EL CAMÍ - Capítol 30

"Toc de campanes, el cuiner del pont romà, la fàbrica de la llum i un paisatge desoladament singular"
6 d'octubre 2020
 

Pot semblar literatura, però, per poca sensibilitat que un tingui, segur pot entendre les sensacions que hom pot experimentar quan, a les set en punt del matí, sortint de la casa on hem dormit, amb un silenci total als carrers deserts (aquí la gent no matina), i de sobte, les campanes de l'església que hi ha enfront de l'hostal, comencen a dringuejar per marcar un nou compàs de vida i comença un nou jorn per al caminant. Altre cop se'ns obre al davant tot un misteri per descobrir, una nova aventura que viure i 24 km més per escurçar el camí fins a la ciutat de l'Apòstol, en aquest cas trescant ja la penúltima etapa d'aquest tercer tram del camí, avui entre Molinaseca i Cacabelos, deixant entremig Ponferrada, la capital de la comarca del Bierzo.
La nit l'hem passat a l'hostal San Nicolás, també excel·lent, tant per les instal·lacions, l'atenció de la parella que l'atén i el preu, 47 euros. Ells ens van recomanar també el restaurant "Mesón El Puente Romano", on vam dinar el menú pelegrí per 14 euros, a base de sopa berciana (de verdures i típica de la zona) i una daurada a l'esquena, adobada amb pol·len, boníssima. Postres casolans

i el cafetó amb unes gotes d'orujo a gust del consumidor (et deixen la botella a la taula perquè et serveixis tu mateix). Una advertència, les racions són XXL, és a dir, per a gent amb "bon saque".

José Luis, el propietari del local, molt atén, ens explica que és cuiner professional i que ha fet un programa de cuina a la televisió ponferratina. Ell és la tercera generació de restauradors. El seu avi va iniciar la nissaga aprofitant l'immoble familiar i ben situat, a tocar del pont medieval (l'origen romà és dubtós), però que, en qualsevol cas, en temps pretèrits era l'únic accés al poble, però que ara està limitat solament al trànsit de vianants, per lo que, tots els peregrins, forçosament, han de passar pel costat de la fonda. La terrassa, al costat del riu Meruelo i a tocar de les velles pedres, mentre t'acabes el cafè i l'orujo...no té preu.

Amb aquests bons records començo la meva caminada, com sempre a les fosques i en solitari. La temperatura avui, 14 graus, lo que provoca que ben aviat m'hagi de treure la primera de les tres capes de roba que porto. El camí cap a Ponferrada es va il·luminant a mesura que avanço, primer per la vorera de la carretera i més tard per diferents camins de terra fins al primer poble que travessaré, també encara en silenci, Campo, un municipi que conserva una antiga font romana i una vella església del segle XVII, però que és considerada una de les més ben conservades de la comarca.

Enfront, a la vall que deixen els rius Sil i Oza, es desperta Ponferrada, mentre la llum de l'alba intenta obrir-se pas entre la massa nuvolosa que tinc a l'esquena. L'arribada a la ciutat la faig travessant un pont sobre l'Oza que vol semblar antic, però no trobo cap referència que l'identifiqui. Després de passar per diferents carrerons, em trobo, de cara, amb la joia històrica de la ciutat, el seu castell templer. A l'edat mitjana va ser una de les fortaleses més grans de l'oest d'Espanya.
 

L'any 1211, Alfons IX fa les paus amb l'Orde del Temple i els hi dóna la vila de Ponferrada. L'any 1226 els templers ja havien fortificat la vila. Atribuït generalment als Templers, que van estar a Ponferrada fins al 1312, el castell és una obra militar molt complexa, pertanyent a diverses èpoques. A la meva dreta i veí del castell, el temple dedicat a Sant Andreu, també d'origen medieval, encara que l'edifici actual és barroc de finals del XVII.
Jo em pensava que travessar la ciutat seria avorrit, monòton i molt urbà, però no, perquè un cop has passat aquests dos monuments, el camí baixa ràpidament fins a un altre pont, en aquest cas per travessar el riu Sil i pel seu marge esquerre, encarar un llarguíssim i distret passeig fluvial i arbrat, que et fa molt amè el recorregut que finalitza al Museu Nacional de l'Energia, un espai de divulgació científica considerat una joia del patrimoni industrial del país. El Museu està ubicat a l'antiga central tèrmica de la Minera Siderúrgica de Ponferrada, en funcionament entre 1920 i 1971.

Després de superar-lo, i sense adonar-me'n, estic dalt d'un turó, des d'on tinc una altra perspectiva de la ciutat que ja queda a la meva esquena, i, en pocs minuts, les indicacions del camí em diuen que he de creuar una espècie de túnel/passadís que dóna accés a una sèrie de cases adossades que formen un complex en forma d'una gran U, amb un gran rellotge a sobre de l'immoble que serveix com a nexe d'unió entre la part esquerra i dreta del conjunt de cases. 

A l'altre extrem un jardí, no massa cuidat i una ermita, que no em sembla massa antiga. Encuriosit li pregunto a un avi que ha sortit a passejar – amb la mascareta posada-, si em pot dir que és tot allò.
"Estas son las casas donde vivían los trabajadores de la fábrica de la luz hasta que la central térmica cerró y los trabajadores tuvieron que trasladarse. Ahora hay algunas abandonadas y otras están a la venta", m'explica l'home que, després de desitjar-me bon camí, m'adverteix que a la tarda es preveu pluja.

 

Li agraeixo els bons desitjos i tota la informació que m'ha donat i segueixo, tot i l'advertència, caminant sense pressa entre els primers camps de vinya i és que, segons sembla, la comarca del Bierzo reuneix unes excel·lents condicions per al cultiu del raïm, ja que la seva situació, en mig d'una plana envoltada de muntanyes, impedeixen el pas del clima atlàntic. Sí que vull fer notar que m'ha semblat com si, moltes de les vinyes que he vist, estiguessin abandonades... potser és la forma de cultiu emprada la zona, però les herbes, en molts llocs, eren tan altes com els vells ceps i feia aquesta impressió.
Columbrianos, Fuentes Nuevas, Camponaraya, tot un seguit de municipis entre camps de cultiu, fesols, melons, ferratge, petits horts... que he anat travessant mentre escurçava distància amb el final d'etapa. Una etapa de la qual també he deslliurat a Teresa de l'habitual ritual "d'esmorzar a la carta". 

Com en altres ocasions, travessar una gran ciutat (Ponferrada amb 65.000 habitants, ho és) significa una complicació que podem evitar, i trobar un lloc adequat on "fer l'encontre", també era difícil en un entramat de vies tant urbà i els seus nuclis satèl·lit. Tot i això, i gràcies a les noves tecnologies, a uns vuit km de Cacabelos, concretament a Camponaraya, ens hem pogut trobar i fer un petit "piscolabis" junts, abans de seguir camí, jo per finalitzar la jornada pelegrina i ella a fer el checkin a l'hotel Saint James Way...no entenc com, amb l'aferrissada defensa que, a segons quins llocs es fa de la llengua espanyola, durant tot el camí hagi pogut veure tantes nomenclatures, anuncis i propagandes en anglès. Ja sé que es diu que "tot-hom sap anglès", ostres, però si el Camí és un aparador tan internacional i per on passa tanta gent, perquè no s'aprofita per promocionar la llengua nacional??... Cabòries de caminant.

I parlant de caminants... Poques novetats. Altre cop gairebé sol fins a Camponaraya i a partir d'allí trobada altre cop amb el grup dels italians, la Marta, l'Alex i la resta. Salutacions de vells coneguts i cadascun a la seva marxa. Ells segur que han seguit fins a Villafranca del Bierzo, per on passaré jo demà, perquè la meva meta avui era....Saint James Way a Cacabelos...No cal fer cap acudit.
La tarda l'hem dedicat a conèixer de prop un entorn paisatgístic tant singular com contradictori, perquè, curiosament, lo que podríem considerar un desastre ecològic succeït a la zona cap al segle I A.C. , avui dia ha estat declarat Bé d'Interès Cultural el 1996, en atenció al seu interès arqueològic. Des del 1997 és també Patrimoni de la Humanitat, declarat per la Unesco, i Monument Natural des del 2002. Estic parlant de Las Médulas.

Es tracta d'una antiga explotació minera romana d'or, i considerada la mina més gran d'aquest metall a cel obert de tot l'Imperi romà i que va deixar un paisatge únic que s'ha convertit en una de les atraccions turístiques més visitades de la zona.
Com a curiositat i segons s'indica en els panells informatius, Plini el Vell va ser en la seva joventut administrador de les mines i és ell el qui assegurava en els seus escrits que d'allà s'extreien, a l'any, prop de 20.000 lliures d'or, aproximadament 1.635.000 quilos.

Plini també assegura que el nombre d'obrers - en realitat eren esclaus- que es van posar a treballar a Las Médulas són més de 60.000, però els últims estudis asseguren que, basant-se en la terra remoguda allà, serien al voltant dels 10.000 o 20.000 homes. Sigui com sigui és un lloc que no podíem deixar de visitar per la seva singularitat, tant històrica, com geològica. Més d'un milió i mig de quilos d'or al 'any!!! Inimaginable.
El dia l'hem acabat amb una visita al centre de Ponferrada per acabar de conèixer els seus monuments més significatius, la basílica de la Verge de la Encina, la Torre del Reloj i la plaça de l'Ajuntament.
Demà, darrera etapa, d'un tram, que, com ja imaginava abans de començar, seria completament diferent de l'anterior en el seu embolcall, però com ja imaginava també, igual de divers, profund i alliçonador en el seu contingut.