EL CAMÍ - Capítol 10
"Punt i a part"
20 Maig 2019
Quan avui em poso a escriure, el camí ja deu tornar a despertar-se i els primers peregrins ja deuen trescar els senders jacobeus. Jo, no hi estaré i sento un rampell de nostàlgia.
Ahir, ja tard, vam arribar a casa després de 9 dies intensos, carregats d'emocions i vivències diferents de les del dia a dia al poble. Va ser el darrer dia de la primera part d'aquest repte que m'he marcat per al que queda d'any i l'any que ve: arribar a Santiago des de Roncesvalles.
Després de viure aquest primer tram del Camino i escoltar històries com les de Luc, el crack de Palència, Lovir o el francès de Lennemezan, ja sé que la meva no és més que una petita experiència i de fet, això és el que he buscat mentre recorria aquests 158 km en sis dies i mig. Viure el camí obert de ment i d'esperit, parlant amb gent de diferents nacionalitats, ideologies o cultures ( encara que he de reconèixer que l'idioma ha estat un gran entrebanc per poder interactuar amb molts més peregrins).
El camí també m'ha aportat el fet de poder valorar la meva pròpia capacitat física de regeneració, després dels problemes de menisc que vaig patir a principis d'any. Tenia els meus dubtes de poder realitzar aquesta llarga caminada, però diguem-li fe, diguem-li força mental, diguem-li sort o com vulgueu, el cert és que, gràcies a Déu, en aquest sentit no he tingut cap problema.
Diuen que el camí t'ajuda a
trobar-te a tu mateix. Cinc, sis hores o més, caminant moltes vegades
tot-sol, sense les distraccions de la nostra vida rutinària, en silenci i
durant moltes jornades, amb l'únic objectiu d'arribar al final de
l'etapa, esgotat per l'esforç i amb l'únic desig de poder descansar per
recuperar forces i poder emprendre la de l'endemà, ajuda certament a
valorar i reflexionar sobre les petites coses que ens perdem al decurs
del nostre "camí" per la vida.
No em sentia perdut quan el vaig iniciar, però algunes coses que desconeixia de mi, crec que sí que les he descobert.
En fi, per entendre'l, el camí s'ha de viure personalment. Tot lo que puguem llegir o escoltar ens pot donar pistes, però no tindrà res a veure amb la nostra pròpia experiència.
Era el darrer dia i abans del retorn a casa volíem aprofitar per fer un poc de turisme vinícola per la zona. Estem a La Rioja i s'havia d'aprofitar!. A més a més, alguna concessió li havia de fer a la meva cap de logística. S'ho mereixia, això i molt més, perquè encara que ella no ha pogut fer el camí per dintre, per motius que no venen a comte, sí que l'ha fet vorejant-lo, i crec que també s'emporta les seves pròpies vivències i l'experiència d'aquests 9 dies fent unes "vacances" diferents.
L'etapa no té gaire interès paisatgístic. Surts de la capital riojana per la gran avinguda en nom de exrei, fins que, ja als afores et trobes amb el camí que porta al pantà i àrea recreativa de La Grajera. Camí que, a l'hora que hi vaig passar jo, cap a les 8;30 del matí, estava més transitat per logronyesos fent esport (corrent, caminant, passejant, bicicletes), que no pas per peregrins. De fet, en aquest darrer dia, m'havia fet el propòsit de no parlar amb ningú. Gaudir en soledat de les darreres hores d'aquesta experiència, però no ha estat possible, perquè els "Buenos dias/ buen camino", ha estat constant durant els gairebé 7 km que hi ha entre la ciutat i el parc.
Abans d'arribar-hi m'he trobat una dona davant de la imatge de la Verge del Rocio que hi ha prop del llac. Per la cara compungida que tenia, crec que resava. La fe torna a fer-se present a la vora del camí.
El camí fins a Navarrete no ha tingut massa històries més, ni les he buscat. Vora al camí, que sobrevola ja l'autopista, centenars de petites creus fetes en dos pals, s'enganxen a la tanca de la ruta. Cintes de colors, escrits en diverses llengües, fotografies descolorides.... mostres, un cop més, d'una de les principals motivacions que porta cada any tanta gent al sepulcre de l'Apòstol: l'Esperança.
En travessar la carretera, abans d'enfilar ja camp a la meta, una japonesa (crec), amb una càmera fotogràfica em fa una rialla i un gest amb la mà. Crec que em vol fotografiar!!, però...amb gestos el que em diu és que m'aparti mentre crida algo així com : "Bull, bull, Picture the bull". Miro darrere meu i veig la silueta negra, gran i metàl·lica d'un bou d'Osborne. El que volia era fer una foto al famós toro !.
NOTES-Hi ha dues coses que em van cridar molt l'atenció aquests dies i que vaig reflectir en alguns dels meus escrits.
La primera, la gran quantitat d'orientals que fan el camí i sobretot coreans. Em van dir, i vaig explicar, que el motiu era perquè, presentar la credencial com a certificació que s'ha fet, suma molts punts al seu currículum a l'hora de trobar feina. Encuriosit vaig buscar informació sobre el tema i encara que no he trobat res que ho desmenteixi, sí que he pogut saber que el motiu més poderós és un altre: un llibre.
Kim Nam Hee és una escriptora coreana que, amb el seu llibre "El viatge d'una dona sola", en què relata la seva experiència com a peregrina en el Camí Francès, és, en part, la principal responsable que el 2017, 4.000 compatriotes arribessin a Compostel·la.
Un altre motiu seria la necessitat de fer una pausa en la vida laboral, familiar i personal o també d'una momentània fugida del sistema productiu del país, de la tensió i l'estrès urbans que els darrers anys pateix aquest país asiàtic en ple procés de creixement industrial.
Una cosa pareguda va passar amb l'escriptor brasiler Paulo Coelho . "El pelegrí, o "El pelegrí de Compostel·la", ( o Diari d'un Mag) és una novel·la de Coelho que narra en primera persona les peripècies del pelegrinatge de l'autor pel Camí de Santiago. Aquest és també un dels motius pels quals els brasilers són també molt abundants al "camino" i la prova és que jo en vaig trobar tres.
La segona qüestió que vull aclarir també fa referència als coreans i a lo que vaig explicar que alguns havien mort congelats en intentar creuar els Pirineus en ple hivern. Això és veritat a mitges.
Morir no sé si n'ha mort cap, però el que sí que és cert és que la imprudència d'alguns i el risc que suposava per als mateixos peregrins i per als que havien d'anar a rescatar els que es perdien a l'hivern, l'any 2017 va obligar el govern a tancar durant uns mesos un dels passos del tram entre França i Espanya, segons llegeixo en aquest extracte del Diario de Navarra.
"Este miércoles se cierra el paso por el collado de Lepoeder en la primera etapa del Camino de Santiago
Interior clausura cinco meses la ruta este entre Saint Jean Pied de Port y Roncesvalles para garantizar la seguridad de las y los peregrinos y evitar los frecuentes rescates
30/10/2017
El paso de las personas por la variante este de la entrada del Camino de Santiago en Navarra, que transcurre por el collado de Lepoeder hasta llegar a Roncesvalles, quedará restringido desde este miércoles, 1 de noviembre, y hasta el 31 de marzo de 2018 por razones de seguridad, según se dispone en una resolución del director general de Interior"
