EL CAMÍ - Capítol 29
"El sostre del camí, una baixada pedregosa i la vall del silenci"

5 Octubre 2020

La nit a ca l'Alba, propietària de "La Casa Indie" a Rabanales del Camino, on hem pernoctat, ha estat fantàstica. Es tracta d'una antiga casa maragata, rehabilitada però conservant l'essència d'aquestes típiques construccions de la zona d'Astorga. Si volgués descriure-la un poc, començaria dient que el primer que trobem són les grans portes de doble fulla clavetejades donant pas a un portal d'accés al pati central o corral en el qual es troba el pou, i al voltant del pati central, s'aixequen les construccions que alberguen habitacions i altres dependències, coronant el perímetre un ampli corredor exterior de fusta.

L'Alba és la jove que regenta l'establiment i a la que vull dedicar les primeres línies del meu diari d'avui, per agrair la seva amabilitat, professionalitat i atencions. El preu 46 euros i 3 per un suficient esmorzar de cafè amb llet, torrades de pa casolà amb mantega i melmelada i fruita a dojo, "combustible" suficient per emprendre la que pensava seria l'etapa més dura de tot el camí. I ha estat dura, sobretot la baixada, però no tant com em podia fer pensar el fet de saber que hauria de culminar els 1500 metres d'altitud, el punt més elevat del camí, al seu pas pel coll de l'Irago.
L'etapa, avui fins a Molinaseca, amb un recorregut de 25 km i mig, l'he completat amb un temps real caminat de 5:31 h. A les set del matí i pocs minuts, sortia de Rabanal, baix la tènue llum d'una lluna que encara es veia enterbolida de tant en tant pel pas dels núvols espentejats pel vent que continuava bufant a aquella hora. La temperatura 7 graus al termòmetre, amb una sensació tèrmica de 4.

Davant meu, un desnivell de gairebé 300 m. que calia vèncer en tot just, 5, 6 km, els que em separaven de Foncebadón el primer poblat que trobem en l'etapa d'avui, gairebé mort fins que El Camí i els peregrins, els van "ressuscitar" fa uns anys i actualment compta amb servei d'acollida per menjar i dormir.
Després d'un breu descans i el temps just per fer un parell de fotos, reprenc la marxa per continuar pujant fins als 1500 m. esmentats, els que hi ha just quan arribem a una de les icones més conegudes del camí, la Creu de Ferro. Hom espera vés tu a saber que, però igual com passa amb el Torico de Terol, un es queda decebut perquè, en realitat, no es tracta més que d'una petita creu de ferro enclavada dalt de tot d'un desproporcionat pal de fusta.

Arribats a aquest punt, la tradició mana, d'esquena, llençar una pedra a la pilera de rocs que ja hi ha aixecada. Segons m'he informat, aquest seria un gest calcat a què feien els segadors gallecs quan es desplaçaven a Castella per treballar en els camps de cereal i també els traginers i els pastors transhumants. L'altra creença que conec, la de que la pedra que s'ha de llençar cal portar-la del lloc d'origen, sembla que seria incorporada arran la proliferació de la popularitat del pelegrinatge.

Després de complir amb la tradició (no he portat cap pedra de casa, sinó que l'he agafat uns metres abans d'arribar a la creu), he seguit el meu camí. Aquest, en principi, era el lloc on la meva "assistent" m'havia de socórrer amb l'entrepà de cada dia, però donada la mala climatologia (encara feia vent, "cala bobos" i boira), he preferit que Teresa es quedés a ca l'Alba fins més tard i evitar-li qualsevol risc. A més, la carretera de pujada al port era més complicada i poc transitada, per tant, era el més prudent.

Així que avui hem canviat el sistema. Jo m'emportaria subministraments a la motxilla i ella, tranquil·lament, i com que la carretera va bastant paral·lela al camí, aniria fent el recorregut de muntanya amb el cotxe, esperant-me a cada un dels llogarets per on jo havia de passar, per si tenia algun problema amb el genoll que em vaig sentir "tocat", uns dies enrere, encara que de moment, no m'ha tornat a donar problemes.
I així ho hem fet, jo m'he proveït dels fruits secs, figues seques, plàtans i aigua que m'han ajudat a no defallir per seguir amb els 15 km que em restaven fins a Molinaseca... i tots de baixada...i en alguns llocs... quines baixades!. Jo crec que hi havia trams que el desnivell es devia apropar al 10 %, i a més, amb molta pedra solta, lo que encara ha fet més difícil el descens fins a aquest municipi berciá, situat a 580 m sobre el nivell del mar. Si fem el compte, doncs, ha estat un descens de 920 m.. Com deia, per a mi, la baixada ha estat més complicada i feixuga que l'ascens, i encara més, amb els problemes latents de menisc.

Tan agressiu descens, solament es veu alleugerit per la treva que et donen els replanells dels assentaments de El Acebo i Riego de Ambrós, on Teresa m'ha anat esperant, per si de cas.
El Acebo ens arriba després de set kilòmetres. Es tracta d'un poblet amb unes boniques cases amb balconades de fusta al seu carrer principal. M'han explicat que, antigament, els veïns d'aquesta localitat havien estat alliberats de pagar impostos, a canvi de col·locar vuit-centes estaques per indicar el camí als viatgers. Imagineu el complicat del tram.
Després, tres kilòmetres més de dur descens i arribem al segon llogaret. Les típiques cases amb teulades de pissarra i balconades de fusta del carrer principal, donen pas a un sender trenca peus, que descendeix sota l'ombra dels primers castanyers que veig a aquesta zona, fins a arribar a un petit rierol.

Finalment i després dels darrers kilòmetres de tortura, a les 13:30 donava per finalitzada aquesta etapa i entrava, pel seu bonic i antic pont medieval, a Molinaseca.
Una etapa en la qual he trobat molt pocs caminants i els que he trobat, pot ser uns 10, ha estat arribant ja gairebé al poble.

La tarda, com sempre, la dediquem a conèixer un poc més de les terres que travessem i la proposta d'avui és visitar l'anomenada Vall del Silenci. Un nom tan suggerent i misteriós no passa desapercebut i, documentant-nos un poc, hem sabut que ja era considerat un lloc sagrat per als celtes.
La vall és un lloc de gran aïllament i una de les zones més recòndites de la regió lleonesa del Bierzo. Compta amb espectaculars paisatges, una naturalesa desbordant i un misticisme ancestral que van aprofitar els monjos, fa més de mil anys, buscant un lloc de meditació aïllat i lluny del soroll del món, fundant nombroses esglésies i monestirs.

De fet, uns dels atractius per a caminants és l'anomenada "Senda de los Monjes". Nosaltres, però aquest matí ja n'hem fet prou de camí, així que ens hem limitat a fer la ruta amb cotxe fins a arribar al coll del Morredero (1760m), i després baixar fins Peñalba de Santiago, un dels pobles més bonics del país, assentat sobre una penya, a la qual deu el seu nom, i on, a banda de les seves típiques i ven conservades cases, destaca l'església de Sant Jaume, de pur estil mossàrab, declarada Monument Nacional el juny de 1931. El poble es troba al naixement del riu l'Oza, al cor de la Tebaida lleonesa (antiga província romana).
El poble és Bé d'Interès Cultural des de 2008 amb categoria de Conjunt Etnològic. Des del 2016 també forma part de la xarxa dels Pobles Més Bonics d'Espanya.

 

El dia l'hem acabat baixant tot el camí, des de Peñalba de Santiago fins a Ponferrada, passant per San Clemente de Valdueza i Valdefrancos, vorejant la llera del riu per on, segons la llegenda, discorria l'esmentat sender dels monjos.
Un recorregut bucòlic, ple de pau i tranquil·litat per posa fi, de la millor manera, a un dia que, en principi, es presentava complicat.