EL MEU CAMÍ (De l'Ebre al Salvador)
CAPÍTOL 73 - Etapa 12 TARAZONA - MURO (Ólvega)
"Una porta que no s'obre, un oasi al Camí i el guardià del Val "
La d'avui ha estat l'etapa amb el paisatge més exuberant de totes les que porto caminades des que vaig començar aquest tram, a Saragossa.
Els 33 km de la ruta entre Tarazona i Muro d'Ágreda, discorren per paratges sorprenentment singulars i impensables per al viatger que només pot veure el que li queda a banda i banda de la finestreta del cotxe. Endinsant-te pels camins i senders del territori és quan pots descobrir petites meravelles naturals com les que m'he trobat jo avui.
Aquest matí i per un petit incident a l'hora d'obrir la porta de l'hotel Las Brujas de Irués on ens hem allotjat a Tarazona, he sortit 20 minuts més tard de lo que és habitual....jo volia obrir la porta estirant cap a dintre i la porta s'obria cap a fora. Fins que a tres quarts de set no ha vingut la recepcionista i amb cara de, "pero que corto es este señor", m'ha fet la demostració, i m'he pogut "escapar".
Per empalmar amb el traçat del camí, he hagut d'endinsar-me pel nucli antic de la ciutat i encara que això ha significat un retard de quinze minuts més (l'hotel està als afores), ha valgut la pena perquè m'ha permès fer diverses fotos d'alguns dels monuments emblemàtics d'aquesta localitat manya coneguda entre altres coses per ser el bressol on va néixer el famós actor còmic Paco Martinez Soria, però també per la seva espectacular catedral gòtica renaixentista, però de la que destaca especialment els elements en estil mudèjar, sent una de les escasses catedrals espanyoles amb aquesta característica.
El palau episcopal, situat a l'altre costat del riu que travessa la ciutat, s'aixeca a sobre l'antiga zuda musulmana (fortalesa) i posterior residència dels reis d'Aragó.
Al poc d'abandonar la ciutat, el camí creua per un pas sota la carretera enllaçant amb el sender anomenat «Camí de l'Aigua» que ràpidament comença a endinsar-se entremig d'una frondosa vegetació, resseguint el curs del riuet Queiles per portar-nos fins a Los Fayos, sota la presa de l'embassament del Val i al recer d'unes imponents moles rocoses on es pot veure un gran nombre de coves, algunes encara amb les restes de les parets de lo que hauria estat una església o una fortificació que, traient el cap sobre les teulades del nucli urbà, donen un aire pintoresc a aquest bonic poble proper al Parc Natural del Moncayo.
Superat el poblet, el camí s'enlaira ràpidament cap dalt de la presa i continua, vorejant l'embassament, amb tots els seus racons, cap al Barranc del Val. Només passar la cua de l'embassament es travessa per primera vegada el riu Val i a partir d'aquí i fins a arribar a Ágreda, l'experiència és magnífica.
L'exuberància de la vegetació que em trobo al fons de l'estretall per on discorre el riuet és increïble i paradoxal quan alces el cap i veus, uns metres més amunt, un paisatge completament diferent, on les argilagues i matolls diversos són els reis absoluts.
Aigües amunt, el sender va jugant amb el riu, travessant-lo de tant en tant fins a arribar al congost del Val, on les parets s'estrenyen encara més... tant, que només la filera de pollancres i els senderistes hi tenen cabuda.
Estem ja en terres sorianes. He abandonat, sense adonar-me'n, Aragó.
Després de gaudir una estona de la bellesa i pau del lloc, segueixo camí amunt. Tinc un poc d'angunia perquè fa més de dues hores que no tinc cobertura i pateixo perquè, segur que Teresa també estarà patint si es vol comunicar amb mi i no li contesto al mòbil.
El sender ara va guanyant alçada a través d'unes empinades escales que s'han adequat per facilitar el pas als senderistes i, havent pujat altre cop al nivell del Val, em trobo amb un bosc -literal- de nogueres. És temps de collita i no em puc estar d'arreplegar-ne un bon grapat, entre passa i passa.
El riuet continua guanyant nivell encara per l'estretall per on discorre, quant, de sobte, a l'altre costat de per on camino, desapareix la frondosa vegetació salvatge per donar pas a un altre petit bosc de nogueres en un terreny pla i on es nota la mà domesticadora de l'home, el mateix segurament que veig ajupit replegant alguns d'aquests fruits secs.
És la primera persona que veig en les més 4 hores que porto caminat i naturalment, no m'estic de saludar-lo i començar així una interessant conversa que m'ha portat a saber per exemple que l'estret bosc de nogueres que fa estona vaig travessant, és herencia dels primers habitants, segurament àrabs, que van plantar-los quant, aquestes difícils però aigualides terres, es conreaven. "Ahora, hace tiempo todo se perdió, ya no se trabaja y el bosque ha ido creciendo al germinar las nueces que no se recogen", em diu.
Estranyat per trobar-lo encara tan lluny del poble li pregunto si la parcel·la des d'on em parla i que es veu tan ben cuidada, és d'ell. Respon que no, que és terreny abandonat i que ell, que ni és de bars, ni tertúlies a l'ombra, prefereix recuperar un poc de lo que, en temps pretèrits, va deure ser aquest petit i caòtic oasi.
L'home, acostumat segurament a passar moltes estones sol en aquell indret, té ganes de parlar...i jo pressa, però lo que em diu és tan interessant que segueixo escoltant. "Ves este riachuelo que tendria que bajar con agua limpia y cristalina estando como estamos al pie del Moncayo, pues baja toda contaminada por los residuos de las empresas que hay en el poligono de Olvega, sobre todo de la fábrica de disolventes. Es una verguenza y no hay nadie que lo pueda evitar. Un señor de Agreda que lo denunció, hasta recibió amenazas de muerte", em diu tot seriós i jo em quedo decebut, perquè la confessió del meu interlocutor, tira per terra bona part de la imatge bucòlica i verge que fa estona m'he anat fent del lloc, mentre l'anava recorrent.
El misteriós personatge encara em conta que abans, al riu hi havia truites i crancs autòctons. "Yo en un lugar que ni he dicho a mis mejores amigos, tengo protejidos algunos exemplares" em confessa amb veu baixa, com es comparteixen els secrets. M'explica també que el raig d'aigua que surt d'una gran roca que limita la parcel·la a l'altre costat de la riba del riu, és d'una veta d'aigua que ell va fer aflorar. "Salian solo unas gotas y yo con martillo y escarpio, horadé la roca hasta que encontré la vena que ve que sale; beba si quiere, beba" m'invita.
Li agraeixo l'oferiment, però com que tinc angúnia per Teresa, que segueix sense saber res de mi i com que, per accedir on està l'home, he de recular i fer un petit rodeig, declino la invitació i m'acomiado amb l'excusa que potser plourà en més força (està caient una finíssima pluja). Mentre m'allunyo, sento encara com em diu que no, que no em preocupi, que molt, no plourà "porque ya se ocuparan los de los aviones para salvar del granizo las cosechas de los viticultores navarros. Las aseguradoras son muy poderosas" ,exclama.
Mentre aixeco la mà com a comiat final, no deixo de pensar que a casa nostra, segons sembla, i per collites diferents, passa el mateix.
Per fi, el sender s'escapa completament del congost i des de dalt del primer turó, atalaio ja Ágreda.
Al cap d'una estona i accedeixo després de travessar tot un altre estret passeig de més nogueres que, ufanoses, semblen custodiar els famosos hortets àrabs que la població ha sabut explotar també com un dels seus atractius turístics, senyalitzant una ruta per poder-los visitar i és que, encara avui, es conserven aquestes velles hortes en bancals d'Ágreda, herència dels moriscs i el seu gran coneixement d'agricultura, els quals es van veure obligats a formar terrasses per aprofitar millor el terreny escarpat, però cultivable, que presentava l'orografia del poble.
Cal dir que el final natural d'etapa seria Ágreda, però jo, per tal d'aprofitar un poc més el quilometratge i avançar cap a Sòria, el vaig allargar fins a aquest altre poblet, de poc més de 100 habitants, però mancat de qualsevol mena de servei i, per tant, sense possibilitats d'allotjament.
Per això m'està esperant a Muro, perquè per pernoctar aquesta nit, ens haurem de desplaçar fins a Ólvega, distant uns 6 km més, però on sí que hi ha tota mena de serveis en tractar-se d'una localitat amb una important activitat econòmica i la tercera més habitada de la província. Aquesta circumstància logística obligarà demà al matí, a la meva sofrida companya a matinar amb mi per a tornar-me a portar al lloc on ho deixo avui, i poder iniciar una nova etapa.... Que faria jo sense ella !!
Bé, tornant a Ágreda, encara que porto pressa per no fer esperar tant a Teresa, no puc passar per aquesta petita ciutat soriana sense emportar-me un poquet del seu ric patrimoni històric. De fet, el camí entra al poble per un dels seus monuments més coneguts, la porta o arc califal, situat on era el barri àrab de la vila.
Aquesta porta és un dels dos accessos a la muralla àrab d'Ágreda que es conserven actualment, dels quatre que hi havia originalment. Com la muralla, data del segle X.
També la torre de La Muela, edifici defensiu d'origen cristià, ubicat al barranc del mateix nom i que va ser construït entre els segles XIV – XV sobre l'antiga alcassaba musulmana.
El palau dels Castejon, o el barri moro que travesso de punta a punta fins a arribar a la plaça major, plena de vida i gresca. Són les festes en honor a Sant Miguel.
Deixo enrere la festa i enfilo els darrers km fins a Muro. Són gairebé les dues de la tarda. Avui potser el camí m'ha donat massa entreteniment i vaig en retard sobre l'horari d'arribada previst, però, per a valgut la pena.
Ólvega 30 Setembre 2022
