EL MEU CAMÍ  -  Capítol 47
𝗘𝗹 𝗰𝗮𝗺í 𝗻𝗼 𝗲𝘀 𝗳𝗮, 𝗲𝗹 𝗰𝗮𝗺í 𝗲𝘁 𝗳𝗮


Passen pocs minuts de les 9 de la nit i ja estem descansant a l'hotel on ens allotgem aquesta nit a Oviedo. Estem cansats perquè el dia ha estat llarg i dur després de recórrer els gairebé 800 km que separen Santa Bàrbara de la capital asturiana.

A les 6 del matí ja estàvem a la carretera i abans de les sis de la tarda, arribàvem al nostre destí.
Vull fer una menció especial al nostre campió, el Suzuky que, amb gairebé els seus 19 anys i 180.000 km, ha fet amb nosaltres, i sense queixar-se gens ni mica, també totes les anades i vingudes, camins i carreteres per fer-nos més lleuger el camí a Santiago. Tant de bo que en aquesta nova aventura, tampoc ens falles.
El viatge en aquesta ocasió l'hem fet d'una atacada. Avui, a diferència d'altres vegades, hem triat carreteres i vies principals per tal de poder arribar més aviat i aprofitar millor el temps.

En passar per Navarrete, ens ve a la memòria el tram del nostre camí Francès compartit amb els amics Cinta i Mingo.... Quants records...de fet, a partir d'aquest punt i fins a León, les carreteres per les quals circulem, passen tocant (o molt prop), de pobles, viles, ciutats i llogarets pels quals ja vam caminar. Durant aquesta part del trajecte no podem evitar que la memòria ens faci reviure aquesta i aquella altra anècdota viscuda mesos enrere. Aquell fet puntual, convivències i coincidències amb altres peregrins,, personatges, menjars, albergs, paisatges..en definitiva, trossets rememorats de, per a nosaltres, el que va ser la gran aventura viscuda els dos darrers anys per aquests paratges que estem tornant a recórrer, ara amb més velocitat, però amb la mateixa vehemència.

Mentre travessem Belorado i recordem la piscina de l'alberg on ens vam quedar i on ens vam refrescar de la duresa de l'etapa des de Santo Domingo de la Calzada, Teresa comenta, "però trobo que es veuen pocs pelegrins enguany". I era veritat, fins a aquell moment, tret d'un parell, o tres, de caminants amb motxilla travessant Nàjera, on, una bona estona abans, ens havíem parat per donar-li un descans al nostre estimat 4x4 i per estirar nosaltres també un poc les cames, no havíem trobat, ni vist, cap altre peregrí.... però, el que sempre sol passar: n'hi ha prou perquè menciones alguna cosa i tot seguit passi la contraria. I així ha estat. Temps de fer aquest comentari, hem començat a veure unes bones fileres i grups de caminants, vora els senders paral·lels a la carretera.

 

Això ens ha alegrat, sobretot en recordar que els dos darrers trams que vam fer del nostre camí francès, en plena pandèmia, van ser desoladors i com ja vaig explicar, tristos i buits de caminants. Ara, sembla que el Camí torna a recuperar-se i a omplir-se de vida. Això em fa brollar un bri d'Esperança i pensar que, a poc a poc, podrem anar retornant a la normalitat perduda.
En fi, arribats a Oviedo, la nostra prioritat, un cop instal·lats ben prop del popular carrer Gascona (que més tard visitarem), ara és la d'aconseguir l'acreditació, el passaport, la documentació o carnet on hem de deixar constància, amb el corresponent segell, del nostre pas pels diferents pobles per on discorre el camí Primitiu que emprenem dintre de molt poquetes hores.
Ens han dit que el document el podem obtenir a la botiga de la Catedral de San Salvador. A ella ens dirigim, però la catedral està tancada...i encara no són les set!!! Truco a un telèfon que m'han dit i em contesten, "ha llamado a la sacristia de la catedral de San Salvador, nuestros horarios de atención al público son....". Penjo empipat....que encara no són les set !!!

A la plaça de la catedral hi ha moviment. Alguna cosa passa perquè hi ha un bon grapat de policies, uns en uniforme, altres de paisà. Em dirigeixo a la parella de guàrdies que tinc més a prop i pregunto si saben on puc aconseguir la maleïda acreditació. "Pruebe en la oficina de turismo que està un poco más arriba, enfrente mismo del Ayuntamiento"- Agraeixo la informació dels uniformats i m'atreveixo a preguntar també a què es deu tant de desplegament policial. "Es que estan reubicando diferentes materiales muy valiosos del fondo del museu", em responen amablement.Es refereixen al Museu de les Belles Arts que està a un dels extrems de la plaça sacra asturiana.

Els agraeixo tota la informació i Teresa i jo, ja apressats per l'hora que és, marxem a veure si podem aconseguir el nostre preuat trofeu..... però res, l'oficina obre solament fins a les 13:30 en una Oviedo, que veig molt turísticament activa, tot i estar a finals de setembre. Per això no veig massa coherent un horari tan minso d'atenció al turista.
En fi, desesperat perquè demà vull matinar i necessito l'acreditació, acabo consultant al gran gurú mister Google. A part dels llocs ja referits, la màquina em diu que "en el Albergue Municipal San Salvador, distante 900 m. y abierto hasta la 22h. tambien se expiden acreditaciones".

Deixo a Teresa que descansi a la plaça i jo, ja bastant sufocat, emprenc camí pel carrer Magdalena fins a enllaçar amb el costerut Leopoldo Alas, al final del qual i trobem el ditxós alberg.
No n'he tingut prou pujant tota la costa que s'ha de fer per a accedir a l'edifici, quan veig que encara hauré de fer un esprint final i veure-me-les amb unes empinades escales que hem conduiran fins a la petita oficina on m'atén, això si, molt amablement, la senyora encarregada d'expedir el meu preuat document.
Sis euros i els dos primers segells del Camí Primitiu i un dolç "buen camino" per part de l'expenedora, qui m'acomiada amb un descoratjador..."aunque no sé si serà muy bueno, porque la prevision del tiempo, da lluvia hasta el jueves".

Doncs sí que l'hem feta bona, penso!! Però, bé la vida, com el camí, és així, hi ha dies de pluja, de sol, de neu, de núvols o de vent i solament cal pensar a acceptar el que et dona a cada moment, sabent que després d'un dia dolent en vindrà unaltre de millor, o que després d'un de bo, en cal esperar algun altre de no tant.
En aquestes cabòries, desfaig el camí fet i en un "pim, pam pum", em presento altre cop al carrer Gascona, el carrer de la "gula ovetense", on ja m'espera Teresa a la porta del "Ferroviario" on volíem tornar a provar "los huevos rotos, el cachopo o los tortos de maiz", però en diuen que fins a les vuit no obren la cuina. Passem doncs a l'opció B, baixem un poc més avall del carrer, fins a "Terra Astur" on gaudirem d'un merescut àpat a base d'una selecció de formatges asturians i un bon plat de calamarsets a la planxa i "unos cuantos culines de sidra".

El dia ha estat intens, certament, ara toca descansar unes hores per poder estar a punt per començar aquest nou repte: el Camí Primitiu, com tots els camins de la vida, ple d'incerteses i moments per descobrir si som capaços de superar-les. De motivació no ens en falta i això és l'important. Com algú li vaig sentir dir una vegada, abans d'aclucar els ulls, penso .."El Camí, no es fa, el camí et fa".

 Oviedo -27-Setembre 2021