EL CAMÍ Capítol 19
"188 km de complicitat, el Canal del Marqués, José el de las magdalenas i l'estrella de la monja"
5 Octubre 2019

És dissabte, 5 d'octubre i el dia ha començat boirós a la vora del Pisuerga. Són les vuit menys vint i Teresa ens ha deixat als afores d'Itero de la Vega, on ahir vam acabar l'etapa. Hem dormit a Boadilla i cal desfer els més de vuit km que separen una localitat i l'altra.

El dia neix ronso i sembla que no vol acabar-se de fer de dia. A la nostra esquena la llum tènue de l'alba s'esforça per il·luminar els primers km de la nostra darrera etapa junts. Marisin i Mingo no disposen de més dies i acabaran avui la seva primera experiència al Camí.

El dia, meteorològicament, comença trist, com si sabés que avui és un dia de comiat. Tot i això, cap dels tres comentem res al respecte i avancem per l'ampla i rectilínia pista que ens tornarà a portar a Boadilla del Camino, que travessem per davant l'hotel i alberg "En el camino", on, la nit passada i per 50 euros, vam dormir com a reis, i per tres més, vam esmorzar com a Peregrins.

 

Aquesta petita població té l'honor de posseir, just a la plaça davant on hem dormit i al costat de l'església de l'Assumpció, el Rollo Jurisdiccional més espectacular i ricament ornamentat dels que es conserven a tota la península. Data del segle XV i era el símbol de l'autonomia jurisdiccional que el poble posseïa gràcies a un privilegi d'Enrique IV, confirmat pels Reis Catòlics en 1482, pel qual la vila deixava d'estar sotmesa als drets de jurisdicció dels senyors de Melgar i Castrojeriz, segons llegim a "Rutas con história".

 

El Rotllo és una columna de pedra on es lligava amb cadenes als condemnats per exposar-los a la vergonya pública, abans que ser jutjats.

Sortim del poble i altre cop avancem, acompanyats encara per la boira que, a poc a poc, es va diluint. De sobte i en acabar de rematar una petita costa amunt, ens trobem amb la sorpresa: en mig de tanta terra àrida i seca, una gran massa d'aigua serpenteja, sense pressa, entremig dels camps. És el Canal de Castilla. M'informo i per fer-ne cinc cèntims copio de la pàgina canaldecastilla.org.

"És un dels projectes més rellevants d'enginyeria civil de l'Espanya Il·lustrada, construït el segle XVII amb l'objectiu principal de servir com a via fluvial de comunicació i transport que solucionés el problema d'aïllament al qual estava sotmes l'altiplà castellà i lleonés, a causa d'una orografia complicada i una deficient i mal conservada xarxa viària, que dificultava i feia gairebé impossible el transport dels excedents agraris de la regió, cereals majoritàriament".
Mentre caminem distrets per la vora de tan destacada infraestructura, rebem el missatge de Teresa dient que ens espera amb l'esmorzar a punt, just a Fròmista, a l'alçada d'on el Marqués de l'Ensenada, impulsor de l'obra, va fer construir una de les cinc rescloses que permetien la navegació pel canal, salvant un espectacular desnivell de 15 m.
A l'hora prevista arribem al singular punt d'encontre, disposats a fer el darrer esmorzar junts en aquesta "aventura" que hem compartit, i, mentre satisfem les necessitats que ens demana el cos, avui la conversa habitual en aquest parèntesi del camí és tan grisa com el dia que ens acompanya. No tenim massa ganes de parlar, i l'esmorzar es du a terme pràcticament en silenci pot ser perquè segurament, entre mos i mos, rememorem algun dels moments que hem compartit els darrers vuit dies.

Acabat l'avituallament, reprenem la marxa ... els darrers km junts. A partir d'aquí i un cop sortim de Fròmista i passem per sobre del pont de l'autovia A-67, el recorregut deixa de ser monòton, per a ser una superlativa inacabable pista recta, paral·lela a la carretera i amb l'única distracció dels cotxes que passen per la vora i les fites jacobees que, de tant en tant i a parells, ens recorden, per si no ho sabíem (sarcasme), que caminem pel camí de Sant Jaume.
Arribem a Población de Campos, on els meus companys havien d'acabar el seu pelegrinatge, però, enganxats per la seva potència i màgia, decideixen que m'acompanyaran fins al final d'etapa, previst a Villalcazar de Sirga, i distant encara 10 km més.

 

A la sortida de Población, ens trobem amb el dilema que planteja el camí. Podem seguir vorejant la carretera i seguir la inacabable filera de fites, o podem prendre la variant alternativa que discorre fins a Villovieco, per acabar enllaçant de nou amb el camí oficial.
Prenem l'encertada segona opció, i dic encertada perquè a Villovieco ens passa una de les anècdotes més emotives de tot el camí.
La pista per la qual hem transitat, és un poquet més distreta que la carretera, però no gaire més. La boira s'ha acabat aixecant i el Sol a pres les regnes del comandament per deixar, finalment, un dia xafogós i calorós. Són les 13 hores quan entrem a la població els tres junts.Fa cinc hores que caminem i com l'esmorzar ja està als peus, la veritat, tenim gana i set.
Just quan arribem a les primeres cases de Villavieco, passem per la vora d'una furgoneta blanca, i l'home que està a l'interior ens diu que ens apropem. Pensem que ens vol preguntar alguna cosa, però no. El que vol és oferir-nos unes magdalenes. En té una bossa gran, plena, i ens diu que pertany a la congregació dels amics del Camí.

Com que al llarg del camí hem trobat tants "xiringuitos" que pagant, ofereixen menjar i beguda als peregrins, nosaltres, malpensats que som, esperem que d'un moment a l'altre ens demani diners. Però no, l'home ens ofereix els dolços i ens diu que, " todos los días, a esta hora, me pongo a la entrada del pueblo a repartir magdalenas a los peregrinos, y cuando se me terminan, les ofrezco manzanas".
Mentre parla ens mostra la gran medalla que porta penjada al coll i ens diu que fa anys que es dedica a ajudar als peregrins a l'hora que ens confessa que, els 80 ja no els complirà.
A banda de donar-li les gràcies li pregunto com es diu. "José, me llamo José",ens diu. "Hombre que casualidad, mire, yo y mi compañero también nos llamamos igual", li responc. En sentir-ho, l'home fa un gest d'alegria, llença els braços cap a nosaltres com si ens volgués abraçar, però seguidament, com no pot, surt del cotxe i ara sí, ens fem una fraternal abraçada. Tots tres ens emocionem pel gest de l'home i Marisin, un cop ens allunyem, no pot reprimir l'emoció que li ha produït el fet. "Aquesta és una altra de les màgies del camí", diu. Per nosaltres i per als caminants que pugueu llegir això, el sr. José, serà sempre "José el de las madalenas".

Els darrers km fins a Villalcazar no tenen altra història que la sensació contraposada que, per un costat, teníem ganes d'arribar perquè estàvem cansats, famolencs i assedegats, però per altra, tristos perquè eren els darrers km que fèiem junts, dels 188 que portem des de Navarrete .
Demà, jo caminaria sol, i ells tornarien a la rutina del dia a dia.

Però hem d'admetre que tot té un principi i un final, i encara que sospito que això serà un punt i a part, lo cert és que el comiat va arribar després d'haver dinat junts a "El Palomar", un coquetó restaurant del poble on dormirem Teresa i jo aquesta nit.
Abraçades, petons i pocs comentaris. De vegades no cal dir res perquè tot està clar i, com diu la cançó, gairebé sense mirar enrere, cadascú va seguir el seu propi Camí.

La tarda de dissabte, Teresa i jo, la vam acabar a Carrión de los Condes, localitat principal i monumental, distant uns pocs km de Villalcazar.
Del seu ric patrimoni monumental destacarem el monestir de San Zoilo de l'ordre de Cluny, l'església de la Verge del Camí, on vaig assistir a l'emotiva missa del peregrí, oficiada per un capellà formador de seminaristes, segons va dir, que està fent el camí amb quatre dels seus alumnes.

Al final de l'ofici, els peregrins vam rebre una benedicció col·lectiva i una altra de personal. Unes monges joves que van acompanyar la missa amb guitarres i cançons, ens van explicar que havien fet unes estrelletes de paper calorejades per als peregrins.
" Materialmente, tienen poco valor, es en su simbolismo donde lo tenemos que encontrar", ens va dir, mentre afegia, "esta es la estrella que seguís en vuestro camino a Santiago, cada uno con su motivo personal, pero tened todos presente que el camino no acaba en la ciudad del Apóstol, porque allí es justo donde empezará"

Amb aquesta frase al cap, me'n vaig a dormir. A descansar, després d'un dia tant intens, física i emocionalment. Demà, a Teresa i a mi, ens queda per recórrer, encara, un bon tram d'aquest camí.