EL MEU CAMÍ (De l'Ebre al Salvador)
CAPÍTOL 66

ETAPA 6 –ESCATRÓN - QUINTO

 "Desencontres, sinuositats, voltors i voluntats"
21 MAIG 22

Escatrón és un petit municipi de poc més de 1000 habitants, situat prop d'un dels meandres que aquí forma el riu Ebre. Just a l'altre costat del riu i des del breu turó a sobre del qual s'encimbella el poble, s'ha condicionat un petit mirador. Mat i jo, des d'allí estan, albirem, a la part dreta, el conegut Monestir de Rueda, i a l'esquerra, contrastant lo espiritual amb lo terrenal, la central tèrmica que porta el nom del poble i que, en l'actualitat, és propietat de Repsol.
Després d'haver-nos instal·lat a la pensió "Mayor". D'haver passat pel modern ajuntament de la localitat a segellar les nostres credencials i dinar al restaurant Embarcadero, al costat mateix del riu, ahir necessitàvem una bona migdiada per recuperar forces i preparar-nos per a l'etapa d'avui, la més llarga del tram.

Acabat el descans, les darreres hores de la jornada les vam dedicar a fer algunes compres d'avituallament i, per acabar, pujar fins aquella petita atalaia des d'on es veu perfectament, tant el monestir, com la tèrmica.
El Sol ja apaga les seves darreres llums, mentre, a poc a poc i com a petites lluernes, es van encenent les de la indústria propera.
El monestir queda encerclat per una resplendor tènue i gairebé divina que ens fa una sensació de pau i tranquil·litat, mentre el riu iber, discorre sense pressa cap a les Terres de l'Ebre.

Comença un nou dia per a nosaltres quant a les 4:35 sona el despertador, encara que no haguera fet falta, perquè tots dos peregrins ja estem desperts. Li pregunto a Mat, com té el peu. Em diu que millor. Les hores de descans (abans de les 9 ja estàvem al llit), fan miracles i la treva abans d'una nova etapa, és essencial.

La sortida la fem, com ahir, a les 5 del matí per evitar les hores més intenses de calor i sort d'això, perquè, poc després de les 13 h arribàvem ja a Quinto, objectiu final de l'etapa d'avui... més de 8 hores per paisatges contrastats i canviants... plens de vida prop del riu que ens guia i, agonitzants i aspres quan el camí ens allunya un poc d'ell.
I és que l'etapa d'avui, la més llarga d'aquest tram, també ha estat la més dura, no solament pels km o per les elevades i inusuals temperatures d'aquests dies, sinó per la deficient senyalització del camí que ens ha obligat, en més d'una ocasió, a recular, passar per zones on la vegetació denota el poc manteniment que es fa de la ruta o, fins i tot, haver d'anar camp a través, perquè les indicacions ens portaven per zones on, actualment, no hi ha camí.. són terres de conreu.Tot i això, l'etapa ha tingut el seu encant i ha estat tot un repte que ha posat a prova les nostres forces i capacitat de reacció davant les circumstàncies adverses que hem anat trobant.

I és que avui, fins i tot l'Ebre se'ns ha fet fugisser..les sinuositats que presenta en el tram entre Escatrón i Velilla de Ebro, amb els meandres que es fan encara més accentuats a la zona d'Alforque i Alforge, dos municipis que en línia recta no estan separats per més de 3 km, però que el riu que els separa, t'obliga a fer una volta de més de 7, o entre Escatrón i Sástago, que també passa quelcom paregut, i et fa la impressió com que el riu sembli que vulgui jugar amb el caminant.

Acabada aquesta llarga introducció, posarem un poc més de detall a les experiències viscudes avui per aquest recorregut jacobeu tant interessant com rústec i esquerp, tant solitari com, malauradament desconegut, i orfe de manteniment en la major part del seu recorregut, però ple de sensacions que no he trobat en els altres camins que he fet. 

La circumstància de sortir tan d'hora per evitar les calors de les hores centrals del dia, ens impossibilita per poder visitar alguns dels monuments interessants amb els quals coincidim en aquest camí jacobeu, com va ser el cas del mausoleu de Favara, o avui, l'important monestir cistercenc ubicat a les vistes d'Escatrón, però ja al terme municipal de Sástago. El monestir de Rueda és un dels cenobis cistercencs de major importància en territori aragonès i data de mitjan segle XII, però ens quedarem amb les ganes de visitar-lo perquè, òbviament, a quarts de sis del matí, encara no està obert a les visites.
D'altra banda, Mat i jo tenim encara per davant molts km a recórrer i l'inici no ha estat precisament massa còmode, perquè un altre dels problemes de començar tan aviat és que, en anar un poc a les palpentes entre la foscor de la nit, il·luminats solament pels nostres frontals a lo que hi sumem l'escassa o de vegades inexistent senyalització, tot això fa que avançar sigui difícil i lent.

De fet, un cop hem travessat el riu Ebre pel pont que hi ha més enllà de l'embarcador d'Escatrón teníem la possibilitat de seguir per la carretera A-221 o agafar la pista a l'esquerra que, teòricament, ens estalviaria uns 3 km.
A peu del camí, fem un petit conclave per decidir quin prenem i finalment, valorant que anar de nit per la carretera pot significar un perill que ens podem estalviar i que per la pista podem escurçar distància, la decisió és unànime... seguim per la pista.

Clar que no sempre, la distància més curta entre dos punts és la línia recta i a nosaltres, aquesta lògica ens falla, perquè al cap d'un km aproximadament el Wikiloc ens indica que l'hem d'abandonar i seguir per un sender mig desdibuixat que s'enlaira cap a un petit turó a la nostra dreta.
Fem cas a l'aplicació i després de coronar-lo, el corriol ens condueix cap a una estreta vall per on discorre, serpentejant, entremig d'herbassars que, de vegades, ens sobrepassen més amunt del pit. Estem caminant per la "Val del Lugar", lloc inhòspit i que, encara amb les primeres tènues llums de l'alba, fa augmentar la sensació de que, en qualsevol moment, d'entre els matollars ens pugui sortir un Tiranosaure o un Velociraptor...l'orografia del lloc serviria per a gravar una pel·lícula ambientada a l'època mesozoica.

 

Finalment i clarejant ja el dia, el sender de "La Val del Lugar" ens torna a deixar a la A-221, just a la gran esplanada on s'aixeca un panoràmic mirador a sobre Sástago i des d'on es pot observar amb detall les anades i tornades de l'Ebre en aquest tram, formant una espècie de penínsules que, com he dit, fan veritat aquella lletra d'una cançó de Serrat que diu "tan lluny i tan prop com el riu i el xop".
Un dia més, la baixada cap al poble la fem amb l'esperança de poder esmorzar quelcom de calent, però com cada dia, quan nosaltres passem pels pobles, "encara no han posat els carrers", així que, un cop més, toquem tangencialment aquesta vila a la qual l'Ebre se cenyeix estretament al nucli urbà formant, en el seu recorregut, els coneguts meandres.

Fins aquí he caminat al costat del meu company, però ara que ja hi ha prou claror, vull fer unes fotos d'aquest singular paisatge i també menjar alguna fruita i beure per anar dosificant l'energia que necessitem per assolir els molts km que encara ens queden per arribar a Quinto.
Mat, segueix camí. Més tard sabré que no es vol aturar si no és necessari, perquè el peu continua posant-li pressió a l'experiència. No m'ho dirà fins a arribar al final d'etapa, però tot i que la seva forma física és excel·lent i resisteix el ritme sense problemes, el fet de portar un peu "encetat", està començant a minar-li la moral.
Quan arribo al poble següent, Alborge, me'l trobo assegut a un banquet de pedra a tocar de la paret de l'església. Està menjant uns fruits secs i un suc. S'ha descalçat per donar-li un respir al peu, però em diu que no em preocupi, que no li fa massa mal i que pot seguir, així i tot, altre cop, abans que jo acabi també de fer un petit piscolabis, ell reprèn la marxa.

La ruta de l'etapa d'avui et fa anar de Sástago a Alborge i d'Alborge a Alforque. Això significa haver de fer més de 5 km extra. En línia recta entre Sástago i Alforque no hi ha més que uns 3 km... però està a l'altre costat de riu, al mig d'una de les penínsules que formen els meandres de l'Ebre i no hi ha pont. El pont està entre les dues primeres poblacions i això t'obliga a circumval·lar la corba del riu i fer gairebé 6 km més de marxa.
Camino en solitari per la carretera VP-017A. Cap cotxe. Tampoc veig al meu gendre ni sé res d'ell, fins que sona el dring del WhatsApp. És ell que m'envia un missatge advertint-me de què un poc més endavant trobaré un indicador amb la fletxa groga jacobea que em farà baixar per un sender a tocar de riu. M'avisa de que no l'agafi perquè, al cap de poc, el sender es converteix en una selva d'esbarzers i ortigues i altres herbes, el que fa que sigui impossible de caminar per allí. "Jo he sortit com he pogut i estic caminat entre un camp de panís", conclou.

Efectivament, al cap d'uns 800 m trobo l'indicador i seguint el seu consell, l'ignoro.
La carretera segueix òrfena de cotxes, solament jo i les meves cabòries, quan, de sobte, em fixo que, a sobre d'un roquissar que s'aixeca un centenar de metres al costat dret de la carretera ( a l'esquerra porto el riu), hi ha unes figures perfilades i puntegudes que de moment no encerto massa bé a saber que són, però que, tal com em vaig apropant, descobreixo que és un grup d'uns 5 o 6 voltors que sembla com si vigilessin el pas encaixonat entre riu i roques, per on discorre la carretera.
No hi faig massa cas, però, havent-los superat, aixequen el vol i es distribueixen entre les dues torres de conducció elèctrica que hi ha més endavant. En tornar a superar-los, repeteixen encara un altra vegada l'acció i no puc deixar d'imaginar que sembla com si estiguessin esperant que la víctima (jo) que camina sòl, baix el Sol potent ja de les 11 del matí, amb pas esmorteït pel cansament i el pes de la motxilla que cada cop fa alentir més el meu ritme, acabés per rendir-se i es desplomés a sobre l'asfalt per començar ells el seu àpat peregrí.... 

Amb aquestes estrafolàries idees al cap, per fi, arribo a Alforque. Hem acordat amb Mat que ens trobaríem aquí, però no hi és. L'espero un moment perquè, pot ser, la seva aventura camp a través, li ha fet perdre temps; no obstant això, no el veig venir, així que li truco per preguntar on està.
Em respon lo mateix "on estàs tu?, jo t'estic esperant a l'entrada del poble"..diu. "No pot ser, a l'entrada del poble t'estic esperant jo", rebato.

Al final aclarim que sí, que estem al mateix poble però a dos llocs diferents. Ell explica que després de travessar els panissars, ha trobat un bon camí i ha seguit per la vora del riu fins a una àrea de pícnic que hi ha a tocar. Jo per la carretera, i ja allunyat dels voltors, estic a l'altre extrem de poble, a uns 700 metres de distància. Com que cap dels dos està decidit a fer aquest recorregut extra, acordem que ja ens trobarem a Velilla de Ebro, 7 km més endavant, així que ell segueix per la vora del riu i jo per la vora de la carretera.
Els set km fins al proper poble són esgotadors. La sortida d'Alforque et presenta una pujada recta i que no s'acaba mai, fins que, en arribar a l'altiplà, la ruta et fa trencar per una pista a l'esquerra, molt marcada, pel mig de pedregals i camps de cereals abrasats per un Sol inclement que m'asseca la gola i m'esgota la darrera reserva d'aigua que em quedava. Per sort, no veig els voltors.. Almenys prop de mi.

 

Per fi arribo a Velilla, encara no són les 12. El bar de la plaça està tancat, però abans d'arribar-hi, he vist una tenda de queviures que és la meva salvació. Em proveeixo d'aigua i compro una cervesa fresca i una maçana que em revitalitzen mentre espero a Mat.
El poble no és gran i el jove no pot estar molt lluny. Li truco per saber on està i em diu que fent una cervesa fresca al bar que hi ha a l'entrada del poble!!! "Batua Déu... pos jo no l'he vist aquest bar"!. Se'n riu i decidim que seguim, com fins ara, fent cadascú al nostre ritme.

Encara ens queden els darrers 9 km, gairebé tots per carretera. Després dels 4 primers trobem Gelsa. Faig cap a la plaça Major. Està molt animada, gent més aviat gran, asseguts a la terrassa, porten animades converses sobre la calor d'aquests dies i altres temes que, intueixo, són d'actualitat al poble. És el bar de l'associació de Gent Gran. Jo, necessito una altra cervesa, i quin millor lloc que aquest per refrescar-me abans d'emprendre els darrers km.
Un cop servit, demano si em poden segellar la credencial i això fa que es mobilitzi gairebé tota la institució per fer acudir al president de l'associació: ell és el que té la clau del despatx on guarden el tampó.
Quan al cap d'una estona arriba, li explico al bon home la nostra aventura i li agraeixo la molèstia que s'ha pres. "No me olvidaré de nombrar Gelsa en mi diario y la amabilidad de su associación de jubilados", li dic a l'home, qui m'acomiada amb somriure i un cordial "de nada, hombre, de nada. Buen Camino". És el primer cop que sento "la contrasenya jacobea" des que vaig sortir de casa.

A la sortida del poble, s'ha de travessar altre cop el riu i torno a quedar al seu marge dret i 4 km de Quinto.
Però i Mat, on està? Doncs, li pregunto pel WhatsApp, enfilant ja cap al final d'etapa, i em respon que ell ja està arribant al poble!
Mentre jo estava de xerrameca amb els jubilats de Gelsa, ell anava escurçant distància. Ha evitat passar pel centre del poble amb el deler d'acabar com més prompte millor amb allò que ja comença a ser un suplici.
El peu el té ja encetat, però, sofrit, voluntariós i tenaç per aconseguir l'objectiu, em mostra la seva voluntat, dient-me que, tot i la malura que ja sofreix, demà encara intentarà continuar amb el seu tercer dia de Camí.

La seva constància i força, tot i les dificultats que li imposa les butllofes del peu, és un exemple més de lo que ens pot aportar la ruta jacobea. També sovint a la vida, caminem amb butllofes als peus. Pot ser el sensat sigui parar, descansar i esperar que la llaga es tanqui. Però, per altra banda, penso que, quan un realment vol una cosa, quan es marca un propòsit i no sap si hi haurà una segona oportunitat per assolir-ho, potser és quan cal buscar aquestes darreres forces, aquest esperit de superació, aquesta veritable voluntat de triomf que, tot i el sofriment que genera, t'acabi espentejant per a recórrer els darrers metres fins a la meta que t'has fixat.
El meu gendre crec que té aquest esperit i el Camí, l'està posant a prova.