EL CAMÍ - Capítol 31
"Preguntes i Respostes, i final ajornat"

 8 d'octubre de 2020

 

Han estat tantes, que les vivències de l'etapa entre        Cacabelos i la Portela de Valcarce, darrera d'aquest tercer tram del nostre camí, les guardo per a quant tornem a casa. El temps de què disposo ara, em dóna solament per a fer una mena de valoració de lo que, penso, han estat aquests 9 dies precedents.Pensaments, preguntes i respostes que m'han vingut al cap de matinada, i que vull posar en paper abans d'emprendre el camí cap a casa.

Una de les preguntes que sovint m'he fet durant el Camí ha estat la de, què és lo que mou a cadascun dels peregrins a fer aquest esforç?. Caminar tants km cada dia i en moltíssims casos, durant tantes jornades i lo més sorprenent, des de llocs tan diversos del planeta...per a què?
Crec que és una pregunta difícil de respondre perquè segur que hi ha tantes respostes com peregrins al camí.

 

Durant aquests dies, caminant tantes hores en solitari per la buidor que hi ha al camí amb motiu de la pandèmia, jo mateix m'he fet aquesta pregunta. Per què estic fent el Camí? Hi ha un motiu concret?. 

Les respostes que me anat donant són diverses, i en aquest darrer capítol del tercer tram crec que serà bo recordar-me-les per a quan, a la primavera i si Déu vol, puguem reprendre els darrers km fins a Santiago.

El motiu principal crec que ha estat complir una il·lusió, un projecte que tenia pendent des de l'any 2000 quan Toni Borrás va organitzar a Santa Bàrbara un viatge compostel·là al qual hi va participar una vintena llarga de peregrins, entre ells, jo mateix, i va passar el que passa a la majoria, encara que sigui difícil d'entendre: el camí enganxa i qui el prova, vol tornar-hi.
Des d'aquell any que guardava aquesta il·lusió per repetir, però completant-lo des del seu inici a la península, Roncesvalles.

És cert que durant aquestes dues dècades he fet petits tastets amb la colla que organitzaven, fa uns anys, Arturo Monllau i Alfredo Blanc, i així vaig "matar" un poc el cuquet, fent diferents trams amb sortides des de llocs diferents: des de Tui, Ribadeo, el Ferrol, perllongació a Finisterre... això no obstant, la possibilitat de fer-lo sol i completar-lo de punta a punta, era una de les primeres coses que desitjava fer un cop m'arribés l'hora de la jubilació. I així ho estic fent.

L'altre motiu crec que és per la meva afició a caminar. Aquest és l'únic esport que faig des que tenia 25 anys, quan vaig descobrir les seves virtuts i avantatges a través del la Unio Excursionista Santa Bàrbara (UESB), del que en vaig ser cofundador. 

El camí és el millor circuit per posar a prova la teva capacitat i resistència física, però també l'espiritual, perquè, no oblidem que aquest sentiment també està present en la majoria de les voluntats dels peregrins que decideixen fer-lo. No pot ser d'altra manera i així ha quedat palès en moltes de les vivències què he explicat en els capítols anteriors.

L'objectiu majoritari i, independentment de les creences més o menys consolidades de cadascú, és arribar i besar el peu d'una estàtua que representa l'apòstol Santiago. Això no obstant, més enllà d'aquest simbolisme religiós, el camí, amb les seves hores de solitud, amb els encontres i interaccions amb els altres peregrins, o amb la gent de les terres que trepitges, et dóna també la possibilitat de descobrir i mostrar també les teves cares, virtuts i defectes.

Hi ha que diu que el camí t'ajuda a trobar-te a tu mateix. Per a trobar-te cal que estiguis perdut, per això penso que, en realitat, el que el camí ens fa és posar-te a prova per descobrir-te aspectes del teu JO que desconeixes. Et submergeixes en un altre context desconegut, fora de la rutina del teu dia a dia, desvinculat de l'àrea de confort, interactuant amb persones completament desconegudes, amb algunes de les quals acabes filant vincles. Tot això fa que puguin sortir altres JOS teus que desconeixies fins a aquell moment. Aquesta és una altra important motivació per "caminar".
Faig el camí també per raons culturals i turístiques. El camí em permet conèixer per dintre uns territoris que, amb el turisme tradicional, són més difícils de copsar. Tot ho vius més a poc a poc, i tens una interacció més propera amb els personatges que et surten al pas, les rutes per on passes ja estan dissenyades perquè no et perdis els monuments, paisatges o llocs més interessants de la zona. És com viatjar per una autopista o per una carretera local. La diferencia de perspectives és, òbviament diferent.
Hi ha altres motivacions, pot ser de rang inferior, però que alimenten també cada una de les passes que fas. Totes elles són personals i intransferibles. Cadascun les viu, sent i transmet a la seva manera i no en trobarem dos d'iguals.

 

Jo, per la meva part, quan a la primavera del 2019 vaig començar el Meu Camí, em vaig fer també el propòsit de guardar i compartir totes aquestes sensacions. Per això, i robant temps al descans, cada nit, abans de dormir, m'he posat davant l'ordinador per descriure les diferents emocions i vivències de la jornada, abans de no oblidar-ne cap detall. I no solament això, he intentat plasmar-les també en imatges, compartint-t'ho tot amb aquells que han mostrat interès a llegir-les, sense cap altra intenció que no fos la de pensar que podria servir per a altres futurs peregrins.

En la darrera etapa d'ahir, i última d'aquest tercer tram entre Sahagún i Portela de Valcarcel, les vivències tampoc no van deixar d'acudir al camí, i és que, una altra conclusió que he tret de l'experiència, és que el camí no te'l fas tu, és lo camí el que et troba i fa a tu.
Per acabar el capítol d'avui, faré un breu resum de l'etapa d'ahir i deixo el detall, per al proper.
A les 7 del matí sortia de Cacabelos direcció La Portela de Valcarce (Valcarce és el riuet que m'acompanyarà bona part d'aquesta etapa). Els 25 km que separen els dos municipis els he recorregut amb un temps real de 5 hores, tot i que en realitat n'he emprat una més per recollir les darreres vivències que em preparava el camí i que explicaré més endevant.

Un camí entre vinyes, monumental ciutat de Villafranca i pobles semidesèrtics – Pieros- Valtuille de Arriba- Pereje i Trabadelo- homes amb singulars històries, com José o Gervasio, caminats admirables com Matilde i el jove discapacitat que acompanya en el pelegrinatge, records d'infantesa que hem ressuscitat a un dels lectors, o Lizzy la gosseta peregrina.
Històries que vull guardar per al proper i darrer capítol d'aquest tram, perquè crec que tant pel seu contingut, com interès, mereixen un capítol a banda.
A més a més, a les vuit tocades d'aquest matí, mentre escric, Teresa està acabant de tancar motxilles, preparats ja per emprendre un altre camí, avui el de casa, aquesta casa on emmagatzemem les nostres pròpies vivències, la nostra història, la nostra vida. Dintre d'unes hores, quan arribem, li farem un raconet per a les acumulades durant aquests vuit dies.