EL MEU CAMI (Primitiu) -  Capítol 49

 Etapa 2 entre Grado i Salas -23 km.
 

"𝐑𝐞𝐭𝐚𝐥𝐥𝐬"

L'etapa d'avui no ha tingut pràcticament cap altre interès que no sigui el paisatgístic, que ja és dir, i el gastronòmic, quan, arribats a la meta i seguint les recomanacions rebudes, Teresa i jo, ens hem assegut al bar restaurant Casa Pachón per dinar.
A banda d'això, avui, el camí, curiosament més transitat que altres dies, no m'ha proporcionat cap història ni encontre interessant. Aquest fet, i després dels dos intensos dies anteriors, m'ha servit per caminar potser amb més introspecció, gaudint del silenci, la remor dels rierols i la pau dels paratges que he creuat, una petita mostra dels quals he capturat per guardar tanta bellesa i així poder recuperar-la quan la nostàlgia dels temps passats, em vingui a visitar.
Així doncs, aprofitaré aquesta buidor temàtica d'avui per deixar constància d'alguns fets pretèrits que, per l'excés d'informació dels dies anteriors, no vaig poder constatar en el seu moment.
Serà una mena de retalls, però que han de complementar el Tot de la nostra peregrinació. 

Per exemple, un fet que no vaig explicar el dia del nostre desplaçament des de Santa Bàrbara a Oviedo, va ser l'encontre que vam tenir a una àrea de descans que hi ha a l'autopista que enllaça aquesta capital amb León. L'autopista discorre en bona part per un traçat majoritàriament muntanyós, el que dificulta que hi hagi massa àrees de servei, circumstància que, al poc d'abandonar la capital castellana, ja es va indicant amb els corresponents cartells, advertint que l'estació de servei que trobarem més endavant, és l'única que hi ha entre les dues ciutats, distants uns 120 km, l'una de l'altra. El lloc on ens vam parar, no és més que una zona d'aparcament gran i unes tauletes de pícnic i poca cosa més. Teresa portava el cotxe i vam aturar-nos per canviar de conductor i estirar un poc les cames. Al cap d'uns moments, entra un Audi amb un remolc enganxat, dalt del qual, el propietari hi portava una moto BMW de gran cilindrada. Aparca uns metres més enllà i l'home ve cap a nosaltres per preguntar si som de la zona (com que anem amb lo nostre Suzuky, devia pensar, "aquests no deuen ser de massa lluny"). Li diem que no, que som d'un poblet del sud de Tarragona i ell ens respons que ve des d'Andujar.

Que ha vingut algunes altres vegades a Oviedo. Que gairebé no li queda combustible a l'Audi i volia preguntar si sabem si més endavant hi ha una benzinera. Creu recordar que sí, però no amb seguretat i té por de quedar-se atrapat a mig camí. Li diem que no tenim ni idea, però que, per lo que hem llegit als panels informatius citats abans, segurament que sí. Aleshores l'home ens comença a explicar històries com la d'aquella vegada que, en aquest mateix lloc i en un viatge anterior, es va trobar amb un autobús aturat perquè un home havia patit un infart. Havia acudit fins i tot un helicòpter medicalitzat, però ja no es va poder fer res per salvar-li la vida. "Murió aquí mismo", conclou, per, tot seguit, enllaçar amb un altre succés, ocorregut al mateix lloc. "Ven los agujeros que hay en aquella senyal de tráfico de allí delante, pues en otro viaje, también parado aqui, fui testigo de un tiroteo entre los ocupantes de dos vehiculos aparcados, más o menos donde estamos nosotros". Teresa i jo ens miràvem un poc desconcertats, incrèduls. Sembla tot tan fantasiós.

Tantes històries no ens acabaven de quadrar. Molts viatges, moltes casualitats i sempre testimoni de successos estranys...? i si ens volia desviar l'atenció per robar-nos? I si ens entretenia mentre l'altre ocupant de l'Audi, ens pispava bosses o carteres que havíem deixat al cotxe? Alertats per aquest pensament (tantes coses se senten dir), tanquem la conversa dient-li que teníem pressa per arribar i havíem de marxar. Que el nostre cotxe no corria tant com el d'ell i que en qualsevol cas, segur que la benzinera, no estaria massa lluny. Vam pujar al cotxe i sense encantar-nos més, vam arrancar per continuar viatge. Sortint de l'aparcament, vam veure que l'altre ocupant era una dona (la seva parella segurament) ,que estava traient una bossa del cotxe, que semblava contenir alguna cosa per menjar i ho dipositava a sobre la taula de pícnic que hi havia darrer el seu vehicle..... segurament que es disposaven a fer un mos abans de seguir la seva ruta.
Explico l'anècdota perquè, en veure la dona preparant el refrigeri, semblava clar que l'home devia ser inofensiu i que nosaltres de seguida ens vam muntar històries, possiblement tan absurdes o estranyes com les que ell ens havia explicat.... però clar, escoltes dir tantes coses, que la prudència de vegades, no està de més.
Un altre fet que vull recordar aquí, és el que li vaig encomanar a Teresa, aprofitant que el primer dia, i mentre jo feia la primera etapa, ella es va quedar a Oviedo perquè la sortida de la ciutat en cotxe és un poc complicada i vam creure més prudent que jo, un cop arribat a Grado, agafés un taxi per tornar a la capital i sortir els dos junts altre cop cap al referit poblet.
Doncs bé, com que el dia que vam arribar (amb tota la història ja contada de les presses i portes tancades que vam trobar intentant aconseguir la credencial), ens va quedar pendent complir amb el ritual de "visitar al Señor". Recordem la dita popular... "Quien va a Santiago y no al Salvador, visita al siervo y deja al señor" No podíem començar la nostra nova aventura sense seguir la tradició, així que ella va ser l'encarregada, en nom dels dos, de fer la visita i les fotos que en deixaran constància.

No vull acabar la crònicasense explicar la vivència de l'etapa d'avui, que començava poc després de les 7 del matí, a fosques (aquí no es fa de dia fins a les vuit ben tocades) i amb una forta pujada fins a l'alt del Fresno, des d'on he pogut gaudir d'un regal per als ulls i l'esperit: les magnífiques vistes de tota la vall del Nalón mentre per l'Est i entre núvols, el Sol s'obria pas.
L'únic que desllueix la bellesa natural del paisatge és tota la infraestructura de l'autovia A-63, enlairada sovint per salvar els desnivells entre turons, trencant l'harmonia de tota la vall, d'extrem a extrem.

 

Els 23 km recorreguts són una posada a punt per a lo que es prepara per a les etapes que vindran. Avui un seguit de fortes pujades amb els corresponents descensos, que ja han començat a fer-se notar als meus meniscs, ja un poc tocats. Espero que el descans reparador que m'espera d'aquí una estoneta, els torni a deixar en forma per emprendre demà el primer ascens fins al port de l'Espina.
Al començament dels "retalls" d'avui, he esmentat el dinar a casa Pachon, a Salas, una institució per als peregrins que fem aquest camí. Amb una fama que el precedeix ja abans d'arribar gràcies al "boca orella", i que es confirma quan t'aixeques de la taula, havent dinat. L'establiment no és gran cosa, literalment, 4 taules dintre i un parell a fora el carrer, però el menjar ja és una altra cosa, en qualitat (tot casolà), i sobretot en quantitat. De fet, tu pots menjar el que vulguis o el que tinguis gana, però ells et treuen tot el bol o sopera perquè et serveixis la quantitat que t'apeteix.

Per 10 euros per persona, ens han servit, una sopa de peix com entrant, jo un bol de llenties amb patata i Teresa tota una safata de xampinyons laminats. Per acabar una altra safata enorme de "parrochas" lo que nosaltres diem aladroc o seitó i el corresponent postre i beguda inclosa..."el café con gotas", era a part, això sí, però per 10 euros, que es pot demanar més?
En fi, una jornada completa en què hem donat gust a l'esperit, però també al cos, que no debades, un ha de ser complement de l'altre.

 

Grado  29 setembre 2021