diumenge, 11 de desembre del 2022

 

EL MEU CAMI - Capítol 37

 𝐔𝐧 𝐦𝐨𝐧𝐞𝐬𝐭𝐢𝐫 𝐬𝐞𝐧𝐬𝐞 𝐬𝐮𝐛𝐯𝐞𝐧𝐜𝐢𝐨𝐧𝐬, 𝐮𝐧 𝐛𝐨𝐬𝐜 𝐬𝐞𝐧𝐬𝐞 𝐟𝐨𝐥𝐥𝐞𝐭𝐬 𝐢 𝐮𝐧 𝐩𝐚𝐬𝐭𝐨𝐫 𝐬𝐞𝐧𝐬𝐞 𝐜𝐨𝐧𝐯𝐞𝐫𝐬𝐚

 L'etapa d'avui entre Triacastela i Sàrria presentava un dilema, ja que es pot fer per dos llocs diferents. Una, la convencional, passa pel llogaret de Sant Xil i l'altra, sis km més llarga, et fa pegar la volta pel santuari benedictí de Samos.


El dubte era gran, perquè la primera opció, segons havia investigat, et porta per paratges més salvatges i desapegats de la carretera, mentre que la segona et guia fins a aquest reconegut monestir d'origen medieval.

Finalment, la previsió del dia plujós que s'esperava per a avui, i el fet que ahir a la tarda ja vam incloure Samos en els nostres "tastets turístics", m'ha fet decantar per l'opció més curta i a les 6.45 h., encara gairebé a les fosques, emprenia camí cap a Sàrria.

Ja que he desestimat passar per Samos, no vull continuar sense explicar alguna cosa d'aquest monestir que, per cert, organitza visites guiades per cinc euros per cap, d'aquesta manera el turista o el pelegrí, col·labora al manteniment de la comunitat, a canvi de conèixer el seu ric patrimoni arquitectònic, cultural i artístic. Segons hem pogut saber, la comunitat de monjos no rep cap mena de subvenció, ni de l'estat, ni eclesiàstica i es manté gràcies a aquestes aportacions i al que recapta per la venda dels productes elaborats pels mateixos monjos, com llibres, medalles de Sant Benet o credencials del camí.

El monestir benedictí data del segle VI. Va arribar a ser un dels més importants de Galícia i en els seus 14.000 m² i conflueixen diversos estils arquitectònics: gòtic tardà, renaixentista i barroc.

 I un cop fet l'epíleg de la jornada d'ahir, ja puc començar a descriure l'etapa d'avui. Una etapa que, com la majoria de les que ens queden per a arribar a Santiago, tindrà un component paisatgístic destacat. Aquí no hi trobarem abundància de monuments, castells o patrimoni arquitectònic com vam descobrir per Castella, La Rioja o Navarra. Tret de puntuals i destacades excepcions, aquí el protagonista principal és el paisatge, l'entorn pel que et mous, passant per llogarets, petits nuclis, granges i viles, molt properes i similars les unes a les altres.I ara, després d'aquesta advertència, començo a caminar i ho faig enfilant-me, altre cop costa amunt, per una estreta carretera, envoltat de vegetació i preparat per superar un altre port, el de Riocabo.

Mentre avanço sense pressa, la llum del dia intenta inútilment guanyar força davant la compacta massa de núvols rasos que van sembrant nebulitzades i minúscules gotes de pluja. És el que al país basc anomenen xirimiri o en castellà "calabobos". Aqui, és diferent.

 La pluja, element intrínsecament lligat a la idiosincràsia gallega, és un element tan viu, tan habitual i tan versàtil, que segons recordo m'explicavent en un dels meus primers viatges a la comunitat, existeixen més de 50 paraules, o expressions diferents, per a referir-se a ella, segons la intensitat, calibre, durada etc. La que avui m'acompanya, menuda i poc intensa, jo diria que és la que aqui denominen "poallo".

Al cap d'uns minuts de marxa, la fita indicadora em fa girar a la dreta i em porta per un camí de terra que en pocs minuts em deixarà a l'entrada de A Balsa, quatre cases mal contades al fons de la vall i submergides en un penetrant silenci que fa encara més espectral la meva presència al lloc.

Gairebé sense respirar per no trencar l'encant del moment, emprenc la costa, ara més pronunciada, que tinc al meu davant. És curiós com el corriol va enfonsat entremig de dos marges de terra, una espècie de passadís envoltat de frondosos roures. Després d'uns minuts i moltes esbufegades, aquest estretall, em conduirà de nou a la carretera, just a l'alçada de la Fonte dos Lameiro.

Després de fer les fotos de rigor segueixo l'ascensió fins a arribar a Sant Xil, segon nucli habitat de la ruta i que, com en el cas de A Balsa, encara no s'ha despertat.

 La pluja no s'acaba de manifestar del tot i això facilita que pugui avançar a bon pas fins a culminar l'alt de Riocabo i els seus 898 m. d'alçada.

He superat ja els primers 6 km de l'etapa, són gairebé les 9 del matí i com que per aquí no matinen ni els cafeters i per tant estic en dejú, decideixo fer una parada i esmorzar abans de començar el descens cap a la vall de Sàrria.

Avui Teresa no em podrà subministrar l'avituallament. La ruta en cotxe per aquests descampats és un poc complicada i com que no cal córrer riscos innecessaris, avui l'he deslliurat de la seva valuosa presència de cada dia a aquesta hora.... Però l'he trobat a faltar. 

Mentre em cruspeixo l'entrepà que m'he preparat abans de sortir de l'alberg, rebo un missatge al mòbil. És ella que vol saber com estic i si tot va bé. Sense comentaris.

 Recuperades les forces després d'assolir la fita del Riocabo, arriba el descens i, per a mi, la part més bonica de la jornada d'avui quan, a partir d'aquí, deixem la carretera per gaudir dels imponents passadissos tancats de castanyers, roures, i bedolls que m'escortaran fins a Montán, un llogaret que gairebé no toquem. Sí que he d'advertir que el descens és perillós, ja que el terra està format per lloses de pedra, el pendent és molt forta i el risc de relliscar, sobretot en dies de pluja com avui, extrem. L'experiència, però és indescriptible...no em canso de fer fotos i atent per si, en qualsevol moment, em surt un follet d'entre l'espès bosc que m'envolta.


 Superat el moment de fantasies, m'apropo a Fonteacurda i aquí, el camí em confon perquè em fa la sensació que torno enrere, però no, el que cal és estar atents a la senyalització per no equivocar-se i fer un petit tomb que evita la llarga volta de la carretera que passa per Zoo.

Altre cop entre roures, castanyers i bedolls, ja al fons de la vall, he de salvar un petit rierol i avançar pel camí que surt de nou a la carretera. Per l'asfalt arribem finalment a Furela, parròquia de Sàrria que també he de travessar pel seu únic carrer. 


Fins a aquest moment, i ja porto gairebé tres hores caminant, no he trobat absolutament a ningú... Bé, si, dos gossos que curiosament no m'han lladrat i algunes vaques avorrides i passives deixant-se remullar, ajagudes al prat. 

A Furela per fi trobo rastres de vida humana. Es tracta d'un jove que està donant menjar a les vaques tancades als corrals que té ha al bell mig del poble. El saludo i intento establir un poc de conversa amb el sofert tema de "que tiempo más desapacible, no?"...l'home, però, arronsa el nas i no entenc ben bé que em respon mentre marxa cap al fons del corral. "Però puedo hacer unas fotos de las vacas ?", li llenço intentant un segon assalt de conversa..... Altre cop quelcom inintel·ligible m'arriba a les orelles, mentre les vaques es deixen fotografiar sense dir....ni mú!!


El plugim no para, però no amara. En canvi el vent que l'acompanya és gèlid i molest i m'he de disfressar amb buf, barret i impermeable. Pot ser per això, el cadell de pastor alemany que em surt a l'entrada de Pintin, m'emborna de mala manera i de no ser pels crits de l'amo, exhortant-lo a què controle el seu geni, no sé què haguera passat. Maleïts gossos solts!!

 Entre el fred i l'ensurt, necessito prendre quelcom calent i, com un miracle, se m'apareix a la sortida del poble, Casa Ginés, l'únic bar obert que he trobat fins ara i on em recupero amb un reconfortant cafè amb llet i dos "sobaos", pel mòdic preu de 2,50 euros.

 A partir d'aquí, poca cosa més, els sis km que resten fins al destí, seran avorrits i monòtons, animats solament pel niu de cigonyes que vigila l'entrada a la població.

Poc després de les 12 del migdia arribo a l'alberg "A Pedra", regentat per un català, d'origen gallec, però nascut a Granollers que, per 50 euros, ens lloga una habitació on dormirem dos on poden dormir 4.

La tarda l'ocuparem visitant el centre històric de Sàrria, localitzat al llarg da Rua Mayor i on hi trobem l'església parroquial de Santa Mariña, inaugurada el 1885. Aprofito per assistir a una accelerada missa del pelegrí (mai havia vist un capellà fer una missa amb tanta rapidesa). Acabada l'eucaristia exprés, encara tenim temps per visitar l'església del Salvador, romànica de transició, amb algunes portalades del segle XIII.

Per acabar la jornada recordar que, ara farà 21 anys, vaig fer el meu primer camí sortint des d'aquí mateix. Per a mi, el d'avui és també un dia molt especial perquè em porta molts records dels companys amb els quals vaig compartir aquests darrers 115 km, els mínims que es necessitaven per guanyar la preuada Compostel·la.

Demà, si Déu i el temps vol, donaré inici a aquests darrers km acompanyat segurament de les moltes vivències que vam compartir tot aquell grup, capitanejat per mossèn Toni Borràs l'any 2000. Vagi, com a comiat, una salutació per a tots aquells que hi vau ser.

 

Sárria  16 maig 2021

  EL MEU CAMÍ- DE L'EBRE AL SALVADOR Capítol 80 - Etapa 19  (Hontória del Pinar- Santo Domingo de Silos) "La dona del pont, e...