EL MEU CAMÍ - DE L'EBRE AL SALVADOR
Capítol 60 "El Camí comença a la porta de casa"
Santa Bàrbara 15 de Maig 2022
El
darrer capítol d'aquesta mena de diari, tornant cap a casa després de
recórrer el Camí Primitiu, el concloïa amb la frase de què "quedaven
encara molts camins per recórrer". I així és.
Per això, d'aquí a
poques hores, tornaré al Camí. A un altre Camí. Un Camí que tot i tenir
el mateix objectiu, cada cop se'm presenta diferent, però en aquesta
ocasió molt especialment per tres motius principals.
El segon és que en aquesta ocasió, Teresa, la meva estimada i ja experimentada companya de camí (el de la vida i aquest), no vindrà amb mi. Aquest cop viatjaré sol i això em causa una sensació contraposada. Per una banda, tinc un cert neguit per la seva absència, suport i companyia i per altra, sento com l'adrenalina em corre per les venes davant la incertesa de lo desconegut, de la improvisació i autodependència a la qual estaré sotmès per aquesta absència.
Finalment, i a conseqüència de lo

Aplicat a les nostres vides, això pot ser també una metàfora que ens mostra com, de vegades, carreguem tant de "pes" innecessari a les nostres esquenes, suportant-lo de forma passiva a cada kilòmetre de la nostra existència. Potser hi ha moments en què cal parar "i treure de les nostres motxilles, tot el que és superflu".Pot ser el nostre Camí sigui un poc més precari o arriscat, però segurament també serà més lleuger i abellidor.
Tornant de les meves cavil·lacions a la realitat del moment, també he de dir que, per a mi, el viatge que començo demà, serà tota una experiència nova: serà la primera vegada que caminaré tot-sol i amb tot lo bàsic a sobre. Després de tants camins fets, el Francès, el Primitiu, els trams del portuguès, Sàrria i de l'anglès, el de Ribadeo o la prolongació fins a Finisterre, aquesta vegada el repte em porta a intentar fer el primer tram del de l'Ebre, des del meu poble fins a Saragossa o Utebo... depèn de les forces i de com es desenvolupi cada etapa, perquè, a tot lo anteriorment exposat cal sumar una altra dificultat: les distàncies entre pobles i la manca d'infraestructures, el que obliga a fer etapes, gairebé totes de 30 km o més.
A tot això
cal sumar la soledat que en principi crec que m'espera al decurs dels
gairebé 230 km que em separen del meu objectiu. Aquesta via no és tan
coneguda, ni popular i, per tant, molt poc transitada, per lo que,
tot i que m'agradaria equivocar-me, segurament trobaré pocs elements
que em porten a explicar les vivències del Camí, com en altres ocasions
he fet... encara que, arribats a aquest punt, he de confessar que una de
les coses que he afirmat unes línies més amunt, és una veritat a
mitges, ja que a Caspe i fins a El Burgo de Ebro, durant tres etapes, el meu gendre Mathieu , es
sumarà a l'experiència, gelós de voler viure-la i jo condescendent en
permetre-li acompanyar-me en un tram de la meva solitària caminada.. Sé que li agradarà i potser descobrirà quelcom que no es pot explicar, perquè s'ha de viure.
Ja per anar acabant, un altre element nou d'aquest Camí que estic a punt d'emprendre, és que, les poques o moltes vivències que vagi recollint del meu pas per terres catalanes i aragoneses, no les podré escriure ni publicar cada nit, com era el meu costum. La limitació de pes a la motxilla, òbviament, fa inviable que em pugui emportar el portàtil, el que, inevitablement, em porta a pensar en un altre recurs, molt menys tecnològic, però més autèntic i tradicional: paper i llapis ! .. És a dir, prendre notes puntuals i memoritzar durant el viatge per compartir-ho un cop retornat a casa.
Amb
tots aquests plantejaments i cabòries que em faig hores abans de
començar a aquest nou Camí, i amb aquesta exposició de les
característiques i diferències que, penso, tindrà respecte als trescats
fins ara, arribo a la conclusió que de que,
una vegada més, el Camí, com la vida, és un llibre en blanc que caldrà
emplenar al ritme i compàs que ens marqui cada moment, cada instant.
La vida...el Camí, té això de meravellós: el repte i l'emoció de descobrir a cada pas (a cada instant), lo que
ens forneix. Visquem-lo (visquem-la), sense pressa, sense córrer, amb
delit. Amb tot el plaer del nostre ànim i de tots els nostres sentits,
sense oblidar mai, que: Tots els camins, comencen a la porta de casa!