EL MEU CAMÍ - Capitol 35
Les previsions ja ho advertien. Avui la pluja i el fred ens acompanyaria en la nostra primera etapa del quart tram del nostre Camí, entre La Portela de Valcarcel, on ara fa set mesos vam acabar el tercer, i Liñares, el primer llogaret que trobem després del mític O Cebreiro.
Però anem a pams. Abans de començar a trepitjar els 18 quilòmetres que separen els dos pobles, hem hagut de recórrer els 260 que hi ha des de Tordesillas, on vam descansar ahir i el lloc on ho farem avui, l'alberg Linar do Rei, a la parròquia lucense de Liñares.
En definitiva, tot es confabulava avui per a ser diferent de les altres vegades, la meteorologia, el tipus d'establiment on habitualment ens allotgem, les distàncies i els tempos que empro habitualment per sumar etapes. Res de tot això, però ha impedit que, com tenia previst, pugues començar a caminar avui pels darrers 175 kms que em separen del meu objectiu.
Cap a les 12 del migdia, travessàvem el carrer principal de La Portela i seguíem encara fins a Liñares per tal d'instal·lar-nos a l'alberg, dinar un poc de l'avituallament que portem i retornar a La Portela per iniciar l'etapa.
En arribar-hi, uns quinze minuts més tard, la pluja ja mostrava la seva cara més enfadada. Davant la porta l'alberg, al resguard de l'entrada, un peregrí estava també esperant a la responsable de l'alberg. Era Fernando, un fuster, que treballa fent el manteniment a l''hospital d'Albacete. Camina sol i és la seva primera vegada. Va començar fa uns dies des de Zamora, resseguint la via de la Plata fins a creuar-se amb el Camí Francès a l'altura d'Astorga.
L'home va tot mullat i mentre esperem que arribi la mestressa, l'invitem que deixi la motxilla al cotxe, almenys podrà descansar l'esquena, ja que el Suzuki va ple a vessar amb els nostres "bartuls" i no podem fer-li un lloc perquè hi pugi. Ens explica que no va tenir cap problema per desplaçar-se fins al lloc de sortida, tot i estar encara vigent l'estat d'alarma i que els pocs peregrins que ha trobat els dies que porta de ruta, han estat tot estrangers.
Finalment i un cop podem accedir a l'alberg, deixem la conversa, ens instal·lem, fem ràpidament un mos, em poso "l'uniforme" de caminant i amb una pluja fina, però persistent, a la que se li va sumant una boira cada cop més densa, emprenem el descens altre cop cap a la Portela.
Són les 13:50 h quan, des de davant la casa dels avis de l'amic Lluís Fernández, lloc on vam acabar el tram l'octubre passat, començo la primera etapa del que espero que sigui el darrer i definitiu per arribar a Santiago.
Aquí baix, a 584 m d'altitud, la pluja és gairebé imperceptible i la boira inexistent. Inicio els primers metres del recorregut, mentre Teresa torna cap a l'alberg i poso en marxa el Wikiloc, l'app que em serveix per enregistrar les rutes que faig i saber per on passo. En arribar al primer poblet, Ambasmestats, distant poc més d'un quilòmetre de La Portela, la pluja es va embravint i m'he d'aturar baix un balcó per posar-me l'impermeable. Miro l'app i veig que no està enregistrant res.... Vaja, és que tot es posa en contra meva avui?
Ens tornem a posar en marxa, jo i l'aplicació, resseguint el fil de cases, vora el riuet Valcarce fins a arribar a Vega, encara a la província de Lleó, però on l'accent de la seva gent ja ens mostra de forma inequívoca que ens apropem a Galícia. Ho dic perquè, en creuar-me amb una dona que ve en direcció contrària, em saluda amb un "Buen camino peregrino" que no deixa cap dubte sobre lo que acabo de dir.
El camí, de moment, va pujant suaument. És l'aperitiu de lo que m'espera, no debades, la d'avui és una de les etapes mítiques del Camino perquè hauré de superar un desnivell important, fins als 1330 metres i en unes condicions que faran encara més complicada l'ascensió.
Fent-me aquestes cavil·lacions arribo a un indicador que marca que he de deixar la carretera que he anat resseguint fins ara, per creuar el riuet Valcacer i travessar La Herrerias. Aquí comença la pujada forta i per posar-m'ho encara més difícil, la pluja, mentre creuo el poblet, s'anima cada cop més.
La pluja no em fa massa temor perquè vaig prou ben equipat i ja fa uns anys, vaig tenir una experiència que no crec que sigui pitjor, quan, amb companyia de l'amic Arturo Monllau i el seu grup, vam fer el camino des de Ribadeo a Santiago acompanyats per la pluja cada dia.
De moment el camí és una carretera estreta i asfaltada i que a poc a poc em va fent guanyar alçada sense problemes, en tot cas, l'únic que tinc de moment, és que no puc fer tantes fotos com m'agradaria per por que s'em mulli el mòbil... la càmera "bona" ja no m'he atrevit a treure-la.
Un cartell m'indica que el proper llogaret es diu La Faba i que per arribar-hi hauré de recórrer 4 kilòmetres més, però que l'asfalt acaba aquí, i m'invita a agafar el camí terrer que hi ha a la meva esquerra. A partir d'aquest moment comença la veritable dificultat de l'etapa, desnivell aigua, vent i fang !!
El camí puja amb una rapidesa considerable, mentre l'aigua es va esmunyint per ell formant petits riuets i enfangant i dificultant cada cop més la de ja per si, difícil ascensió. Ara, l'experiència és excepcional, caminar entre una poblada vegetació, amb pluja, amb boira i completament en solitari, paga tot l'esforç que cal fer per arribar fins a l'objectiu. En arribar a La Faba, la pluja em dona una treva i fins i tot sembla que vulgui sortir el Sol.....és solament un miratge perquè la tempesta, sembla que s'ha volgut prendre un respir per reforçar-se, i al cap d'uns minuts l'aigua ja cau en una intensitat considerable que em seguirà posant problemes fins al final de l'etapa.
Però he d'arribar, ha de passar per mi i ja queda menys per consumar els darrers quilòmetres. Un i mig després de La Faba arribo a Laguna de Castilla, darrer poble de Lleó, provincià amb més quilòmetres de recorregut del Camí Francès. Creuo el poblet i uns 700 metres després em trobo amb una bifurcació a l'esquerra que m'indica el camí seguir. Uns metres més enllà, pel camí de la dreta, un peregrí amb trets asiàtics i un mòbil a la mà es dirigeix cap a mi, i com pot es fa entendre per preguntar-me per on es va a O Cebreiro. Com puc, li indico, però l'home vol més informació. La pluja no descansa, jo estic cansat, mullat de suor, (no de pluja) i amb moltes ganes d'arribar i poques de conversa, però al camí, no pots deixar a ningú enrere i com puc responc a les seves preguntes...o millor, no hi puc respondre, perquè vol saber quant temps queda per arribar al poblet i si l'alberg municipal està obert. Òbviament jo no ho sé, però per a no desanimar-lo i basant-me en suposicions, li responc a tot que sí, mentre enfilo els darrers 400 metres que em separen de la fita que marca l'entrada a Galícia!!
Encara que la pluja i la boira em segueixen fent companyia, no puc deixar passar l'ocasió de deixar constància d'un moment, per a mi, tan significatius del viatge... Entrar a la darrera comunitat del nostre camí i on es troba el nostre objectiu. Així que trec de nou el mòbil per fer unes fotos i uns vídeos, mentre veig que, darrere meu, a una certa distància, l'oriental està orientat.
Per fi xafem Galícia, concretament la província de Lugo i em queda un darrer kilòmetre per arribar a O Cebreiro, tot i que per a concloure aquesta mítica etapa, jo encara n'hauré de fer un parell més fins a Liñares.
Cansat, mullat i en mig d'una persistent boira, l'entrada a O Cebreiro té un quelcom de màgic i bucòlic que m'invita igualment a fer un darrer esforç per passar per l'església preromànica de Santa Maria i fer unes fotos també a les conegudes Pallozas del lloc.
A les sis de la tarda arribo a Liñares. He complit la primera i complicada etapa d'aquest tram. Una dutxa calenta, l'escalfor de la roba eixuta i la promesa d'un bon àpat amb regust gallec, ens donaran ànim per acabar la jornada d'avui.
Segueix plovent. La boira es pot tallar en un ganivet, però tot i això, un cop recuperats, Teresa i jo ens anem a donar el premi que, pensem ens mereixem després d'una jornada tan intensa... Però això ja serà tema per a un altre capítol.
Liñares 14 de Maig 2021
