EL MEU CAMÍ - Capítol 40
𝗟𝗮 𝘁𝗿𝗲𝗻𝗰𝗮𝗰𝗮𝗺𝗲𝘀, 𝗕𝗲𝗮 𝗶
𝘁𝗼𝘁𝘀 𝗲𝗹𝘀 𝗰𝗮𝗺𝗶𝗻𝘀, 𝗺𝗲𝗻𝘆𝘀 𝗲𝗹 𝗱𝗲 𝗹'𝗘𝗯𝗿𝗲, "𝗹𝗮
𝗺𝗲𝘁𝗿𝗮𝗹𝗹𝗮𝗱𝗼𝗿𝗮" 𝗽𝗮𝗿𝗹𝗮𝗻𝘁 𝗶 𝘂𝗻𝗮 𝗯𝗮𝘁𝗮𝗹𝗹𝗮
𝘀𝗮𝗴𝗻𝗮𝗻𝘁.
L'etapa d'avui serà entre Palas de Rei i el llogaret de Castañeda, 25 km més que restar als que ens aproparan a Santiago. Aquesta etapa és coneguda al món compostel·là com la trencacames. A més de ser l'etapa més llarga de Galícia si s'arriba fins al final que, tradicionalment, s'allarga uns 5 km més, fins al consello d'Arzúa, el recorregut es caracteritza per mostrar un perfil trencat, és a dir, pujar i baixar constantment per travessar els turons i fondalades que es repeteixen sovint, lo que la converteix en un veritable repte.
Per acabar-ho d'adobar, avui el famós "orballo" gallec (pluja fina, de poca intensitat, però constant), també ens ha acompanyat durant bona part del trajecte que, com tots els dies precedents, iniciava també abans de les set del matí, equipat amb la meva "disfressa" de peregrí mullat i disposat a intentar superar el repte de la trencacames.
La rua em deixa altre cop a la carretera que ja he creuat tres vegades i enfilo via avall, quan, a mà dreta, veig un gran cartell que anuncia Panaderia Valin...el forner artesà de la carretera perduda d'ahir... !! Algú està carregant cistelles de pa a una furgoneta. Tot i que encara és fosc, crec que no és el meu conegut panader i avanço sense deturar-me, fins a la primera pujada forta. Comença la prova.
Efectivament, els 25 km són una constant muntanya russa i el trajecte té la merescuda fama, sobre tot si un no està massa preparat per a la prova.
El camí segueix solitari, amb l'única companyia del ja referit "orballo", que ara estreny, ara afluixa, però no impedeix la meva marxa,ara creuant el Roxán i enfilant la segona costa amunt.
Amb el dia rúfol que fa i amb tanta costa amunt i costa avall, m'apeteix fer-me un cafè amb llet i La Pallota de San Cristobal, que és com es diu l'establiment, apareix al moment precís.
Bea és la noia que m'atén. Soc l'únic client a aquella hora. Jo encara no tinc massa ganes de parlar, però ella sembla que sí, i em pregunta lo típic, d'on vinc, com va el camí, que tal l'experiència?...Li faig un ràpid currículum de la meva experiència jacobea, amb les meves sis arribades a Santiago des de diferents punts i aquesta darrera, fent tot el trajecte des de Roncesvalles.
"Pues mi jefe, ha hecho todos los caminos, el francés, el antiguo, el del norte, la via de la plata, el inglés, el portugés..." La dona s'embala explicant-me les aventures del seu cap, quan, educadament la tallo dient-li, "Y el camino del Ebro, lo ha echo tu jefe ?". Es queda parada un moment i respon, "querrá decir el catalán ?" "No, no, el del Ebro. El que empieza en la desenbocadura del rio Ebro i sube hasta alcanzar el francés", li dic jo tot cofoi. "Pues no, pero este camino existe?", pregunta sense acabar-s'ho de creure. "Claro que sí. Dile a tu jefe que se informe bien, porque a su palmarés le falta el más bonito", concloc amb una rialla de bon venedor, mentre m'acabo les torrades, pago i, en sortir del bar, continuo planejant uns minuts, fins a tornar a baixar pel camí enfangat que em porta a creuar un altre bosc màgic i espectacular.
Durant uns minuts em trobo a l'univers de Tolkien, a la Tierra Media i en mig del bosc de Fangorn, entre arbres de formes retorçades i turmentades que sembla volen despenjar-se d'un moment a l'altre per engolir-me entre la seva espessor.
Torno a pujar i ara s'obre davant meu una petita vall, al fons de la qual hi trobo un cartell indicador que parla d'una fita bèl·lica que va passar aquest lloc, ara tan asserenat i tranquil. Fa referència a la batalla de Porta de Bois en la que, al segle XIV, s'enfrontarien els exèrcits d'Enric II de Trastàmara i les del comte de Lemos. La batalla va tenir lloc al riuet que creuaré dintre de poc i per lo que sembla el de Lemos, va ser el que va sortir més mal parat de l'encontre.
Travesso el pont sobre l'històric rierol sentint el brunzit de les fletxes sobre el meu cap....o pot ser són les gotes de pluja que no em donen encara treva ?.
A la trencacames, de moment, la tinc controlada i ara avanço cap a un altre carrer de cases que apareix de sobte i després de travessar un altre bosquet on ja comencen a abundar els eucaliptus. Fa uns minuts que he deixat darrere els límits de la província de Lugo i ara estic ja a la de La Coruña El poble es diu Leboreiro, etimologia que sembla, en l'antiguitat, el definiria com a Campus Leporarius o camp de les llebres.
Tot i els problemes que la pluja em causa per poder fer fotos, aquí no puc deixar de treure el mòbil per fer unes quantes fotos al Cabazo. El cabazo és un altre element típic de la zona, Té forma com d'un cistell gegantí que, com els hórreos, s'utilitzava per conservar el blat de moro.
Darrere es troba la interessant església de Santa Maria, romànica de transició amb una bonica portalada.
Avanço apressat perquè, amb tanta muntanyeta russa, el cafè amb llet de la Bea ja el tinc als peus i amb Teresa he quedat a poc més d'un km del camp de llebres. Avui el que faig tard soc jo i ja m'ha enviat dos WhatsApp preguntat si estic molt lluny.
Travesso el riu Sec per un pont medieval i a l'altre costat hi ha un peregrí que bé en direcció contrària i que, en creuar-nos em diu, "Buen camino Pepe !!" Entenc lo de buen camino...però com sap el meu nom aquest personatge??
Li pregunto i em respon: "Es que soy un apostol que voy hacia Jerusalen y lo sé todo de ti"... Imaginareu com me l'he mirat. De dalt a baix, i amb cara de contestar-li una de bona, perquè personatges te'n trobes de tots els tipus pel camí, però, un de tan sonat, encara no havia tingut l'ocasió. Suposo que ha vist la meva intenció d'esbroncar-lo i ràpidament m'ha aclarit que havia deduït que era el Pepe que estava esperant una senyora, amb un Suzuky marró, amb l'entrepà a punt i a uns centenars de metres més endavant. Ens n'hem rigut els dos i he acceptat de bon grat la seva broma.
Per suavitzar el moment, li he preguntat que com era que feia el camí al revés. Pobre de mi !! Quina n'he fet !!...ha estat el darrer que he pogut dir, perquè els set o vuit minuts següents, jo ja no he pogut tornar a entrar en basa.
Que si havia vist un parell de rosses sensacionals que eren la seva senyora i la cunyada. Que ell havia fet dues vegades el camí francès i que ara el feia amb la parella, però que ell avançava el cotxe fins al proper poble i després tornava a buscar-les caminant, que si també havia fet el camí de Kumano japonès, tan famós que és l'equivalent al Camí de Santiago de Compostel·la espanyol. Que si allí anaven a morir els emperadors.Que per 300 euros pots viatjar durant 15 dies amb el tren bala nipó. Que si ell era de Barcelona,Que si hauria de fer el camí de Kumano amb la meva dona.........."José Luis, muchas gràcias por toda esta información", he aprofitat per dir-li i tallar la metralladora verbal que m'estava disparant, "però mi mujer estarà preocupada porque estoy tardando demasiado". "Claro,claro, es que cuando me embalo no sé parar...pero el camino de Kumano lo tienes que hacer porque...." "Sí ,si seguro que si", li deia mentre arrancava de nou a caminar abans que pogués recarregar de bales la seva mortífera arma parladora.
A l'hora d'esmorzar i després de la pluja de "bales", la pluja de veritat ha parat hi he pogut anar traient-me capes com les cebes i, arribant a Melide, gaudir de l'entrada a aquest poble amb nom de mil·liari o de mel,(l'etimologia no es posa d'acord sobre el concepte), pel seu Pont de Sant Xoan de Furelos, pont medieval sobre el riu del mateix nom i considerat com una de les joies de l'arquitectura civil del Camí, sens dubte el més bonic de tots els que hi ha a la ruta francesa al seu pas per Galícia.
Des de Melide a Castañeda, poca cosa més que no sigui incidir en lo dur del trajecte pel traçat, alternat petits turons i suaus vallades que donen sentit a la fama que té el tram, però que val la pena intentar-ho per gaudir d'un dels paisatges més bonics del recorregut gallec del camí francès.
Avui descansem també a una caseta de conte. Tota per a nosaltres dos. Petita, coquetona, neta i molt ben decorada. Es diu La Calleja, Maria és l'amabilíssima regenta i el preu, 45 euros. Val la pena.
Castañeda 18 maig 2021
