EL MEU CAMÍ (De l'Ebre al Salvador)
CAPÍTOL
71 bis - Etapa 11 LUCENI - MAGALLON
“Carreteres rectes i barrades, camí de la fleca i canvi de rumb, vinos, aceites i el poble en festes”
Luceni, el poble que ens acollia aquesta nit té un miler d'habitants. És un poblet amb una economia basada majoritàriament en l'agricultura i més concretament en el conreu de l'alfals i la seva indústria derivada, que és l'assecatge d'aquesta planta farratgera.
Quan, poc abans de les sis del matí, surto de la Pensió Alejandro on hem pernoctat, el poble encara dorm. El cerç, tot i que amb menys força, continua bufant fresquet i m'obliga a abrigar-me bé.
Segons el mapa, els vuit km que em separen de Gallur, els hauré de fer íntegrament per la carretera A127. Vuit km de recta inacabable que, a aquella matinera hora representen un perill important per a la meva integritat. La via no té voral, solament de tant en tant algun petit camí d'accés a les finques i quan veig que ve un vehicle de cara, tot i que vaig equipat amb l'armilla reflectant, he de fer repetidament senyals amb la llanterna per tal de fer-me visible.
No seria una carretera massa concorreguda si no fos pel trànsit de treballadors i transportistes que es dirigeixen a l'anomenada Campa de Luceni, gestionada actualment per Cat Vehicles Management Spain Societat Limitada, que és una empresa encarregada del trànsit i gestió de vehicles, així com de la manipulació de contenidors.
Em sorprèn veure als afores del poble, i en aquesta amplíssima i il·luminada esplanada, ocupada antigament per la sucrera local, centenars d'automòbils nous i contenidors. Es tracta d'un dipòsit on els centres de producció guarden els vehicles abans d'enviar-los als seus distribuïdors, tan nacionals com estrangers.
Un
cop superada positivament aquesta circumstància de veritable risc
per a la meva integritat física, poc abans de les vuit del matí i
després de deixar la carretera, accedeixo a les primeres cases de
Gallur per l'anomenat Camino Real. D'una d'elles surt una dona que
porta a la ma el que intueixo és la bossa d'anar a buscar el pa. Com
que encara estic en dejú i fa gairebé dues hores que estic caminat,
li pregunto si sap d'algun bar que pugui estar obert a aquella hora.
La dona em respon que "Pues no sé, pero creo que a parte de la
panadería, a esta hora, poco más estará abierto".
En
mirar-me bé i concloure que soc un peregrí i que la pregunta
respons, segurament, a la meva necessitat d'alimentar-me, la dona
s'ofereix a acompanyar-me fins a la fleca on ella es dirigeix per si
vull proveir-me d'algun aliment. No està gaire lluny i mentre
caminem intercanviem una breu conversa amb la qual jo l'assabento de
la meva "aventura" i ella que el pa que va a buscar és per
fer els entrepans per als seus fills abans d'anar a escola. "Son
chico y chica y no sabes cual de los dos come más, así están ellos
de sanos", remata. No sé si lo de "sanos" ho diu amb
el sentit literal o amb el figurat,, o sigui, per a indicar que estan
més bé grassonets...
Amb aquest dubte al meu capi arribats ja al
forn, li agraeixo l'interès, però li explico que prefereixo
arriscar-me a entrar més al centre del poble a veure si puc esmorzar
"como Dios manda". La dona riu i entrant a l'establiment
m'acomiada amb el sonor "buen camino".
Cinc minuts
després estic al centre del poble, la plaça Espanya on està
l'ajuntament al qual accedeixo per complir amb el ritual de segellar
la credencial de peregrí. Són les vuit, just acaben d'obrir portes
a la Casa Consistorial. En canvi, la de l'únic bar que he vist,
encara està tancada amb el que l'opció de la pasteta de forn, es
torna a considerar.
Desfaig el camí per on he vingut i just quan
passo per davant del local de l'Associació de Jubilats, veig una
dona grassoneta i de pell morena que està escombrant la vorera
d'accés al local.
Li pregunto si tenen servei de bar, si és
accessible al públic en general i si tardarà molt a obrir. Les dues
primeres respostes són un sí i la tercera "Tan pronto acabe de
barrer, pero si quiere pasar y descansar de la mochila mientras
termino de barrer, puede hacerlo."
No m'ho faig dir dues vegades i m'endinso al local. A la dreta de l'entrada hi ha la porta d'accés al bar i més endavant les portes ,segurament de les diferents estances o despatxos de l'associació que, per cert, té un nom ben curiós i italianitzat "Pignatelli". Com que el camí em possibilita sovint enriquir-me també culturalment aprenent coses dels llocs per on passo, quan la meva benefactora acaba la feina i es disposa a preguntar que vull que em prepari, l'avanço jo interrogant-ladel perquè d'aquest nom, per a mi, tan poc adient al lloc.
La dona m'explica que no sap molta cosa, ella és colombiana i no fa gaire que s'encarrega del bar dels pensionistes, però que sembla que és un personatge il·lustre de la zona.
Mentre em prepara l'entrepà de truita que li he demanat per esmorzar i faig el primer glop a la cerveseta fresca que m'ha servit, investigo pel meu compte al déu Google i aquest satisfà la meva curiositat la qual transcric literalment a continuació : "Ramón Pignatelli y Moncayo fue un ilustrado y político español, nacido en Zaragoza aunque de origen italiano por parte de padre, conocido entre otras facetas por su proyecto de desarrollo del canal Imperial de Aragón".
Clar, ara ho entenc tot, perquè el canal esmentat està a menys de 150 metres d'on estem i Gallur deu bona part de la seva riquesa econòmica, basada especialment, en l'agricultura de regadiu al fet d'estar situat entre el riu pare i el canal del Sr. Pignatelli. Bé, una vegada més em reafirmo en la meva convicció de que caminar és, per a aquell que ho vol entendre, molt més que fer una passa darrere de l'altra.
L'entrepà ja està a la barra. No hi ha cap client més. Estem sols la meva salvadora colombiana (no recordo del seu nom.. Ho sento) i, per tant, considero que l'opció de seguir aquí al taulell, m'apropa més a ella i a la possibilitat d'aconseguir alguna història.
Aquesta vegada, però, no hi ha sort i just quan començàvem a intercanviar algunes confidències per trencar el gel,arriben els primers clients i, òbviament, la dona ha de atendre'ls i jo seguir prompte el meu camí abans que la calor apreti.
I no exagero perquè, quan surto de l'empara del poble, el riu i el canal, el paisatge que tinc al meu davant m'impacta. Una planícia marró ,àrida i seca, solament amb alguna taca verda, molt al fons i a l'ombra d'un exèrcit de molins de vent, d'aerogeneradors, em fa sospitar que la resta d'etapa fins a Magallon, i ja al nou camí Castellano Aragones o Soriano, no m'ho posarà fàcil.
A la meva esquena queda el poble, el canal i l'Ebre que donen vida a l'extensa vega, vora el riu i formada per la planícia agrícola, amb prou feines alterada per petites elevacions a les quals s'enfilen els pobles. Al meu davant i ja direcció nord-oest, l'imponent Moncayo que no em perdrà de vista durant les pròximes etapes.
Quan em vaig documentar per poder seguir aquesta ruta, poc transitada i, per tant, amb poca informació, sí que vaig trobar un itinerari de l'aplicació Wikilock, d'algú que havia fet aquest camí abans que jo i que, en conseqüència, m'hauria de servir per seguir els seus passos. El problema va sorgir en comprovar que, quan el senderista que m'havia precedit va fer aquest camí, encara no havien començat les obres de l'autovia que ara tenia al meu davant.
La ruta era correcta i estava ben indicada, tret de quant s'ha de creuar els nusos de l'autovia i autopista A68. Arribat en aquest punt, les indicacions que vaig seguint em deixen davant d'un enorme talús de terra, i això m'obliga a buscar un pas alternatiu al que marcava la ruta original del track abans de la construcció d'aquestes vies.
Les indicacions per superar la barrera viària són nul·les...o jo no les veig. Intento anar, primer a la dreta a veure si hi ha algun pas per sota les carreteres a través dels desaigües. En veig un, però l'accés és impossible perquè les tanques de protecció de l'autovia, m'impedeixen accedir-hi.
Miro d'anar ara a l'esquerra per la via de servei i arribo a un petit polígon industrial on hi ha una fàbrica de conserves i un magatzem de congelats que rodejo buscant un pas. El problema és el mateix d'abans, als desaigües que travessen les vies no s'hi pot accedir per les tanques de protecció.
Un poc ja desesperat, finalment veig un camí de terra que hi ha a la dreta, i que s'enlaira un poc entre el pinar i el darrer magatzem. El camí condueix a un camp de rostoll, a tocar altre cop a la carretera A127 a la que, no sense dificultats, puc acabar accedint i superar les barreres gràcies al pont que les travessa.
Tota aquesta odissea per trobar un pas que em permeti seguir la meva ruta, ha significat mitja hora llarga de retard sobre l'horari previst i gairebé 3 km més que sumar-li.
Una vegada de nou pel bon camí i ja més calmat, no puc evitar pensar en la poca consideració que massa sovint tenen els responsables de determinades obres per preservar el patrimoni i béns culturals i etnològics que hem heretat dels nostres predecessors.
Aquests camins per on discorre la ruta jacobea, com el que ara estic ressegint o com en el cas de la problemàtica arribada a Saragossa, descrita en capítols anteriors, ja existien abans de construir les modernes carreteres. Això que és una obvietat, sembla que de vegades s'oblida a l'hora de planificar-les i crec que seria tot un detall, i no costaria molt, buscar la forma que, sense renunciar a la modernitat i necessitat de les noves vies de comunicació, es trobés la forma de poder travessar-les sense cap perill.
Quan escric això (no sé si el problema va ser puntual perquè l'obra no estava acabada), però en qualsevol cas, ho adverteixo per a futurs "aventurers".
El que sí que puc assegurar que la guia que segueixo a través del GPS del meu mòbil, indicava clarament que el camí pel qual ara transito, és la continuïtat del que he trobat barrat i que ara, un cop superada la barrera, es torna a separar cap a la dreta de la carretera N. 122, direcció Sòria.
No ho puc assegurar, però pel traçat i pel fet de ser una antiga ruta de pelegrinatge, jo gairebé estic convençut que aquest era l'antic camí que unia Gallur i Magallón, localitat cap a la qual em dirigeixo i de la que ja albiro, dalt d'un petit turó, l'església de Sant Llorenç, edifici gòtic tardorenc, que ocupa el solar del seu antic castell.
Així i tot, poc després del migdia i a pesar dels entrebancs a què m'he enfrontat, amb els peus cansats, la boca assedegada i l'estómac famolenc, el poble on he programat el final d'etapa em rep amb un cartell que diu "Magallón , tierra de vinos y aceites". Amb una perspectiva tant gastronòmica, tot fa preveure que hem fet cap un lloc on no serà difícil recuperar-se de tots aquests mals.
Amb aquests pensaments positius al cap i al fons de l'avda. Saragossa per on m'endinso al poble, veig el Suzuki a l'ombra d'uns pins i a Teresa que em fa gestos de victòria amb braçosi mans. Bé, en realitat i quan arribo fins on m'espera, el que em volia dir era que em donés pressa a arribar a l'allotjament. Aquí són festes i segons li ha dit l'hostalera, l'únic restaurant que hi ha al poble "La Chimenea", està a petar.... Només em faria falta això, no poder dinar!!
Magallón 28 setembre 2022
