EL MEU CAMÍ (De l'Ebre al Salvador)

CAPÍTOL 76  - Etapa 15 - (Sòria -Herreros)

"Un museu a l'aire lliure, una etapa molt animal i un camí sense paraules"

Herreros 3 octubre 2022

A poc a poc em vaig acostant al final d'aquest tram del camí jacobeu “frankensteinià” que m'ha portat, primer, per un bocí del de l'Ebre, ara pel Castellano-Aragonés o Soriano i, en la següent atacada, em connectarà amb el de la Lana, fins a entroncar amb el Francès.

Igual que aquella dita que diu que tots els camins arriben a Roma, els que jo trepitjo, també acaben conduint-te al mateix lloc: Santiago.

En aquesta penúltima etapa entre Sòria i Herreros, els sentiments, una vegada més tornen a ser contraposats. Per un costat un poc de pena perquè aquesta dinàmica que hem portat els darrers vuit dies, diferent, imprevisible, solitària o descobridora, acaba. Però, d'altra banda, sentint també la necessitat de tornar a les rutines volgudes i previsibles del dia a dia a casa. Trobar-te amb la família, els amics...el poble.

Aquest Yin i Yang mental, avui, han anat donant sovintejades voltes al meu cap en una etapa que m'ha portat per paratges que potser invitaven a aquesta mena de sentiment confrontat, alimentat també per l'absència absoluta de contacte humà durant els 28 km que separen Sòria i Herreros.

A les sis i quart del matí sortia ja de l'hotel Campos de Castilla on hem dormit aquesta nit. El preu 55 euros i la relació qualitat/preu, bona.

L'hotel es troba allunyat del centre de la ciutat i un poc distant del punt on havia d'enllaçar amb el traçat del camí. Com que tenia dubtes sobre si em costaria trobar aquest punt, he preferit anar un poc sobrat de temps i sortir un poc més d'hora, tot i que no haguera fet falta, perquè no ha estat difícil connectar-me i poder sortir de l'àrea urbana de la capital, donat que el camí entronca ràpidament amb el carril bici i de vianants que condueix cap al gran parc/bosc públic de Valonsadero, una zona natural d'esbarjo amb gairebé 2.800 ha de superfície de muntanya, praderies i vegues, situat als afores de Sòria.

Aquest carril, després d'uns 8 o 9 km, acaba a l'anomenada “caseta del guarda” i, aleshores, segueix un camí sorrenc, entre bells roures centenaris, fins a Pedrajas, primer poblet que trobem en l'etapa d'avui i del que cal destacar aquesta mena de galeria d'art en que ha convertit els seus carrers, on, diferents artistes i de diferent disciplines, han anat ubicant les seves obres, convertint el lloc en un autèntic i singular museu a l'aire lliure.

Em regalo uns minuts per gaudir d'aquest espectacle cultural gratuït i la marxa es reprèn un poc més tard fins a arribar a l'encreuament amb la carretera que va a El Royo. Teresa ja m'espera amb l'entrepà amanit. És el lloc que vam preveure ahir a la tarda amb la nostra habitual sortida “d'inspecció de camp”, per conèixer per on va la ruta i els possibles llocs on es creuen, camí i carretera. Un cop cruspits l'entrepà i la xerradeta, reprenem la marxa, cadascú, altre cop per camins diferents, però que ens conduiran, en unes hores, al mateix destí.

Després d'una llarga recta, l'ampla pista per on camino, s'endinsa per la devesa que no deixaré ja fins a arribar a Herreros i per la que em moc en completa absència de presència humana, però no sol.

Un poc encara en la distància i pasturant l'herba seca de bosc, format per alzines, alzines sureres o altres espècies, hi veig un bon ramat de cavalls i egües. Tant com em vaig atansant, una potra jove i albina s'apropa a mi, com demanant una carícia que no li nego i en compensació ella posa en mi, presumida, per a fer la foto, com si hi estigués acostumada.

Segueixo caminat i l'animal es col·loca al meu costat, i així caminem junts una bona estona fins que, suposadament el líder del ramat, emet un renill singular que jo interpreto, és una advertència per al meu improvisat company de viatge el qual, immediatament, gira cua per reunir-se, al trot, amb el grup.

El paisatge continua sent de pastures i matolls, aptes pel bestiar. Abans d'arribar a Cidones, segon poble de la ruta d'avui, les qui em saluden a la vora del camí, aixecant breument el cap, possiblement per assegurar-se que el personatge que s'atansa no és perillós, són un altre grupet de tres o quatre vaques, les quals immediatament passen de mi i, indiferents, tornen a la mecànica de la “segadora ecològica d'herba” que podríem dir que és el procés de rumiar i rumiar constantment que tenen els bovins.

Més endavant es repetirà en un parell més d'ocasions, la companyia d'equins i bovins, únics éssers vivents, que, com he dit, avui s'ha creuat al meu camí...bé, això no és de tot cert perquè, abans d'arribar al meu destí, el profund silenci que “sortia” del bosc que travessava, de cop i volta s'ha tornat en una remor i un tropell, juntament amb un moviment serpentejant de matolls que, finalment, ha arribat a creuar la pista en forma de 5 enormes porcs senglars i 3 de més petits, que, sense fer-me cas i afortunadament, han seguit, fugissers, el seu camí, mentre jo aguantant la respiració, ni m'he atrevit a demanar de fer la foto... tampoc hi ha hagut temps.

Quedaven uns tres km per arribar al final, quan encara he rebut la darrera i esmunyedissa visita de la fauna que habita els paratges per on avui he escurçat el meu camí cap a la meta. Primer un cérvol mascle, de gran cornamenta, que també estava pasturant i que, en veurem, s'ha fet fonedís ràpidament. Imatge preciosa, però efímera que tampoc he tingut temps a "empresonar".

Un poc més endavant un grupet de cabirols, també àgils i silenciosos com plomes al vent, han travessat el camí, direcció cap al pantà de la Cuerda del Pozo que està a tocar dels paratges per on avui m'ha portat aquesta etapa que, certament, puc definir com a ,”etapa animal i sense paraules”.

Abans de la 1 de la tarda, avui arribava al meu objectiu, Herreros, topònim que sembla ve de l'activitat majoritària que tenien els seus habitants després de la repoblació al s. XII; «Ferreros» es deia llavors.

La petita localitat, habitada per una setantena de veïns, té, en canvi, una bona oferta hostalera, entre la que sobresurt el lloc on avui pernoctarem, l'hotel Enclave Sòria, un vell, però ben restaurat casalot castellà, situat ja prop dels immensos i coneguts pinars sorians i camí de l'embassament anteriorment esmentat.