EL MEU CAMÍ (De l'Ebre al Salvador)
CAPÍTOL 67
ETAPA 7 - Quinto- El Burgo de Ebro
Obstinacions, comiats i l'aparició de l'àngel del Camí
22 MAIG 22
Hi ha molt d'ambient. És dissabte i la gent surt a fer "unos vinos y algo de tapeo, por eso al medio día no hacemos menú, si queréis unos pinchos o un poco de tortilla...", ens diu la jove que ens atén quan preguntem si podíem dinar allí.
Responem que preferim, i necessitem, quelcom més consistent i ens recomana que provem al restaurant "Mallor", situat a tocar de la carretera i a uns 200 metres de distància.
Una distància que per al meu company es torna un suplici poder recórrer. S'ha comprat unes xancles perquè el taló ferit ja no suporta el frec continuat contra les parets de les sabatilles. La butllofa que se li ha format és ja de mida considerable.
Per això, abans de fer el recorregut, tornem a l'habitació i em demana que faci d'infermer improvisat. Jo, i per experiència, a la motxilla sempre porto una petita farmaciola d'on trec unes gases i una agulla imperdible. L'escalfo amb l'encenedor per a desinfectar-lai procedeixo a punxar la protuberància.
Mat,
tot i el dolor que de segur li provoca l'operació, no xiscla per a res i
m'anima que punxi altre cop perquè pugui sortir tot el líquid. Un cop
desinfectada i tapada la ferida, a poc a poc, farem el camí fins al "Mallor"
per a dinar i el desfarem després per a seguir amb el ritual de la
migdiada i la bugada per deixar altre cop nets, tant les nostres
fatigues com la roba que les vesteix.
Així acabava ahir la nostra caminada entre Escatrón i Quinto. Anem a lo esdevingut avui, diumenge 22 de maig.
És
veritat que, com a la vida, tampoc al Camí, no tot surt com ho has
planificat. O que, davant de les adversitats, cal buscar solucions abans
que emprenyar-se o ancorar-se en el negativisme.
En un cas i l'altre, avui el Camí, finalment s'ha mostrat amb tota la seva inexplicable i, segons per a qui, increïble màgia.
Després d'unes etapes tan rudes com, a primera vista, insípides, la d'avui, entre Quinto i El Burgo de Ebro, m'ha tornat a recordar l'esperit Jacobeu viscut en camins anteriors.
Per una banda, perquè he vist al meu gendre, Mathieu Kulacs , "sofrir" amb resignació, pas rere pas, kilòmetre darrere kilòmetre, però, al mateix temps, amb la ferma convicció que calia seguir
caminant cap a la meta, sense rendir-se davant el sofriment i dolor
infligit per la bòfia que mossegava el seu taló esquerre, o les
molèsties als bessons que li ha sobrevingut als primers kilòmetres d'avui, segurament a conseqüència de no poder caminar amb la postura correcta.
Els objectius no s'assoleixen sense esforç, convicció i motivació.
Encara que ell és molt més pragmàtic que jo, estic segur que aquesta experiència la sumarà al seu aprenentatge de vida i li sabrà trobar el sentit existencial de la condició humana; per a mi, aquesta és una de les premisses que et trobes fent Lo Camí, perquè, com a humans que som, segur que en més d'una ocasió ens preguntem sobre el sentit de la vida o la manera com els éssers humans vivim i ens relacionem amb nosaltres mateixos i amb el proïsme, amb la natura i amb la Divinitat. Fent el Camí, sovint, qui ho vol veure i ho creu, troba respostes. Espero que ell les hagi trobat.
D'altra banda, com he dit abans, la màgia i el misteri del Camí avui s'ha tornat a fer palès de la forma més intensa que un es pugui imaginar. Però abans d'arribar a explicar de quina manera i per seguir cronològicament els esdeveniments de la jornada, cal que tornem enrere en el temps, exactament a les sis del matí quan sortíem de Quinto, amb els frontals al cap i caminant per l'esquerra de la carretera N-232, després de veure'ns incapaços de trobar els senyals i fletxes grogues que, segons l'aplicació que portem, ens haurien de marcar el camí correcte.
Transitar pel voral de la carretera, a aquella hora, té un grau de perillositat important. El trànsit de cotxes que arriben als llocs de treball de les petites empreses que hi ha al marge de la ruta, és considerable i l'atenció que hem de posar, constant.
Mat, durant els primers km camina prou bé, però les bòfies continuen torturant-lo (ara se li està formant una altra), tot i la cura i protecció que vam posar ahir, no són suficients i la mala postura en què es veu obligat a caminar, li agreuja el problema, com ja he dit, amb els dolors que es comencen a manifestar als bessons, els músculs que tenim darrere els panxells (pantorriles).
Per acabar d'adobar-ho, un cop podem abandonar la carretera i tornar al camí de terra que ens marca l'app, ho fem travessant uns aiguamolls i canals, molt a la vora de l'Ebre.
A aquella hora, poc després de les 7,
un núvol de mosquits i "randilla"
ens envolta i sembla com si se'ns volgués menjar, fins al punt que jo
opto per posar-me la mascareta que encara porto amb mi amb motius de les
prevencions Covid.
Els insectes se't posen als ulls, a les orelles, a la boca... és un infern!
Tot
i aquestes dificultats, la major part del camí, fins a la primera i
única població que trobarem avui abans de la meta, la fem junts el meu
company i jo.
En arribar a Fuentes de Ebro, trobem un bar obert!! Cosa rara. O pot ser no tant, perquè és diumenge i al bar de l'hotel rt. Texas hi ha un ambient increïble. Són les 8 del matí i un estol de joves estan esmorzant i bevent.
Li comento a Mat que avui sí!. Avui per fi podrem esmorzar tal com cal. Ens ho mereixem. Però el jove declina la meva oferta. Em diu què tal i com es troba, prefereix "no gelar-se" i continuar caminat fins al Burgo, distant encara 13 km.
Ens acomiadem amb una forta abraçada, no sense que abans li recomani que, tenint en compte el seu estat, seria millor trucar un taxi perquè el portés fins a la capital manya on ha d'agafar el tren de retorn a Cambrils.. "Acabar aquí, ja ha estat tota una demostració de voluntat i trobo que no hauries de provocar més mal a les ja consumades ferides" li dic, però ell, tossut, respon que, lo que un comença ho ha d'acabar. I ell està obstinat a acabar allò que s'havia proposat, costi el que costi i a pesar de tot.
Davant l'afany del jove no puc fer res més que desitjar-li bona sort i que em comuniqui la seva arribada a la meta. Abans del migdia, així ho va fer.
Bé, i un cop resolt el tema del company que he portat en mi els darrers tres dies...jo vaig acabar esmorzant al Texas... o no ?
Doncs com es pot imaginar, i seguint la pauta encetada el segon dia de ruta, va ser que no ! Deu de ser el destí i estar predestinat a prescindir de l'esmorzar a taula. Pot ser per propiciar poder avançar sense perdre temps i aprofitar-lo al màxim per continuar fent km.
La qüestió és que com he dit, el bar estava ple de gent. Un cop Mat havia seguit camí, jo m'hi vaig endinsar i entremig la cridòria, li vaig poder demanar un entrepà a la noia de la barra. Després de més de 10 minuts esperant que me'l servís, vaig desistir i tornant-me a penjar la motxilla al coll, abandonava el local amb més gana de la que havia entrat. No sé si finalment me'l van servir o no, però altre cop, l'únic que em vaig poder menjar, ja als afores del poble i en un breu descans, van ser uns fruits secs i unes galetes que em quedaven del dia anterior. Sense cap dubte aquest camí és diferent en tots els sentits. També en el nutricional.
I ara passem a l'altre fet important d'aquesta penúltima etapa.
Avui pernocto, sol, a l'alberg municipal d'El Burgo de Ebro. Mat, com ha quedat palès, ha tornat a casa, tal com tenia previst.
Quan programava les etapes, em vaig trobar que, al poble no hi ha pensió o hotel on allotjar-se; solament un petit, però còmode refugi que ofereix, gratuïtament, l'ajuntament.
Això sí, prèviament calia fer la petició, per escrit, via email.
Així ho vaig fer. Se'm va respondre positivament, amb el prec que, un dia o dos abans, havia de trucar per dir, aproximadament, quina seria la meva hora d'arribada. Com que l'arribada és en diumenge i les oficines municipals, no estan obertes, "algú" s'havia de molestar a lliurar-me la clau i fer la gestió corresponent que oficialitzes la meva ocupació de la infraestructura municipal.
Confesso que ahir, dissabte, no vaig recordar de fer aquest tràmit fins que Mat m'ho va recordar, ben entrada la tarda.
A les set del vespre, òbviament, les oficines municipals estaven tancades i ningú atenia les meves trucades de socors, per lo que, l'arribada al poble, i les meves possibilitats d'allotjament eren més aviat escasses... recordo altre cop que no hi ha allotjament més enllà del municipal.
La incertesa de si tindria o no lloc on aixoplugar-me aquesta nit va estar present durant tot el camí, però alguna cosa dins meu, em deia que al final, no sé de quina manera, així i tot, el Camí no m'abandonaria.
Jo soc home de fe. Una fe enfortida per les anècdotes i situacions que els centenars de km recorreguts m'han fet viure i experimentar i, efectivament, encara que costi de creure, altre cop, el miracle es va produir.
Un parell de km abans d'arribar al Burgo es feia present, diguem-li com vulguem, casualitat, causalitat... miracle. En qualsevol cas, per a mi, insisteixo que no té altra explicació que la de "la màgia, el misteri del Camí", que en aquesta vegada es manifestava amb un nom, el de Paula.
La pista per on camino, abans d'arribar al poble, està flanquejat per una filera considerable de cireres. Una bona idea municipal, el fet de posar arbres que donen fruits a humans i assilvestrats, en lloc d'aquells que només donen ombra.
Com que és el mes de Maig, les cireres ja endolceixen. Veig un home més gran que jo, amb un povalet al braç que en cull les més madures. Intercanviem unes paraules i segueixo el meu camí quant, al cap d'uns pocs metres, veig que se m'apropa un grup de dones, dos adolescents i una de mitjana edat. Porten quatre grans gossos lligats, però per l'esforç que veig que han de fer per dominar-los, no me'n fio gaire i abans d'arribar a la seva alçada, m'aparto considerablement cap a un costat de l'ample camí.
Així i tot, en creuar-me-les, saludo amb un "Buenos dias" que és contestat amb un "buen camino, peregrino" per part de la dona adulta.
Davant d'aquesta inesperada resposta que no he sentit en els gairebé 200 km que porto recorreguts, no em puc estar d'aturar-me i comentar-li aquest fet a la meva interlocutora.
Les dues joves han seguit camí amb tres dels cans, mentre que ella en continua aguantant un.
"No tengas miedo, son jóvenes e inquietos. Solo tiene ganas de jugar", em tranquil·litza, collant un poc més el que porta ella. I així comença una conversa inesperada sobre el tema caní que, a poc a poc, va derivant cap a altres més personals.
M'explica que és natural de Santiago, però que fa anys que viu al Burgo, d'on és i té una empresa el seu marit. Per això li ha cridat l'atenció veure'm amb "l'uniforme" de peregrí. "Una imagen que cada vez que pasa un peregrino, me recuerda un poco mi tierra", confessa.
Paula és una dona que rondarà els 40 anys. Té una figura atlètica, és guapa i va vestida amb roba d'esport de marca. De conversa àgil i fluida, parlem breument de les meves experiències anteriors i lo diferent que és aquest camí dels altres que he fet fins ara, sobretot en serveis i infraestructures per a acollir als peregrins.
Arribat a aquest punt li conto la meva tribulació per la incertesa de saber si aquesta nit podré dormir baix teulada a lo que, ella, sorprenentment, em respon que no em preocupi, que farà unes trucades i que, de segur, algú em facilitarà les claus de l'alberg.
I així és, al cap de 5 minuts i dues o tres trucades, finalment acaba parlant amb l'alcalde d'El Burgo. Jo, sorprès per l'amabilitat de la dona, escolto com li explica el meu cas a l'edil. Quan hi acaba de parlar m'informa que no pateixi, que ja està tot solucionat.
"El alcalde está almorzando en el Centro Social, al que llegarás por la misma calle donde desemboca este camino. Cuando estés allí, entra en el local y él se encargará de facilitarte las llaves", em diu Paula.
No sé com agrair-li tanta amabilitat i predisposició i, a banda del "grácias, muchas gràcias", no se m'acut res més que dir-li que, "Cuando llegue a Santiago, pediré por ti y tu familia al apóstol". Ella riu un poc i respon també agraïda "en mi juventud, vi pasar muchos peregrinos como tú por delante de la puerta de mi casa. Entonces yo no entendía demasiado ese delirio, esa abnegación por caminar en dirección a Santiago. Con el tiempo he ido comprendiendo el porqué".
Amb aquestes suspensives paraules ens acomiadem i la meva salvadora, Paula, desapareix per la pista, arrossegada pel jove ca que no deixa d'estirar-la cap a la resta del grupet que l'espera uns centenars de metres més enllà.
Esgoto el darrer km que em separa d'El Burgo i accedeixo al poble pel carrer de La Iglésia.
A la cruïlla amb el de La Nória, i fent cantonada, m'apareix l'edifici municipal on es troben els serveis socials de la localitat i també el bar restaurant on m'he de trobar amb l'alcalde.
Entro al local amb el meu inconfusible aspecte de peregrí, i em dirigeixo a la barra.
Mentre m'espero que algú m'atengui passejo la meva mirada per la sala i, al fons, veig una taula on una dotzena d'homes estan al moment dels cafès i les copes, epíleg, per lo que sembla, de lo que ha estat un llarg esmorzar. Són les 12 del migdia i la sala encara està prou plena.
Les dues dones i el noi que estan servint encara no m'han pogut atendre quan, des de la taula esmentada, s'aixeca un home i es dirigeix cap a mi. Jo penso que és l'alcalde i li ho pregunto. Em respon que no, que ell és l'alguatzil!!, però que sí, que ha estat l'alcalde (també present a la taula) el que li ha dit que m'atengui.
El funcionari m'indica on està l'alberg i que m'hi desplaci, mentre ell va a buscar les claus i ve a obrir-me i poder procedir al tràmit reglamentari per explicar-me les indicacions i normes de l'hostalatge.
L'home es diu Antonio, en principi em sembla aspre d'expressió, penso que potser perquè l'he degut arrancar de la tertúlia que estaven tenint al Centre Social, ves tu a saber si en algun moment àlgid de la conversa.
Després, però, aquest home petitó, de cara arrugada i treballada pel temps i, possiblement les moltes ocupacions que m'explica que li són encomanades (fins i tot s'ocupa del cementiri, em diu), resulta ser un bon conversador i d'esquerres i ateu, segons intueixo pels diferents temes que tractem en els deu minuts escassos que dura la transacció.
Finalment, Antonio marxa de pressa a veure si encara "pesca" algun detall de l'abandonada tertúlia i jo, m'acomodo en aquest petitó alberg. En 15 m² tens absolutament de tot: 4 lliteres, microones, calefactor, ventilador, un bany de luxe amb 2 lavabos, mantes, parament bàsic, netíssim...i tot per a mi. Estic tot-sol.
Després d'un dia tan intens, amb tantes incerteses, finalment, abans d'anar dinar puc estirar-me cinc minuts a una de les 4 lliteres i reflexionar per tot lo que ha passat.
Mat, ja està al tren, cap a casa, havent complit el seu desig d'experimentar un poc les vivències del Camí. No puc evitar pensar que, en aquest curt període de temps, ha pogut viure l'essència de lo que significa el camí, i estic segur que, tot i les dificultats, algun dia hi tornarà.
El meu darrer pensament, abans de passar a la dutxa per empolainar-me i anar a dinar a Centro Social (recomanació de l'Antonio), el meu pensament és per a Paula.
No puc evitar pensar si realment m'ha passat això que he explicat... perquè, com es pot explicar aquest encreuament de circumstàncies en el temps i l'espai i amb la persona adequada?.
Jo que, com he dit, soc home de fe, no puc tampoc evitar pensar que, potser, Paula era un Àngel que El Camí m'ha enviat.
