EL MEU CAMÍ (De l'Ebre al Salvador)
CAPÍTOL 64
ETAPA 4 - FAVARA - CASPE

"Una dona sola, les formigues i la vila del Compromís"
19 maig 2022

A les sis del matí i després d'ingerir un suc de taronja i cruspir-me unes galetes que ahir em vaig comprar a una petita tenda de Favara, surto de "Casa Teresa", rumiant un poc algunes de les coses que la dona em va explicar en la nostra tertúlia d'ahir a la tarda.
No sé quin és el seu estat sentimental, perquè no me'l va dir (ni li vaig preguntar),... tampoc és quelcom que m'interessi, però sí que em va dir que té una filla que està treballant i estudiant a Austràlia!!.
Quines coses...la filla tan lluny i ella, tan sola en aquesta petita vila de poc més de 1000 habitants. "Son buena gente, pero van muy a lo suyo. Cerrados y de rumores fáciles", em confessava. "Pero yo me llevo bien con todo el mundo. Tengo la relación justa y necesaria para vivir sin problemas en esta pequeña comunidad", segueix. No recordo d'on em va dir que era, però sí que tenia una furgoneta i que, els caps de setmana, viatjava aquí i allà on hi havia festes amb la seva màquina de fer xurros!! "Este fin de semana voy a ir a un pueblo cerca de Valencia", informava a un Josep que l'escoltava amb la boca oberta... quina dona, quin caràcter, quina iniciativa."Si puedo, voy a vender todo, porque me hago mayor y quiero estar más cerca de mi hija", concloïa.



Amb aquests records al cap i encara acompanyat per les tènues llums públiques, passo per davant els ajuntaments de Favara ( recordeu: dos) i de l'església de Sant Joan. Baixo fins a la carretera, travesso el Matarranya, proper ja a tributar a un Ebre no massa distant, i m'enfilo, suaument, per la pista que surt a l'esquerra de la carretera A-2411. 


Desisteixo de visitar el monument més conegut de la vila, el sepulcre romà o mausoleu de Favara, possiblement el monument d'aquesta mena més ben conservat de tota la península.
Tot i les dificultats que representa establir-ho amb certesa, hom considera que es tracta d'una construcció del segle II de la nostra era.
Visitar-lo significava 30 minuts més de ruta i tenint en compte que encara no són les 6:30 del matí i, per tant, la llum del dia encara tardarà a aparèixer, era una estupidesa fer aquests 2 km de més.



 

Amb pas tranquil, em vaig enfilant per la carena de la serra de Caspe. Poc a dir avui d'aquesta
 etapa curta, fàcil i d'impàs, abans d'emprendre les dues següents que, en principi, es presenten més dures, tant pels km. com per les temperatures que es preveuen.

De fet, hi ha avisos que, a partir de demà, arriba una onada de calor amb temperatures que s'espera que superin els 30 graus...i estem a mitjan mes de Maig!

 Aquesta circumstància i el fet que, durant els 22 km de recorregut d'aquesta etapa no hi hagi cap poble, ni lloc de descans o avituallament, fa que, a Favara, m'aprovisioni d'aigua i queviures per poder-la superar sense problemes i, òbviament, aquest fet genera una sobrecàrrega a la meva ja pesada motxilla.
Tot i no ser una etapa dura, aquest sobrepès, encara que pugui semblar rar, serà el que posarà a prova la meva resistència.


Quan arribo al crestall de la serra, els 7 o 8 quilos que porto a l'esquena sembla que hagin augmentat un 20%. Afortunadament, al meu davant, la pista planeja oferint-me un magnífic espectacle a sobre la vall de l'Ebre, a la dreta i els infinits turons cap a Alcanyís a l'esquerra. M'aturo per contemplar l'espectacle que a poc a poc, però sense pausa, va il·luminant l'amic "Llorenç".

Després d'uns 4 km planejant per la carena, comença també un tranquil descens, entre camps de blat i altres cereals, cap al riu que dona nom al Camí que estic fent i, amb el que em tornaré a trobar entrant a la ciutat del Compromís.


Poc més a dir avui. Etapa amb absoluta absència de presència humana fins a arribar a la carretera A221. Solament infinitat de fileres de laborioses formigues, carregant aliments per temps pitjors, travessant, indiferents, el camí per on tresco espentejat per un suau ventet de l'est que em fa més agradable el pas i que m'acompanyarà fins al final d'etapa.

Aquestes imprevistes companyes de camí, em fan reflexionar. No em puc queixar, jo porto una motxilla amb un pes que representa aproximadament el 10% del meu. Elles, carregades amb els grans de cereal, escapats dels propers camps segats de poc, amb una mida i segurament un pes que supera el seu, caminen, disciplinades i sense aturar-se, cap al niu, el graner on el dipositaran, per a, a continuació, girar cua i tornar a per un altre. No!, veient el seu esforçat treball, no tinc dret a queixar-me.



 D'altra banda, me n'adono també de que a l'hora de cercar aliment, ho fan indiscriminadament, són laborioses. Sí, però també... pot ser cruels. No sé què pensar, potser senzillament actuen per instint dintre de la cadena tròfica, però no puc evitar posar-me per un instant dintre de la pell de l'escarabat que, encara viu i manejant-se, entre 4 o 5 formigues, estan intentant portar-lo cap al niu on segurament l'acabaran esmicolant per guardar-lo al seu rebost d'hivern.
L'insecte, desesperadament, intenta alliberar-se de les mandíbules de les seves depredadores... però és en va. La força increïble de les guerreres, la seva constància i coordinació, fan que sigui en va qualsevol intent d'escapar.
Un altre element que afegir per meditar i reflexionar durant un bon tros del camí que encara em queda per davant.

Amb aquests pensaments i ja baix els rigorosos raigs de Sol, la vall es va obrint al mateix temps que els ja orfes camps de blat, es converteixen en immenses plantacions de presseguers. És hora d'esmorzar i assegut baix d'un d'ells, a la vora del camí, reprenc forces.. Unes fruites, unes galetes i aigua, més aigua i, recuperat, esprémer els darrers km fins al ja, no llunyà Caspe.


La pista desemboca ara a la carretera A-221. Travesso el Guadalope i alguns centenars de metres més enllà, l'abandono per agafar una pista a l'esquerra que, altre cop, s'enlaira un poc fins a deixar-me ja en vistes de la ciutat.



Hi arribo passant primer per davant del cementiri i després de travessar un avorrit petit polígon, enfilar pel carrer de la "subida al Castillo", des del cim de la qual, albiro ja el nostre Ebre, el que vaig deixar, aigües avall, abans d'arribar a l'estació de Benifallet.


M'allotjaré a la pensió "La Cabaña", però quan arribo i toco a la porta, ningú respon: està tancat. Encara no és la 1 de la tarda. Penso que potser cal fer un poc de temps i aprofito per fer una reconfortant i fresquíssima cervesa al bar que hi ha a la cantonada i enfront mateix de la parròquia de Santa Maria la Mayor del Pilar, a la plaça del Compromiso on desemboca el carrer Major de la ciutat.

Un poc més amunt, el castell on es va signar l'històric document per part de representants dels estats d'Aragó, València i Catalunya amb l'objectiu de decidir qui succeiria l'últim rei de la Corona d'Aragó, Martí l'Humà, mort el 1410. Allí fou escollit el castellà Ferran de Trastàmara, o sigui Ferran I d'Aragó.



Amb aquest repàs a la història i des d'aquest històric emplaçament, el rellotge marca ja les 13 hores passades. Torno a la pensió i ara sí. Se m'obre la porta i la mestressa, en explicar-li que havia arribat una estona abans, es disculpa dient-me que...com a Batea, ella també  tenia avui hora al metge..."y ya sabes, cuando vas al médico, sabes cuando entras, pero no cuando sales", es justifica. La pensió no és cap panacea; això no obstant, està neta i és cèntrica i per 35 euros...no es pot demanar més.

Després de passar per l'ajuntament a segellar la meva credencial i dinar al restaurant que m'ha recomanat la mestressa de la pensió, vaig a fer un poc de migdiada. Avui arriba Mathieu, el meu gendre, que vol viure, encara que sigui solament durant el cap de setmana, l'experiència de recórrer les 3 etapes següents del Camí.

Així doncs, la solitud d'aquests tres primers dies de ruta, demà es veurà alterada amb la presència d'aquest esportista, il·lusionat i jove que em vol acompanyar... per a ell i per a mi, segur que serà una gran experiència.