EL MEU CAMÍ (Primitiu) - Capítol 55

Etapa 8, entre A Fonsagrada i O'Cádavo – 25,5 km 

"𝐄𝐥 𝐧𝐨𝐢 𝐪𝐮𝐞 𝐯𝐨𝐥𝐢𝐚 𝐮𝐧 𝐜𝐚𝐟𝐞̀ 𝐚𝐦𝐛 𝐥𝐥𝐞𝐭, 𝐞𝐥𝐬 𝐞𝐬𝐩𝐞𝐜𝐭𝐫𝐞𝐬 𝐝𝐞 𝐥'𝐡𝐨𝐬𝐩𝐢𝐭𝐚𝐥 𝐝𝐞 𝐌𝐨𝐧𝐭𝐨𝐮𝐭𝐨, 𝐥𝐚 𝐂𝐮𝐞𝐬𝐭𝐚 𝐝𝐞𝐥 𝐒𝐚𝐩𝐨 𝐢 𝐥𝐚 𝐜𝐚𝐦𝐛𝐫𝐞𝐫𝐚 𝐝𝐞 𝐑𝐢𝐛𝐚-𝐫𝐨𝐣𝐚"

Ahir, mentre dinàvem a Casa Manolo, tal com ens va recomanar Víctor, la conversa amb Teresa va derivar a comentar la valoració que en fèiem de les experiències viscudes fins al moment en aquest Camí Primitiu. Els dos vam estar d'acord en el fet que és molt diferent del Francès en gairebé tots els seus aspectes, des del paisatgístic, logístic, viari, etc, fins al més humà i personal.
I és cert, el camí Primitiu, des del nostre punt de vista, és més aspre, més dur, més introvertit. Aquí tothom va més a la seva i no hi ha tanta interacció...o nosaltres no l'hem sabut trobar!
La meva companya em diu que troba a faltar aquelles converses que, de tant en tant, li sorgien també a ella, vora el camí, a l'entrada dels pobles, mentre esperava la meva arribada i de les que també vam donar compte en aquest, el nostre diari del Camí.
Tot i això, acaba filosofant quan em diu, "però el sentit solidari, la part més filantròpica que li dona sentit, també apareix de tant en tant", i es posa a explicar-me l'anècdota que li havia contat, tres dies enrere, el cambrer de la pensió on ens vam allotjar a La Mesa.

"El noi, mentre jo esmorzava abans de sortir cap al pròxim destí, em va contar que, no feia gaires dies, es va presentar un jove peregrí dient-li que no tenia diners, ni una moneda. Que tenia fam i si li podria fer, almenys, un cafè amb llet. El cambrer, compadit i refiat, no solament li va fer el que li havia demanat el caminant, sinó que el va proveir també d'un bon entrepà i fruita. Sense dubte, un bon exemple que, a aquest Camí, tot i les aparences, també hi ha molt bona gent", va concloure, i jo li vaig donar la raó.
I és que, efectivament, una cosa és lo que ens pugui semblar a nosaltres, segons les nostres vivències i l'altra, la realitat del dia a dia de tots aquells que el vivim, cada un d'una forma diferent....com la vida mateixa.

L'etapa d'avui ha transcorregut íntegrament per territori gallec, i com no podia ser d'altra manera, ha començat obligant al caminant, i des del primer km, a enfundar-se l'impermeable per evitar que el ja conegut "orballo", aquesta pluja finíssima, gairebé imperceptible, l'acabi amarant.

 Després d'un bon descans A Fonsagrada, a l'alberg que, com ja vaig explicar, uns joves emprenedors han muntat a on hi havia l'antiga caserna de la Guàrdia Civil (de fet el nom de l'establiment és Casa Cuartel), he començat a consumir els més de 25 km que tenia per davant ,sense haver posat al cos, res més que un parell de gots d'aigua.

Com sempre a les set, el Món encara està dormint i l'única "anima en pena" que va per aquests camins, sembla que soc jo.
La sensació de caminar de nit, amb l'única i dèbil llum del meu frontal, pel mig del bosc, escoltant cada sorollet de la fauna, petita i grossa que l'habita, sumada a la pluja suportable que m'acompanya, és igual a la de com si estiguessis sol a aquest Món que encara dorm. Un Món on tot es calma quietud pau.

Pot costar d'entendre, però, per a mi, l'experiència, repetida cadascun d'aquests darrers dies, no té preu.
Enfilo, amb aquests pensaments, les primeres llomes que seran una constant al recorregut d'avui i que em preparen per a tot lo que hauré de superar en aquesta "acordeònica" etapa, amb desnivells constants, relativament moderats, però que em faran pujar dels 800, als 1023 m, tornar a baixar als 600, tornar-me a enlairar als 900 i descendir finalment als poc més dels 700 on està ubicat O'Cadavo.
L'etapa, però, en general, és molt bonica i em portarà a llocs tan impressionats com l'Hospital de Momtouto.

Situat als peus del pic d'O Muradal (1110 m), els orígens del recinte es remunten a l'any 1357, quan ho mana fundar el rei Pere I el Cruel. El text que ho constata, especifica que es crea en aquest alt i complicat escenari, per ajudar els pelegrins "que van a Santiago", especialment a l'hivern, pels forts vents que sempre bufen per aquest indret i sobretot per les fortes nevades que provoquen, sovint més una víctima.
Avui no queden més que les ruïnes de l'edifici i una petita capella amb la imatge de l'Apòstol.
La solitud del lloc, sumat a la boira que ens envolta a ell i a mi, em fa sobreeixir la imaginació i als meus ulls comencen a aparèixer els espectres d'aquells autèntics peregrins que, moguts veritablement per la fe, arriscaven tot, fins a la mateixa existència, per arribar al seu objectiu.
Ara ens queixem si a cada 5 km no trobem un servei... ells recorrien desenes i desenes de km sense saber on trobarien un lloc d'acollida. Aquests hospitals eren l'únic refugi.

Tornant a la realitat, reflexiono sobre la "comoditat" amb la que jo l'estic fent i penso que no tinc dret a queixar-me, si com he dit abans, aquest matí a les set, he començat la jornada de pelegrinatge amb solament dos gots d'aigua al cos, perquè a 7 km d'aquí on estic, a A Fonsagrada, els bars estaven encara tancats. Quants de km, amb quines condicions i amb quins recursos ho havien de fer els peregrins d'antany per poder trobar un refugi com aquest, on poder refugiar-se i reposar forces abans de continuar el seu camí a Compostel·la.... veritablement, no, no tinc cap dret a queixar-me. 

El descens fins a Paradavella ha estat una altra bona prova. Restar gairebé 400 m de desnivell en poc més de 3 km, ens pot donar idea, de com han acabat els meus encara castigats, però resistint, genolls.

Encara em quedaven a superar dues proves més. La pujada a la "Cuesta del Sapo", una pujada matadora que, sense exagerar, gairebé cal fer a "quatre potes" pel pronunciat i llarg pendent que tenim al davant i que, en només un quilòmetre, et passa dels 655 als 820 metres d'altitud. Cal parar a agafar aire si no vols acabar malament.

Continuem restant km, però encara ens queda una darrera prova. Cal superar un altre desnivell, aquest cop fins als 900 m de l'alt de La Fontaneira, per a enfilar, ja finalment, els darrers 5 km, molt més benignes, que ens separen de O'Cadavo, on a les 2 en punt de la tarda, arribava a l'hostal Porta Santa on ens allotgem avui.
L'hospitalera està conversant amb Teresa que ja ha fet, un dia més, la seva lloable tasca d'intendència i d'investigació..."a veure on podem dinar bé, i si pot ser, no massa car", és la norma a seguir. 

Una ràpida i reparadora dutxa calenta després d'un dia amb humitats per fora (orballo), i per dintre (les costerudes penitències), i camí, ara cap al restaurant que ens han recomanat.
És el Neireo. Ens atén a la porta una noia molt maca, morena, jove i simpàtica. Ens acomoda i Teresa i jo comencem a parlar sobre les incidències del dia.

 La noia, que està acabant d'atendre a la taula del costat, es gira i bé cap a nosaltres i ens pregunta, en un català occidental com el nostre. "Perdoneu, que d'on sou?, m'ha cridat l'atenció sentir-vos parlar, perquè per aquí passen molts catalans, però amb el vostre accent, pocs". En dir-li que de les Terres de l'Ebre, a la noia se li ha il·luminat la mirada..."Jo sóc de Riba-roja d'Ebre ! " ha contestat.
Mira tu quina casualitat. Tan gran que és Galícia...tres o quatre restaurants que hi ha al poble i ens trobem una ebrenca servint-nos el dinar.

Estava treballant i no hem tingut massa temps per allargar la conversa, però, així i tot, no m'he pogut estar de preguntar-li, segurament d'una forma una mica indiscreta, com era que estava treballant tan lluny de casa. "Segurament que per amor !", he bromejat jo, jugant a "pel·liculero".
"Doncs, sí" m'ha respost la noia, "però ja va acabar i així i tot, aquí em sento a gust, tinc feina aquí i a Lugo, on visc. És cert que trobo a faltar la família, però m'he acostumat a aquest temps, la gent i els costums...i bé.. estic començat una nova relació i ......", acaba confessant un poc ruboritzada.
La conversa acaba aquí, perquè el restaurant està ple i acaben d'entrar tres peregrins més, afamats i segurament que amb ganes que els atenguin prompte.... són les 3 de la tarda, passades.

Nosaltres sortim de l'establiment havent-nos sentit, per uns moments, més prop de casa i no sé per què, crec que la noia de Riba-roja, també.

 O Cádavo - 5 octubre 2021