EL CAMÍ - Capítol 20 

"A les fosques, tres mexicans, dos canaris i una casa torta"

6 Octubre 2019 

Desprès de vuit dies començant cada etapa acompanyat, avui, per primer cop, ho faig jo tot-sol.
El fet de no dependre de ningú, però sobretot pel de què, a les set del matí, a Villalcazar de Sirga no hi ha cap bar obert on poder fer el necessari cafè amb llet i la pasteta, m'obliga que, a aquesta hora, hagi de començar ja la caminada d'avui, que, teòricament, m'ha de portar fins a Calzadilla de la Cueza, 24 km de recorregut, que finalment es convertiran en 30, ja que l'acabaré allargant fins al poble següent, Lodigos.

La nit l'hem passat a l'Hostal Las Cantigas. Sense cap luxe, però molt digne. Per 45 euros, hem dormit, Teresa a esmorzat i a mi m'han preparat un entrepà de truita que, si ens cau al peu, ens deixa coixos. Avui és diumenge i per aquests petits pobles, serà difícil trobar pa, i ella és previsora.
Surto de l'hostal i no fa fred, però puc sentir la humitat de la boira que m'atraparà en sortir de l'escalfor del nucli urbà.

Quan m'endinso en la foscor de la nit, la sensació és indescriptible. Una mescla de pau i angoixa, de solitud extrema en mig de l'erm castellà, per on encara segueixo deambulant. La boira, cada cop més espessa, encara li posa més espectacularitat a lo que estic experimentant.
Com que el camí sé que és recte, no necessito llanterna i camino a les fosques. Imagino que estic sol al Món, i segueixo experimentant aquestes sensacions durant uns 15 minuts, fins que, darrere meu, sento unes petjades i a l'esquena, una llum tènue que allarga la meva ombra. És el primer peregrí amb qui avui compartiré camí. Davant meu encara no caminava ningú fins que l'home, a bon pas, m'avança i ens saludem amb el repetitiu "Buen camino"

Fins a Carrión de los Condes, primer poble que trobaré, hi ha sis km. Tot recte, ni una corba i sols un suau pendent ascendent, el que em permet, quan em giro, tenir una perspectiva perfecta per visualitzar el naixement d'un nou dia. El nou jorn emergeix entre boira i foscor. La calma és total. Ni un bri d'aire i quan ja ha passat la primera hora de marxa, sento en la quietud de l'alba, que, algun campanar proper, estan dringuejant les vuit del matí.

El bar España, enfront de l'església de Santa Maria del Campo, on ahir vaig ser beneit, ja està obert i com la gana fa ratet que "apreta", no m'ho penso dues vegades i entro per agafar forces. El company de la llanterna, ja s'està acabant el cafè amb llet i preparant-se per reprendre la cursa. És cames llargues, prim i atlètic. Fa la pinta, imagino, no sé per què, de suec.

Al cap d'uns deu minuts, jo seguiré també el camí que ens porta a passar per sobre del riu que dóna nom al poble i enfront del qual ja s'em presenta la imatge del monestir de Sant Zoilo, avui convertit en hotel. Es tracta d'un monestir de l'ordre de Cluny que data dels segles XI- XIV i que va tenir gran expectació entre els pelegrins primitius, sobretot a causa de l'hospital que els acollia, pel camí de Compostel·la.
Davant meu caminen, xerrant animadament, tres joves. Un noi i dos noies. Observo que al darrere de les motxilles porten cosida la bandera mexicana i com que durant els dies anteriors ja m'he trobat un parell més de peregrins d'aquesta nacionalitat, quan vaig avançar-los, no puc evitar entrar en conversa amb ells. "Sois mejicanos, verdad", indago. Em responen afirmativament i jo insisteixo. "De que parte de Méjico ?" . "De Tijuana, señor. Justo en la fontera con Califòrnia- Estados Unidos". Em fa gràcia la sonoritat de la cançoneta amb què em parlen i jo els explico que m'he trobat alguns compatriotes seus, (el capellà de Napa, el mes de Maig. Ricardo el de la guitarra. El desconegut al qual li vam recuperar el mòbil oblidat el dia que vam esmorzar a Tardajos). M'escolten, però noto que no tenen massa ganes d'explicar-me coses, així que, recuperant el meu ritme, els desitjo bon camí i segueixo endavant, sense sospitar que, les pròximes hores, encara me'ls trobaré en més d'una ocasió.

 

Sortint de Carrión, el Camí enfila per una pista asfaltada que, en uns 6 km, ens deixarà a la Via Aquitana, calçada romana que unia Bordeus amb Astorga. La pista és recta i segons he sabut, desprès de més de dos mil anys, encara conserva part del seu traçat original i en alguns trams, els peus noten encara el terra de còdols que el conformaven. Afortunadament, molts trams han estat coberts de sorra.

Abans de trepitjar tant històrica via, supero una altra parella que caminen davant meu. Els saludo, com de costum i per l'accent de la resposta entenc que són espanyols. Com que se'n troben pocs de nacionals, afluixo el pas i comencem la conversa amb l'argot que sempre sol començar: d'on sou, on heu començat etc. M'expliquen que són de Gran Canària. Un és el primer cop que fa el camí, tot i que, curiosament i segons em diu, la seva esposa és palentina i ha estiuejat per la zona. L'altre m'explica que ha fet 16 vegades el Camí: l'antic, el primitiu, l'anglès, el del nord, Finisterre, el de la Plata...el company més jove, sorneguerament, esclata amb un "vaya, te habla un hombre nacio pa caminar". Esclafim a riure al mateix temps que veiem una dona, que uns centenars de metres més endavant, camina cap a nosaltres. És Teresa que ja ha deixat el Suzuki al lloc acordat per a l'esmorzar i em bé a rebre. Davant la circumstància delatora els hi he de confessar que jo faig el camí amb una certa "comoditat", en disposar de l'assistència de la meva esposa. "Bueno, cada uno hace el camino a su manera", em diuen comprensius a l'hora que afegeixen, "nosotros también hacemos un poco de trampa, la mochila grande nos la traslada un taxi de albergue en albergue". El darrer km fins al lloc d'avituallament serveix per confessar-nos les edats Em diuen que tenen 74 anys lo primer i 78 l'andarín. Al·lucino perquè pel seu estat físic, sembla que en tinguin deu menys.

Just al lloc on la carretera que seguíem gira a dreta i esquerra, ens separem. Ells segueixen recte per la Via Aquitana per la qual continuaré després, i jo a la dreta, on m'espera l'entrepà de truita que la meva "àngel de la guarda" m'ha comprat al bar de Las Cantigas.
Havent esmorzat, segueixo les petjades dels canaris i dels mexicans (per cert, al poc de començar a caminar per la senda romana, als darrers me'ls trobo asseguts baix l'ombra d'un pollancre, fent el mateix que feia jo uns minuts abans. Ens saludem per segon cop i segueixo endavant, acompanyat sempre, banda i banda, pels inacabables camps de blat o altres cereals, segats unes setmanes abans. També trobo algunes taules d'alfals o algun altre farratge, que servirà per alimentar el bestiar durant l'hivern.

Parlant de bestiar, a ma dreta del camí romà, em crida l'atenció lo que sembla una fita mal posada i on es pot llegir l'inscripció: “cañada real leonesa” . Com sempre, la meva curiositat, i a posteriori, em fa cercar informació i copio de wiki : “La Cañada Real Lleonesa Oriental amb una longitud d'al voltant de 700 km, té el seu inici a la zona de Riaño a la província de Lleó i el seu final a Montemolín al sud de la província de Badajoz, travessant part de les províncies de Palència, Valladolid, Segòvia, Àvila, Toledo i Càceres.

Penso, mentre camino, que estic trepitjant molta història. Una història que en aquest punt es creua, i que ens rememora temps de guerrers conqueridors i pastors, ara convertits en pelegrins.
Amb aquestes reflexions arribo dalt del turonet on ja s'albira la meva meta per avui, Calzadilla de la Cueza on hi faig la meva entrada triomfal poc després de les 12 del migdia. La dutxa i el descans m'esperen a l'hostal Camino Real on pernoctarem aquesta nit.... però, en arribar, Teresa em proposa fer uns km més, fins al proper poble, Ledigos, distant uns 6 km més, o lo que és el mateix, una altra hora de caminar. "És que com encara és d'hora, si avances aquests km, demà també podràs acabar més prompte la darrera etapa i guanyarem temps per emprendre el camí de retorn cap a casa", raona la mestressa. Penso que té raó i com que encara em queden forces, emprenc la caminada altra cop per l'avorrit sender que costa amunt em portarà fins a aquest poble amb un nom tant "parlanxin" : le digo s.

Abans d'arribar-hi avanço dos dones orientals tapades – literalment- fins a les orelles. Jo estic xorrant de suor desprès de la costa i perquè fa molta calor, i elles tan abrigades "Buen camino", dic. "Buen camino" responent. No són els primers orientals que trobo tan tapats. Diuen que és perquè no volen bronzejar-se. La pell bruna per a ells és signe de gent inculta i plebea. Pobrets i si els agrada patir... però bé, cal entendre i respectar, per molt que ens estranyi, que tot té una base cultural.
Ara si, a les dos de la tarda he acabat la meva penúltima etapa d'aquest segon tram del camí i Teresa ja m'espera a l'entrada de Ledigos per a portar-me fins a l'hotel. Dutxa, roba fresca, canya a la barra i bon dinar al mateix restaurant de l'hostal per 11 euros per cap.
L'habitació, digna i suficient, 48 euros. El tracte del personal, excel·lent. Baix la nostra experiència, recomanable. Els mexicans estan dinant també allí, llenties, com jo. Tercera vegada, i no serà la darrera, que ens trobem. No troben habitació, per lo que em diuen que, havent dinat, acabaran l'etapa al poble on ho he fet jo uns minuts abans. Quan estem acabant de dinar, entren els amics canaris. Avui és un dia d'encontres reiterats, però faig poca sòria, perquè tinc ganes de descansar. Després la migdiada, cal encara fer turisme.

La jornada l'acabem, efectivament, visitant Sahagún, la localitat on també acabaré demà aquest segon tram del meu Camí. La impressió que ens emportem és que, pot ser en temps pretèrits va ser esplendorosa, per la història que té, però, ara com ara, ens sembla decadent, bruta i depressiva.
He dit que segurament va conèixer temps millor, ja que la ciutat destaca pel patrimoni d'art mudèjar a les esglésies de sant Tirs i sant Llorenç, on els mestres d'obres dels segles XII i XIII van voler prescindir de la pedra per fer les seves construccions i van emprar el maó roig.

No obstant això, pot ser el monument més emblemàtic sigui l'arc de Sant Benet, construït a la segona meitat del segle XVII. Actualment, el trobem enmig de la carretera que hi passa per sota. Està declarat Monument Nacional, i forma part del Camí de Santiago.
Com que no ens agrada gaire la ciutat i encara queda dia, girem cua i fem uns km més fins a Saldaña, ciutat palentina declarada Conjunt Històric Artístic a la segona meitat de la dècada dels 90.
Els km de més que haurem de fer amb el nostre Suzuki, valen la pena, tot i que no podem gaudir de la "joia de la corona" perquè estan fent obres de rehabilitació i el conjunt està encerclat per una tanca. Em refereixo a la seva Plaça Vella. Fou l'antiga plaça major de la Vila medieval, està tota porxada amb cabirons de fusta i remunta els seus orígens als segles X-XI. Una pena no poder fer cap foto, així que l'haurem d'amprar.

Acabem la jornada admirant la Casa Pairal del Marquès de la Valdavia. Al seu costat podem veure la singular "Casa Torcida", edifici civil de finals del segle XVI.
Dia complet al qual, tot i els molts moments acompanyat, no li han fet falta moments per a la reflexió. Reflexions que deixo per a un altre moment. Són les 12 de la nit i demà cal estar preparat per a la darrera etapa d'aquest tram.