EL CAMÍ - Capítol 4
"Avui arranquem - Un noi australià, la coreana, Paco el de Barcelona i els de les bicicletes d'Irun"
14 Maig 2019
He dormit intranquil, amb ganes que arribes el moment d'arrancar aquesta primera etapa del camí que m'ha de portar, avui, des d'Orreaga fins a Zubiri, poble amb nom de pont del qual parlaré al final.
A les 6.48 exactament he començat a caminar. No hem tingut temps ni de fer un tallat. A Roncesvalles el bar estava tancat i no podia esperar que obrissin... les ganes de començar l'experiència eren més que les de posar quelcom calent al cos, tot i els tres graus que marcava el termòmetre a aquella hora.
El dia clarejava i un grup d'entre 12 i 14 persones ens hem endinsat al bosc de fajos que, durant els primers metres del recorregut d'avui, voreja la carretera. No hem estat els primers, alguns ja caminaven uns centenars de metres més endavant. Tots com a ànimes en pena, ombres que avançaven pel mig del bosc, gairebé sense parlar, solament el típic "buen camino" que, tímidament ens intercanviàvem amb els que avançàvem o amb els que ens avançaven.
No ha estat fins que hem superat els 5 primers quilòmetres quan s'ha produït el primer intercanvi de paraules i ha estat ni més ni menys que amb un jove de 21 anys, australià, de procedència italiana i amb el que, amb les meves quatre paraules mal contades en anglès i amb el seu poc italià que sabia, ens hem intercanviat informació. Era la segona etapa que feia, m'ha dit. Havia començat ahir des de Saint Jean pied de Port i vol arribar a final de juny a Santiago...bon camí !
Una noia alemanya se'ns ha ajuntat i he pogut saber que té 23 anys, viatjava sola i s'havia arrecerat a un altre grupet de dues noies, la procedència de les quals ja no m'he esperat a saber perquè he accelerat un poc el pas i els he deixat enrere per pujar amb força i empentat pels pals, fins al cim del primer coll, el de Mezkiritz, més de 900 m. d'alçada. Pujant i davant meu he vist una altra dona que pujava fent aparentment, un visible esforç. M'he posat a la seva alçada i en veure que era asiàtica, amb gestos li he preguntat que com era que no s'ajudava dels pals que portava penjats a la motxilla. Amb gestos també m'ha indicat que s'havia fet mal al braç i per això no el podia utilitzar. Encara no satisfeta del tot la meva curiositat li he preguntat en anglès (això sí que ho sé preguntar, jejeje), d'on era i m'ha dit Corea! N'hi ha molts al camí. Recordem el post d'ahir.
Portava gairebé tres hores de camí i encara no havia trobat ningú que parles una llengua que entengui bé, quan m'he topat amb el Paco de Barcelona, un jubilat que fa el camí en solitari perquè a la seva dona no li agrada la muntanya, prefereix la platja!! Compartim un trosset de camí i experiències de pelegrí i ens separem buscant una estoneta més de solitud, travessant nous boscos de fajos centenaris, majestuosos, prats d'herba verda, amb les pinzellades del color que li posen les flors salvatges.És primavera.
El camí es va escurçant i, pujant el segon coll que he de travessar, em trobo amb una parella que fa el camí amb bicicleta. M'expliquen que són bascos, d'Irun i que han volgut deixar la carretera per endinsar-se amb les seves màquines, pels senders que tresquen els caminants, perquè, fora de la carretera, el paisatge és més bonic, òbviament! ( Cal dir que, per als qui fan el camí en bicicleta, hi ha molts trams específics que discorren per la carretera, donada l'orografia adversa del camí original... "pero chico, que mal està el camino para la bicis", em diuen i jo reflexiono per a mi, aquest pensament amb el qual gairebé acabo el meu record d'avui. "A la vida passa igual, els camins més fàcils no sempre són els que et donen més satisfaccions, els difícils solen ser el que tenen la millor recompensa final."
I al final del recorregut d'avui arribava jo a les 12 en punt del migdia. Final d'etapa a Zubiri, amb els primers 22 km als peus, en forma i amb un bon temps: 5 hores .
Zubiri vol dir pont en eusquera. El de Zubiri és el primer pont que ens permet travessar el riu Arga, riu que ens acompanyarà fins a Puente de la Reina i és Zubiri també el municipi més gran de la vall d'Esteribar.
A les 12 en punt i a sobre del pont de "la rabia" (com es coneix popularment l'indret, perquè segons la tradició, qui el creuava es curava d'aquesta malaltia), m'esperava la meva companya de viatge i encarregada de la logística. Sense ella, el camí no seria el mateix.
A la tarda, un poc de turisme, que, si un s'organitza, hi ha temps per a tot. Visita pausada a la magnífica fageda del bosc Sorogain. Rodejats de vaques, bous i cavalls pasturant, ens hem enfilat després fins als 1459m. del Adi, el cim fronterer amb França i on neix el riu Erro. Un dia complet i esperançador per pensar que demà pot ser millor... o no.
