EL CAMÍ - Capítol 25
"Un nou miracle, l'amor d'Elena i una monumental ciutat"
1 d'octubre de 2020
Els 32 km d'ahir, en gelat i en una primera etapa, han estat punt de passar-me factura. Quan anit em vaig gitar, vaig començar a notar un fort dolor a la part interna del genoll dret, el que em dóna problemes al menisc i que no m'havia tornat a sentir des del febrer del 2019.
He passat la nit angoixat pensant si podria continuar aquest tercer tram, perquè el dolor, durant tota la nit no ha minvat...fins que abans de llevar-me, aquest matí a les 6:30, s'ha tornat a produir el miracle!. El dolor, havia desaparegut.
Podem, o no creure, en miracles o casualitats, i tot és respectable, però ja he dit en altres ocasions que el Camí és màgic. I no es tracta de ser més o menys creient o agnòstic total. El camí és cultura, gastronomia, història, esport, natura... però no hem de perdre la perspectiva principal que l'inspira : l'espiritualitat. I des d'aquesta espiritualitat jo no puc per menys que sentir-me sorprès i agraït a l'Ens que ha fet possible que poguera continuar, com a mínim una altra etapa, la d'avui entre Reliegos i la capital León, poc més de 25 km. que també han tingut alguna que altra història que contar.
A les 7 en punt del matí sortia de l'alberg "Vive tu Camino", regentat per un matrimoni gallec que des de fa 40 anys, viuen a Vilafranca del Penedès. I dic viuen, perquè, un cop acaba la temporada, després del Pilar, se'n tornen cap a casa, fins a la primavera següent, quan els peregrins, reprenen el camí. Curiosa història i curiosa coincidència. Habitació molt neta i acollidora per 40 euros i dinar per 10. Recomanable.
Avui la temperatura ambient era millor que ahir, 9 graus, però la sensació era de molt més fred. Com ja advertia ahir l'amic Tomàs, avui hi hauria canvi de temps i, efectivament, un ventet gèlid que arribava de la no llunyana Serralada Cantàbrica, ha fet que no em desprengués de l'abric ni el buf en tot el dia.
En sortir de Reliegos, se m'ha tornat a engolir la foscor de la nit i he començat a caminar sol, o més ben dit, acompanyat per les ombres fantasmagòriques dels ja coneguts falsos plàtans, i cap a l'oest, la presència de la Lluna plena que, enteranyinada per algun núvol, a poc a poc anava desapareixent a l'horitzó.
Solitud total fins a la primera parada: Mansilla de las Mulas. Diu la dita local, "De Reliegos a Mansilla, una legua bien medida", i efectivament, la distància que separa aquestes dues localitats s'apropa als sis km. Segons les zones del país, una llegua mesura entre 5.500 m i 5.900 m.
L'entrada aquesta població es fa per l'antiga muralla romana construïda bàsicament amb còdols, fang i calç i que està considerada com un Bé d'Interès Cultural. En alguns llocs arriba a tenir una alçada de 14 m. i una amplada de 5.
Com ahir, en sortir de Reliegos, tot hom dormia. Els cafeters també, així que fins a Mansilla no m'he pogut fer el cafè amb llet i un supercroissant al bar d'Alonso. Bo, barat i reconfortant per seguir camí, travessant la resta de la població, fins a arribar al pont sobre l'Esla, el principal riu lleonès. Només creuar el pont, el camí avança en paral·lel amb la N-601 a la dreta, i a l'esquerra camps d'alfals, fenc i ferratges diversos.
Ara, donant una minsa ombra al sender, hem canviat els plàtans per acàcies. Faig unes fotos perquè els fruits d'aquesta lleguminosa em recorda a les nostres garrofes.
Una hora més tard, i al final de la llarga recta, veig a Teresa que ja m'està esperant amb el con-sabut avituallament que avui es produeix a l'entrada de Villamoros.
Segueixo sense trobar cap peregrí. Això pinta malament avui, si de trobar alguna història es tracta, quan, de sobte, abans de creuar la passarel·la sobre el riu Pomar, em trobo amb un petit quiosc on els caminants poden fer una pausa i prendre un refresc, un entrepà o un cafè i a mi, després del "tiberi" servit per Teresa fa una estona, me'n apetia un.
El xiringuito es diu "Una pausa en el camino" i Elena és qui, molt amablement, s'encarrega d'atendre'l. En saludar-la, se li ha dibuixat un somriure a la cara en respondre'm, "Hombre, por fin un español ! ". I és veritat, perquè, entre ahir i avui, la poca gent que he trobat tot són estrangers. Ni un caminant nacional.
A partir d'aquí hem començat una animada conversa que ha girat, des de com els està afectant la crisi del Covid, negativament, està clar, fins a com va arribar a fer-se càrrec de la seva paradeta. Resulta que Elena és gallega, de Vigo. Feliçment casada durant 20 anys i mare d'una filla que viu amb ella. "Pero llegué hasta aquí por amor. Crees durante mucho tiempo que estás enamorada del hombre de tu vida, hasta que un día te das cuenta de que no es así, de que el hombre de tu vida estaba por llegar".
Aquesta confessió tan personal m'ha deixat un poc desarmat i el meu silenci suposo que l'ha forçat a seguir. "Lo dejé todo por venir aquí. Afortunadamente, mi profesión me permitió trasladarme y trabajar telemáticamente. Mi vida dio un giro total y la percepción de cómo vivirla, también".
La dona m'ha explicat que viu a la casa que hi ha al costat de la paradeta i que, veient la quantitat de peregrins que passaven a tocar de la propietat, un dia li va dir a la seva actual parella que perquè no aprofitaven que el camí els passava pel costat per muntar el "puesto" de begudes. "No lo hice por el dinero, sino porque me pareció una buena idea intentar ayudar a los caminantes, charlar con ellos, como lo hago ahora contigo. Esta experiencia me ha permitido crecer personalmente. La gente que pasa por aquí siempre tiene su historia y si eres capaz de escuchar, siempre aprendes". Mira tu per on, jo penso exactament com ella: escoltant és com més s'aprèn, segur que és així!.
La dona m'explica que, per exemple, no fa gaires dies va passar un jove italià que pràcticament s'havia quedat sense diners." Vi su voluntad de seguir el peregrinaje, pero también su frustración por la falta de recursos para hacerlo. Le invité a comer a mi casa y le dejé dormir en esta tienda que ves en el jardín. No puedes imaginar las historias que pasan por esta senda", conclou.
En fi, la conversa s'allargat una estona més fins que li he dit que havia de seguir el camí. A l'hora de pagar 1,20 euros pel cafè i el pastís de xocolata amb què l'acompanyat, li he donat un bitllet de 20 euros. "No tienes suelto ?, es que no tengo cambio", m'ha dit. L'únic que em quedava solt eren 80 cèntims..."Pues dame esto y en paz y buen camino", ha estat la seva resposta.
Amb el bon gust de la conversa amb Elena i el seu pastís de xocolata, he travessat el Pomar i ja a l'altre costat, al municipi de Puente de Villarente, he fet unes fotos del seu pont de pedra, d'origen medieval i amb 20 majestuosos ulls.
A
partir d'aquí, i com sempre que t'apropes a una gran ciutat, el camí no
té massa interès i menys quan, com avui, no trobes ni un peregrí.... Bé, si, abans d'arribar a Arcahueja,
municipi distant 7 km de León i on dormirem avui, he tornat a avançar a
l'italià que ahir em va dir que tenia tot el temps del món. "Viva
Itàlia", li he cridat abans d'acostar-me a ell. S'ha girat rient i
després d'intercanviar unes poques paraules, ha seguit, amb el seu pas
lent, gaudint de tot el temps del món.
A la 1 en punt de la tarda, he
arribat a la plaça de la Catedral de León, final d'aquesta estranya
etapa d'avui que em pensava que no podria ni començar. Però el Camí és
així. Els que l'heu fet podeu, segurament, testimoniar alguna
experiència viscuda des del seu misteri i la seva màgia.
Sis hores exactes de camí per a 25 km buits de caminats, però, com sempre, plens de descobertes.
La tarda i després del preceptiu descans, l'hem dedicat a visitar alguns dels tresors d'aquesta històrica ciutat.
Primer que res la seva joia més preuada. La Catedral, una obra mestra dels començaments del gòtic espanyol. Construïda bàsicament entre mitjans del segle XII i finals del segle XIV
La visita val sis euros per persona, cinc si ets jubilat, i realment val la pena perquè a través d'un codi QR, tranquil·lament pots fer el recorregut per tot l'edifici, conèixer la seva història i singularitats, com per exemple que és l'única catedral d'Espanya que va adoptar el gust francès per les naus altes, allargades i àmpliament il·luminades amb increïbles vidrieres...el naixement del gòtic.
Presenta la particularitat de tenir el Panteó dels Reis on n'hi ha més de vint enterrats i on les escenes pictòriques amb què es va decorar l'estança d'uns 40 m2 , són considerades com la capella Sixtina del Romànic, per la seva qualitat, i pel seu excepcional estat de conservació. Veritablement una meravella que no ens podíem perdre. També destaca l'escultura de les seves portades, i la mateixa arquitectura.La visita val 5 euros....i no es poden fer fotos. Les que acompanyen l'escrit són baixades d'Internet.
Es feia tard i havíem de tornar a l'hotel, perquè demà, tot i que es preveu pluja, cal complir una nova cita amb el camí, però encara ens ha donat temps per fer 4 coses més:
1.- Visita a la Plaça Major, la sisena Plaça Major més antiga de tot Espanya i on actualment hi ha l'ajuntament. Ha servit per a les curses de braus, s'han realitzat en ella execucions públiques i celebracions de la Cort Isabelina.
2.-La Casa de los Botines, edifici d'estil modernista, construït i dissenyat per l'arquitecte Antoni Gaudí entre 1891 i 1894, sent aquesta una de les tres obres que l'arquitecte català va fer fora de Catalunya.
4.- El barrio Húmedo. Com he dit més amunt, el Camí també té un potent component gastronòmic i no podíem abandonar la ciutat sense passar-nos per aquest entramat de carrers estrets, prop de la catedral i la plaça Major, que el conformen i on hi trobem els típics bars de tapeo com a altres tantes ciutats, amb la particularitat de que, aquí, a partir d'una determinada hora, amb la beguda et serveixen una copiosa ració per acompanyar.
I així hem tancat una jornada més, amb l'objectiu complit, amb històries màgiques, romàntiques, gastronòmiques, culturals..etc, que tornen a donar tot el sentit a cada una de les passes que donem per arribar al nostre objectiu...com a la vida mateixa.
