EL MEU CAMÍ (Primitiu) - Capítol 48
Etapa 1 entre Oviedo i Grado -27 km.
Abans de donar compte dels esdeveniments que avui m'han cridat l'atenció en aquest primer tram del Camí Primitiu a Santiago, i dels que intento deixar constància en aquesta mena de diari de viatge, he de posar lletra a un fet sorprenent i que mai m'haguera pogut imaginar que hauria d'escriure, encara que el Camí, com tantes vegades he dit, és un misteri i en qualsevol moment et pot posar en la més abstracta de les tessitures.Fa uns dies, una persona del poble a qui, per raons òbvies, m'abstindré d'identificar, em va venir a parlar per fer-me un encàrrec molt, personal, delicat... especial.
Em va explicar que, mesos enrere, havia mort la seva mare i a casa guardava, segellat al corresponent embolcall, un poc de les cendres de la difunta, dona molt religiosa i que, segons em va confessar el seu fill, sempre li havia sentit dir que li agradaria anar a Santiago a visitar l'apòstol.
Abans de continuar he de dir que si escric això tant íntim, és perquè, prèviament, vaig demanar la corresponent autorització per fer-ho al personatge en qüestió.
"Pepe" - em va exposar-, m'ha costat molt decidir-me a demanar-te un favor que et pot semblar extravagant, fora de lloc, agosarat...com li vulguis dir, però si no cregués que t'ho puc demanar, perquè et considero una persona com cal, responsable i amb un cert tarannà religiós, no t'ho confiaria."
I aleshores em va demanar si podria portar amb mi, fent el pelegrinatge fins a Compostel·la, el petit receptacle amb lo que quedava de la seva mare.
"Sé
que, si hi ha alguna cosa més enllà de la vida, aquest serà el millor
regal, el millor homenatge que li puc fer a la mare. Fer realitat el seu
somni de viatjar fins a la catedral de Santiago", va rematar.
Un es
pot imaginar com em vaig quedar després d'escoltar una petició tan
singular i al mateix temps fins i tot pot ser un poc macabra... portar
amb mi les cendres de la difunta mare d'un veí del poble que veia en mi
la persona adequada per fer realitat, encara que de forma pòstuma, el desitg d'una mare.
Tot
i això, no vaig tardar a reaccionar i la meva resposta, després
d'agrair-li la confiança que demostrava fent-me un encàrrec tan delicat i
personal, va ser la de què reflexionés." No t'he d'enganyar, la teva
petició em carrega amb una responsabilitat molt gran...la
de portar amb mi les despulles d'una persona en la qual no tenia altra
afinitat que la de la nostra coneixença veïnal. Pensa que durant el camí
poden passar moltes coses...i si perdo la motxilla, me la roben, tinc un accident....??
Això per un costat i per l'altre, crec que ella estaria més contenta
que fossis tu el que l'acompanyessis en aquest viatge pòstum", li vaig
argumentar.
No el vaig convèncer. Tant va insistir que al final, tot i
les meves reticències, vaig acabar acceptant aquest "encàrrec tan
especial", i així anem aquesta vegada, començant el Camí i portant un
tercer "pelegrí" amb nosaltres.
Per fer feliç a una mare que, físicament, ja no estava amb ell, havia perdut la vergonya per vindre a demanar-me res tant, com he dit abans, íntim i personal. Com em podia negar davant tanta vehemència? Com a fill que també ja sap lo que és aquesta benvolguda absència, no m'hi podia negar i així doncs, aquest, ja d'entrada, promet ser un Camí molt especial.
Aclarit això, passem revista a la jornada d'avui. Primer que res dir que m'he alegrat que les prediccions de l'hospitalera que ahir em va emetre les credencials, afortunadament, no s'han complit i la pluja no ha aparegut per cap lloc. És més, després de la boira matinal i d'un dia més bé enteranyinat, fins i tot he tingut algunes estones de Sol per gaudir d'un camí, pràcticament desert de pelegrins. He contat una noia i dos nois i un grup de 7 ciclistes valencians. Això ha estat tot fins a arribar a l'alberg de Grado, on pernoctarem amb una parella de francesos i una altra de sud-americans. Res a veure amb el Camí francès dels dos primers trams.
Quan me n'he adonat, eren ja passades les 9 del matí, feia més dues hores que caminava i no portava al cos més que dos gots d'aigua. L'orografia, també cal dir-ho, és molt diferent del camí que ja coneixia i, amb tantes costes, ara amunt, ara avall, la fam ha anat tocant l'alarma i calia posar remei.
També he observat en aquesta primera etapa que durant el camí no hi ha tants de serveis, bars o paradetes, com al Francès i ho hauré de tenir en compte, perquè "el servei d'assistència", que m'oferia Teresa en els trams anteriors, aquí també serà més complicat per la mateixa raó orogràfica que apuntava abans i que dificulta l'encreuament del camí meu i de les carreteres per on circula ella.
A tot això i sent cada cop més evident el run run del meu estómac demanat auxili, m'he plantat al llogaret de La Bolguina on, com per art de màgia i a peu de carretera, m'he trobat amb el bar de la Secundina que en aquells moments estava obrint.
He entrat i li he demanat si podia fer-me un entrepà calent. "De tortilla, por ejemplo" li he dit. "Però es que tortilla de patatas no tengo", s'ha excusat la dona. "No, no mujer, tortilla a la francesa", li he hagut de clarificar."A vale, vale, però la quiere sola o les pongo unos choricillos también", ha contraatacat.
"Como quiera, mujer, como quiera", he respost ja un poc nerviós amb tant interrogatori.
Al cap d'una estona, la Secundina m'ha aparegut no amb un entrepà qualsevol, no...en un de mida XXL com mínim. Mitja barra de pa. No sé quant ous ha degut gastar. Jo crec que mínim quatre. I els "choricillos", Mare de Deu, com picaven los choricillos !! Amb tant de pa, ous i xoriç, la cervesa que m'he demanat per beure s'ha fet curta hi he hagut que demanar alguna cosa més per sufocar tant d'escalf al ventre.
Renoi, ja tornem a ser-hi amb l'interrogatori. Abans que li respongués afirmativament, la dona m'ha explicat que aquí, a Astúries, un carajillo es fa cremant el licor que vols, en una copa com les de conyac, i després s'hi tira el cafè.
"No mujer, no por Dios, que no voy a encontar las señales del camino !", li he contestat esverat. "Yo quiero un cafe y que me ponga un chorrito de orujo y basta" li he aclarit.
"Ah hombre, lo que usted quiere és lo que nosotros llamamos un café con gotas".
Hem rigut els dos i jo, a banda d'omplir la panxa, he omplert també un poc més el llibre dels meus coneixements sobre el costum i hàbits dels llocs per on passo. Tot forma part de lo que el Camí et va oferint.
L'etapa, no ho nego, m'ha deixat esgotat. Ara mateix tinc unes ganes enormes d'anar al llit i estic a punt de deixar d'escriure, tot i que encara podria estendrem unes quantes línies més ...pot ser un altre dia que no hi hagi tant per explicar... perquè ara cal reprendre forces i deixar que el cos i els sentits reposin perquè demà pugui estar altre cop ben atent per poder absorbir tot lo que el camíPrimitiu estigui disposat a oferir-me.
Grado- 28 Setembre 2021
