neurològic!
Sí, al nostre
cervell, gràcies a una sèrie d'interaccions entre neurones, es
produeix una reacció que ens permet reconèixer, entre altres
sensacions, el plaer.
Sentim plaer en caminar perquè la dopamina (DA) augmenta al Nucli Accumbens (Nac) alliberada per l'Àrea Tegmental Ventral (ATV). Les neurones de l'ATV augmenten la seva activitat a conseqüència de l'activació induïda pel reforçador (el reforçador en el nostre cas ja hem dit que és el Camí). Quan el sistema està actiu es prolonga el plaer per l'alliberament dels endocannabinoides i les endorfines. La interacció de tots aquests neurotransmissors i neuromoduladors, acaben generant en nosaltres la sensació subjectiva de recompensa, de plaer, de felicitat (el que jo anomeno El Clímax del Caminant).
Pot ser aquestes explicacions (que publico molt resumides i que potser són un poc complicades d'entendre), es podrien resumir en la conclusió final de la doctora quan diu:
¿Per què enganxa el Camí de Sant Jaume? La resposta des d'un punt de vista neurològic és senzilla: la sensació plaent que experimentem en dur a terme conductes com caminar, és regulada pel sistema de la motivació-recompensa. Sentir plaer en dur a terme una d'aquestes i altres conductes, ens motiva a repetir-les. Així de simple i complex alhora.
Així doncs, ara comprenc com el meu cervell, al cap de poques setmanes d'haver acabat el Camí francès, em tornava a reclamar que cerques de nou aquest plaer misteriós, metafísic, humà i biològic que és caminar.
Segurament durant la trentena de dies que vaig emprar per recórrer la distància que separa Roncesvalles de Santiago, el meu organisme havia generat tanta dopamina i endorfines, que ja era impossible retenir-les empresonades i em demanaven, amb insistència sortir a per un nou repte, un nou camí.
El que faria entre el 26 de setembre i el 9 d'octubre de l'any 2021 i que em portaria a la, que segons la transmissió popular, seria la gènesi de la ruta jacobea: el primer camí, el Camí Primitiu, aquell que assegura ha de fer tot peregrí sí no vol ofendre a la divinitat perque la dita diu: "Quien va a Santiago y no a San Salvador, honra al siervo y descuida al Señor." ...
