EL MEU CAMÍ - Capítol 46

Un vell nou Camí

Com a complement del capítol anterior i quan feia falta poc per començar a una nova experiència jacobea, cal afegir que, quant al Maig del 21 vam concloure el Camí Francès, tenia clar que, en uns mesos, havia de tornar a emprendre, des d'un altre punt, aquest repte, aquesta experiència que tant ens ha omplert i tant ha aportat a les nostres vides. Com explicava aleshores, el dubte era, però, des d'on o quin emprendríem, perquè les possibilitats per arribar a Compostel·la en pelegrinatges són diverses.

No tenia clar si fer-ho des de Mérida, l'antiga Augusta Emèrita, on comença la Via de la Plata, calçada romana que travessava de sud a nord, la banda oest la Hispània romana, per connectar-la amb l'antiga Astúrica Augusta, l'actual Astorga, o des d'Oviedo per trescar el Camí Primitiu, el que, com indica el seu nom, es considera el primer recorregut a la ciutat de l'apòstol, el mateix que faria el rei Alfons II el Cast al segle XI en assabentar-se que a un llogaret de Galícia, s'havia descobert la tomba de Santiago.

En referència a la primera possibilitat, calia tenir en compte les notícies i informacions que m'havien donat alguns dels peregrins que vaig trobar pel camí Francès: ens van parlar de l'atractiu, sobre tot cultural d'aquesta ruta, però també de la seva dificultat logística, ja que, segons deien, no hi ha tants serveis i els pobles estan molt més distants els uns dels altres, amblo que les etapes s'han de calcular amb molta més cura.

Les informacions que teníem de la segona opció eren més positives en aquest sentit, pel fet que tot i no ser un dels camins més habituals per fer el pelegrinatge, els pobles i els serveis són pareguts als del camí Francès. La dificultat en aquest cas, però era orogràfica, ja que la ruta discorre en la seva major part per la cornisa Cantàbrica, el que comporta haver de superar un parell de ports de muntanya i que, l'efecte "muntanya russa o trencacames", està present a cada etapa, per lo que la bona forma física és molt més vital que en les altres opcions.
En aquests dubtes vam estar fins que, al juliol, com ja vaig explicar també, una parella amiga ens proposà de viatjar junts, casualment, a la capital asturiana per conèixer la ciutat i rodalia (havíem estat altres vegades a Astúries, però mai ens havíem aturat a Oviedo).

L'estada a la ciutat va ser un senyal decisiu. Tant ens va agradar l'ambient, la gent, la gastronomia, la història etc.. que en aquell viatge va ser quan vam decidir que el nostre proper repte seria fer aquest recorregut: el Camí Primitiu.
No podia ser d'altra manera, (recordo la vella dita ovetense, "Quien va a Santiago y no al Salvador, visita al criado y no al Señor"). El Salvador és el nom popular de la catedral d'Oviedo i es refereix naturalment a la devoció cristiana a Jesús en el sentit que, està bé honorar al servent (l'apòstol), però sense obviar al "senyor" (Jesús).

Així ens ho van explicar a la visita turística que vam fer per la ciutat i això ens va acabar d'animar a decidir-nos a fer, poques setmanes després, aquesta nova ruta.
L'empenta final, però va ser en arribar la plaça de la Catedral, i descobrir el punt que indica l'inici i direcció del camí Primitiu... allò era premonitori, ho teníem clar, tantes casualitats ens indicaven clarament cap on havíem d'anar, no hi havia dubtes..... i així estem, amb la motxilla preparada, les botes a punt i el cor bategant ben fort a punt d'emprendre un nou repte, noves experiències, noves històries... un vell Nou Camí.

Santa Bàrbara  26 Setembre 2021