EL MEU CAMÍ - DE L'EBRE AL SALVADOR.

 Capitol 79  Etapa 18 - (Navaleno - Hontória del Pinar)

 

"Els "tahúrs" de cal Chato, un retorn de pel·lícula i la consciència d'Oréncia"

Falten pocs minuts per a les 4 de la tarda quan entro al bar hostal de "El Chato", a Hontoria del Pinar, on aquesta nit pernoctaré. A l'interior se sent un fràgil murmuri com el d'unes ploraneres a una sala de vetlles. La subtil remor prové de la taula que hi ha a mà dreta, just on la barra del bar té un angle que fa encara més estret el pas a l'interior del local.

Asseguts a la taula, 4 "tahúrs" estan jugant a les cartes. No veig diners damunt la taula i, en canvi, al voltant dels jugadors, amuntegats i dificultant-me encara més l'accés al local, uns altres sis caps, miren atents els moviments de mans i gestos dels protagonistes, mentre que l'arribada d'un foraster amb motxilla, barret i bastons, amb prou feina els crida l'atenció.

Ells segueixen atens allò que passa baix les seves barbetes... Per tot això, dedueixo que la partida és senzillament un entreteniment, una bona forma de retrobament social al bar del poble, havent dinat.

En aquest petit llogaret, porta d'entrada al conegut "Cañon del Rio Lobos", la socialització al bar, és, podíem dir que gairebé cultura, popular, però cultura. No fa gaires anys, als bars del nostre poble aquesta "cultura" també existi. Ara, com tantes altres coses, també a desaparegut, per això, aquesta imatge que trobo en entrar al bar, em colpeix i em desperta una certa remembrança.

"El Chato" em mira mentre jo i la meva motxilla intentem esmunyir-nos entre la barra i el poble present al bar. En veurem la pinta i abans que jo digui res, dispara: "tu eres el peregrino que me llamó ayer para reservar una habitación, no ?. Seguro que te apetece una buena ducha antes que nada. Venga, a ver si puedes pasar y te la enseño".

Obedient, el segueixo per la porta que hi ha al final de la barra i al fons del local, on hi ha dos rètols, un de petit on posa "privado" i un altre més gran amb un indicador de "salida de emergéncia". No deixa de cridar-me l'atenció lo que per a mi és un poc incoherent... sortir per una porta privada si hi ha una emergència!. En fi, observacions absurdes pot ser, però que em fan gràcia.

La meva arribada al del "Chato" es produeix després d'haver-me cruspit, a peu, els poc més de 14 km que separen Navaleno de Hontoria del Pinar, la mitja etapa que avui he completat després de recórrer, en cotxe, els 400 que hi ha entre la porta de casa i aquesta localitat burgalesa.

Una distància que avui se m'ha fet molt diferent. El seient del costat del conductor estava buit. Teresa, en aquesta ocasió tampoc no m'acompanya. Com ja vaig explicar, aquest tram del camí implica una certa dificultat logística i d'infraestructures que no tenien altres camins i, per això, el sentit comú s'ha hagut d'imposar a allò que hauríem desitjat.

El dia s'anuncia ja amb les primeres llums quan passo per Xerta. No puc evitar recordar com, per aquestes mateixes dates, ara fa un any, Teresa havia de matinar per portar-me fins a l'estació d'aquesta localitat del Baix Ebre, perquè jo pogués començar la segona etapa i seguir la meva ruta a peu en el primer tram d'aquest estrany i trossejat recorregut que pretenc finalitzar a El Salvador, catedral d'Oviedo.

Avui, tal com vaig avançant amb el cotxe, cap a Gandesa, després Caspe, Saragossa, Gallur,Magallón,Tarazona,Los Fayos, Ágreda.Omeñaca, Sòria,Herreros....els records, els primers en solitari, els segons acompanyat, em fan més amable el recorregut i no puc evitar pensar com n'és de diferent viatjar com ho estic fent, amb la velocitat d'un vehicle, o fer-ho a peu...res a veure.

En el primer cas, senzillament passes pels llocs, els veus, però no els vius. Sí, pot ser pràctic en el binomi distància/temps quan penso que el mateix temps que he emprat per desplaçar-me des de casa fins a Hontoria (400 km), és gairebé el mateix que el que m'ha costat recórrer, després, els 14 des de Navaleno, al del "Chato", però la vivència no és la mateixa, els petits detalls, secrets o singularitats dels llocs que trepitjo, es fan visibles solament si ho fas des de dintre, sense presses, com tantes vegades he dit, coneixent el país a càmera lenta.

Així, passades les 12 del migdia i una vegada arribat a Navaleno, punt on mesos enrere vaig acabar el segon tram de la meva ruta cap a Oviedo i des d'on inicio el tercer, mentre que camino per l'antiga via fèrria entre Santander i la Mediterrània (que mai es va acabar de completar), he pogut descobrir, per exemple, els llocs on es van gravar algunes de les escenes de la mítica pel·lícula "Doctor Zhivago" protagonitzada per Omar Sharif, Julie Christie,o Geraldine Chaplin.

Concretament a les pinedes de Sant Leonardo de Yagüe es van filmar-se les escenes del tren amb la popular locomotora Mikado pintada de vermell (la trobada de Zhivago amb Strélnikov). De fet, prop de la localitat es conserva encara un tram, d'uns 200 metres, de la via original i hi ha instal·lat uns plafons on s'expliquen algunes anècdotes del succés, com per exemple que, com que les escenes que s'havien de rodar, geogràficament s'havien de situar a Rússia, era necessari que neves. Però, contra tot pronòstic de lo que era habitual, aquell any, no va nevar. Això va endarrerir la gravació i va fer anar de bòlit tot l'equip de producció i, finalment, com que la neu no va aparèixer, per simular-la, es va haver d'utilitzar milions de petites boletes de porexpan blanc, escampades per terra.

Un poc més avant, superat ja el poble, la via s'endinsa pel mig d'uns grans talussos. No puc evitar aixecar la mirada i pensar com s'ho van haver de fer, a principis del segle passat, per poder remoure i processar els milions de metres cúbics de terra, amb la tecnologia de l'època.

Treure-la d'allí, fer una mena de canal per poder equilibrar els nivells i traslladar-la a algun altre lloc per reomplir on fes falta amb la mateixa finalitat, segurament que no va ser fàcil.

Al cap de poc, un senyal m'adverteix que entro a la província de Burgos. Abandono la de Sòria després de travessar-la també de punta a punta.

Després d'una recta inacabable, al fons, l'estació d'Hontoria, reconvertida ara en una coqueta casa rural.

Uns metres més amunt, les primeres cases del poble, em donen la benvinguda a aquesta localitat on, segons m'ha dit Miguel (El Chato), no em puc perdre de visitar, i comentar per al meu diari, com a mínim tres dels seus trets més destacats: com ja he dit, el punt de sortida per visitar el "cañón del Rio Lobo", el Rotllo, amb capitell romà corinti invertit, pedra on es lligava els reus per castigar-los, i el Pont romà o Pont Campanário sobre el riu Lobos, de tres arcs, i que té la singularitat de què, dos d'ells, descansen sobre una gran roca despresa de la muntanya.

Així, doncs, després d'un dia tan intens, no el puc acabar més que deixant de teclejar i, encuriosit (i també per poder il·lustrar el que he escrit), fer un poc més de camí i desplaçar-me als afores del poblet per deixar constància gràfica de, com a mínim, els dos darrers.....i aquí s'hauria d'acabar la història d'avui, però, com tantes altres vegades, també avui, les històries es fan presents també més enllà del seu llindar.

Surto del bar-hostal del "Chato" i seguint les indicacions del seu fill, enfilo pel carrer de l'Església, fins a la plaça del Mercat, on es troba el "famós" rollo. De fet, és curiosa la forma del capitell cap per avall, i també que encara conservi un parell d'argolles d'on, suposadament, lligaven els reus. També hi ha unes pronunciades osques que, la meva desbocada imaginació, em fa pensar son producte de les reiterades vegades que es van haver d'esmolar les eines que feien servir els botxins per infligir el castic suprem als condemnats.... ves tu a saber, però, per imaginar, que no quedi.

Enfilo ara pel carrer de La Cuerda fins a arribar a "l'arrabaleta" de San Juan, just al moment en que veig vindre, de cara a mi, una dona d'edat avançada, amb un martell i una aixada a les mans. Potser intuïció, potser un encert, però, en arribar a creuar-nos no em puc estar de dir-li , "va usted con unas armas peligrosas, señora". Ella fa una mitja rialla mentre em respon que són les que utilitza per refer una mena de mur de pedra que tanca una petita parcel·la, just entre el carrer i l'incipient Riu Lobos. "Me ayuda mi nieto a sobreponer las piedras más pesadas en este muro, pero después soy yo, a mis 85 años, la que, sin ser albañil, voy levantando esta pared, con paciéncia, pero con la intención de evitar que el terreno se convierta en un estercolero, porque ya ve como está, la gente no tiene consideración y tira aquí plásticos, botellas y toda clase de desechos" es lamenta la dona.

Es diu Orència i, tot i l'amabilitat de la seva conversa, defuig la invitació per fer-nos una foto junts."No me gusta, nunca me ha gustado hacerme fotos, ni cuando era joven", es justifica, mentre denoto un cert rampell de coqueteria en la seva negativa, possiblement perquè l'abric gastat i vell que porta per protegir-se del vent gelat que ens acompanya, no el considera el més escaient com per a ser fotografiada... Pot ser, altre cop, la meva imaginació, posa més literatura de la que caldria a aquest encontre que deriva, ara, encara més cap a temes mediambientals. "Cada vez que puedo hablar con alguien importante...."-"Yo no soy nadie importante", m'apresso a advertir-la. "No, ya", prossegueix i reitera,"cada vez que puedo hablar con alguien importante le pido que hagan alguna cosa para salvar esta pequeña maravilla que tenemos". Es refereix a la ribera del Lobos ,que efectivament, tot i la sequera, porta aigua, però restrenyida pels abocaments de terres i altres materials que, segons Orència, s'hi fan.

"Y los plásticos, que me dice de los plásticos ?", m'interviua."No tenemos conciéncia de lo que vamos a dejar a las generaciones más jovenes a causa de lo que estamos haciendo con la naturaleza."

La dona s'esplaia i m'explica totes les tasques de reciclatge que fa a casa seva amb les diferents matèries i el frustrant que és veure com tants altres, com aquells que embruten la seva parcel·la, tenen tan poca consciència en aquest sentit. Obrim un intens debat sobre temes mediambientals però, al final i veient que la dona s'està esplaiant a gust amb algú que l'escolta...encara que no sigui important, al final he de tallar-la perquè encara he d'arribar al pont romà i el Sol comença a amagar-se darrere de la serra de la Demanda.

Allí, encara m'espera alguna sorpresa més, però avui, estic cansat. Porto despert des de les 5 del matí i ara, a les 10 tocades, la veritat, els ulls, el cos, la ment, em comencen a demanar descans. Demà m'espera l'etapa més llarga d'aquest tram, i necessito descansar, així que la crònica d'avui, l'acabaré amb .... continuarà!

 Hontoria del Pinar- 15 maig 2023