EL CAMÍ - Capítol 28
"Les mantegades d'Astorga, Teresa i un desinteressat acte de generositat i Maruja, la reina del Cocido Maragato"
4 octubre 2020
Pot ser per la comoditat de l'habitació i la reacció de la ingesta, sumat al fet que la climatologia invitava a quedar-se una estoneta més al llit, el meu despertador biològic avui no m'ha cridat fins passades les set del matí.
L'etapa no era excessivament llarga entre San Justo i Rabanal del Camino, 26 km i mig, que he completat en 4 hores i 40 minuts -reals- de caminar, però amb unes condicions climatològiques que cada dia van de mal en pitjor i que, naturalment, han alentit també la meva marxa, en una jornada en que era vital arribar a l'hora prevista, per no fer tard a la degustació del "cocido maragato" que ens esperava, a partir de les 14 h, a casa Maruja, al bonic poble de Castrillo de Polvazares del que ja vaig parlar ahir.
Sigui com sigui, tot i la pluja i el vent i el temps revolt que m'ha acompanyat durant tot el camí, a les 13h en punt entrava a Rabanal del Camino un dels quatre típics poblets maragatos que he travessat avui, Murias de Rechivaldo, Santa Catalina de Somoza i El Ganso, antics pobles de traginers, de sòlides cases de pedra, amb portalades de doble fulla, sempre pintats amb blau, verd o blanc.
Encara que un poc "maquillats" per la proliferació de bars, albergs i establiments en general, nascuts als seus carrers principals i dedicats a donar servei al peregrí, aquests petits nuclis habitats, conserven un caire nostàlgic que et transporta a altres temps.Abans d'endinsar-me en aquest túnel del temps, sortint de la capital, Astorga, (que ja vam visitar ahir), me'n he recordat de l'amic J Lluís Fernández Homedes i del seu comentari al capítol d'ahir, en què feia referència a les "mantecadas de Astorga", tot rememorant vells records que l'apropen a la seva infantesa i als seus orígens paterns.
Efectivament les "mantegades" són els dolços típics astorgans fets a base de farina, ous, sucre i mantega clarificada. La xocolata i la pasta de full, són també d'altres llaminadures que trobaràs a cadascuna de les moltes tendes i pastisseries que hi ha pels principals carrers de la ciutat. En record a l'amic Lluís, avui incloc una foto de la principal indústria local dedicada a aquestes llaminadures. Aprofito també per agrair la vostra companyia, a totes i tots els que "viatgeu" amb nosaltres.
El dia ha estat estrany. Una jornada, com ja he dit, revolta meteorològicament i també quant a esdeveniments. En contra de lo que calia esperar davant un temps tan bròfec, curiosament avui ha estat el dia en que el camí ha estat més poblat. La Marta ha estat la meva primera troballa i m'ha dit que era d'un poblet als peus de Montserrat. Que viatjava sola des de Roncesvalles fins a Santiago i pretén arribar fins a Santiago en una setmana. Avui caminava formant part d'un grup on hi havia un altre noi català, dos italians i un eslovè, l'Alex. M'ha dit que és d'Ístria. M'ha explicat que Ístria és la península més gran al mar Adriàtic i que està repartida entre Croàcia, Itàlia i Eslovènia, tota una complicada lliçó de geografia i història que desconeixia i que ha enriquit una vegada més tot allò que et va donant el camí.
He trobat holandesos, un grup de sis bilbaïns, uns ciclistes que no podien ni esbufegar, lluitant amb les seves màquines contra un vent que no ens donava treva i que de tant en tant, ens enviava, procedent dels núvols enganxats a les muntanyes lleoneses, un "sirimiri" o "calabobos" que finalment ens ha obligat a treure l'impermeable, però que ens ha regalat unes imatges bucòliques amb uns Arcs de Sant Martí complets i reiterats al decurs de gairebé tot el matí.
Cap dels meus interlocutors, però, avui ens portarà alguna història interessant. Avui la història l'ha protagonitzat Teresa i des del seu imprescindible paper, donant-me suport en aquesta "aventura".
Resulta que havíem triat Castrillo de Polvazares com a lloc d'encontre per a l'avituallament. Era el lloc on calculàvem arribaria cap a les 9 del matí. Pels motius i retards explicats anteriorment, avui ella ha arribat molt més prompte que jo i mentre m'esperava se li ha apropat, al cotxe, un pelegrí amb cara de cansat i de preocupació. Li ha dit que havia sortit de Ocaña feia uns dies per fer el camí a Santiago complint una promesa. El jove té la mare amb esclerosi múltiple i ell, des de fa uns mesos està afectat per un ERTE. El noi, d'uns 36/40 anys, és enginyer químic, va estar uns anys a l'exèrcit fins que el va deixar per passar a treballar a l'empresa privada que l'ha deixat ara en aquesta delicada situació.
Per una raó que no ha acabat d'entendre, Teresa m'explicava que el noi li ha contat que ha caminat tota la nit, que ha passat de llarg Astorga, que no podia seguir perquè li feia molt de mal un genoll i per a més inri, s'havia quedat sense diners.
Castrillo, com vaig explicar ahir també, és un poblet molt bonic, però molt turístic i a les 9 del matí, allí no hi ha més que els quatre habitants que hi viuen. Ni caixers, ni assistència mèdica. Solament restaurants que no obren fins al migdia.
En un acte tan arriscat com generós, la meva àngel de la guarda li ha proposat al jove si volia que l'apropés amb el cotxe fins a Astorga, perquè l'atengués un metge, pogués trobar un caixer on treure diners i buscar una pensió on reposar una jornada o dos, fins que es recuperi i pugui seguir amb la seva prometença.
El noi no s'ho ha fet dir dues vegades. Ha carregat la pesada motxilla al Suzuky i no sabent que més dir per agrair-li el gest, ha pogut recular els km que el separaven de la ciutat. Un cop més, la màgia del camí, s'ha materialitzat. Mai saps on, ni quan, ni en qui, però, en algun moment o altre.... sempre la trobes...o ella et troba a tú!
I és que el camí, com ja he dit en altres ocasions té moltes cares, i avui, a banda d'aquesta més humana, li volíem buscar també una altra de més material. La gastronòmica!
Estan com estem a la zona maragata, no podíem deixar escapar l'oportunitat de provar el seu plat més popular, el ja esmentat "cocido maragato". Com sol passar amb altres plats típics, l'oferta per al turista és tan variada com difícil d'encertar on podràs menjar el millor, i això és lo que ens va semblar ahir en la nostra visita al ja repetitiu Castrillo.Passejant pel poble vaig contar almenys vuit restaurants, tots anunciant el millor "cocido". Anant fent fotos, vam veure dues grans portalades pintades de verd, una de les quals estava oberta. Per curiositat vam posar el cap i vam veure que donava accés a un pati cobert i després a un altre d'obert, ornamentats tots dos amb molts motius típics de la zona...no feia pinta de ser un restaurant i com que no hi havia ningú m'hi vaig endinsar per fer unes fotos.
Aleshores em vaig adonar que sí, que no era el típic restaurant, però sí una casa on servien, exclusivament, aquest típic plat. Baix el pati cobert, a mà dreta hi havia una petita porta d'on sortia bastant xivarri i on hi havia un cartell anunciant el menú per 22 euros. La vaig obrir encuriosit i efectivament, allí estava la popular sra. Maruja. Lo de popular ho he sabut després, però la intuïció em va portar de seguida a dir-li si podíem reservar taula per a l'endemà, o sigui, avui. Allò pintava molt bé, tant en lo que vaig veure que tenien als plats els comensals, com en l'ambient que hi havia a la petita sala on estaven menjant. Semblava com si estesis al menjador de la casa de l'amfitriona, així que vaig tenir clar que, si l'havíem de provar, tenia que ser allí. Veig que no ens vam equivocar perquè després de provar-lo hem sabut perquè és tan popular el "cocido maragato de la señora Maruja", una dona que es va casar (de broma) i vestida de maragata amb el locutor ponferratí Luis del Olmo per promocionar la comarca i la seva gastronomia, com testifica una foto penjada a la paret del casolà menjador i on hi trobem moltes altres cares conegudes que, com nosaltres, han provat la seva cuina.
Ho deixo aquí, tinc més coses que explicar de la sra. Maruja que ens ha atès com si et trobessis al menjador de casa la iaia ( la dona, si no ha complit els 80, poc li falta), però el dia ha estat intens i demà m'espera l'etapa més dura del tot el camí i que m'ha de portar al seu sostre, els 1500 metres d'altitud del pas de Foncebadon, on hi trobem la seua popular Creu de Ferro.. Això si el temps m'ho permet, perquè, ara, minuts abans de les 11 de la nit, quan estic acabant d'escriure, amb el cap ja bastant espès i amb ganes de posar-me al llit, sento el vent com xiula, incansable i fred, preconitzant per a demà un dia tant o més bròfec que el d'avui.