EL MEU CAMÍ (Primitiu)  Capítol 52
Etapa 5, entre Pola de Allande i La Mesa – 23 km.
"𝗨𝗻𝗮 𝗲𝘁𝗮𝗽𝗮 𝗲𝘀𝗽𝗲𝗰𝗶𝗮𝗹, 𝗹'𝗵𝗼𝗺𝗲 𝗱𝗲 𝗠𝗼𝗻𝘁𝗲𝗷𝘂𝗿𝗮𝗱𝗼 𝗶 𝘀𝗲𝗻𝘀𝗲 𝗰𝗼𝗯𝗲𝗿𝘁𝘂𝗿𝗮"

L'etapa d'avui té un significat especial per a mi. Per una banda, perquè, segons totes les informacions que tinc, és la més dura i espectacular pel fetd'haver de travessar el port del Palo, però molt especialment perquè em permetrà resseguir les passes del meu fill Jordi, qui, ara fa poc més d'una dècada, també va fer aquest camí Primitiu des de Pola de Allande, lloc des d'on començo ja avui a caminar.

Així, doncs, a partir d'aquí podré reviure els paisatges, emocions i sensacions que ell va experimentar i que, en més d'una ocasió, ens ha transmès amb les contalles que de vegades ens fa de la seva experiència.
Amb aquest pensament, he començat a caminar amb els que són, més o menys, els companys de cada dia, és a dir: set del matí, nit, negra nit, carrers deserts i forta pujada al meu davant. L'únic diferent ha estat la meteorologia. Si els altres dies era tranquil·la i assossegada, avui, i com volen posar més emoció a l'ascens al port, el dia ha començat en un fort i gelat vent quea hores d'ara, quan em poso a escriure, encara bufa en força.
El vent em ve de cara i això fa més dificil el meu ascens cap al pas. Això no obstant, el fet de caminar il·luminat solament per la llum de la meva llanterna, il·lusòriament em fa ignorar, en part, el fort pendent que tinc al meu davant.

El riuet Nisón, m'acompanya per l'esquerra i la carretera AS-14 per la dreta. Entre un i altre, el sender custodiat per castanyers, brucs, avellaners i algun faig, es va enlairant sense massa pressa, fins a arribar a trobar-se amb la carretera.
Aleshores, el cim mostra la seva veritable cara i ens deixa clar que haurem d'esforçar-nos encara molt més per superar el desnivell més gran que trobarem en tot el camí Primitiu. El vent, mesclat de tant en tant amb un poc de pluja, és cada cop més fort i empipador, però els meus peus no defalleixen, i mentre altre cop i, a poc a poc, soc testimoni del naixement d'un altre dia, li segueixo guanyant metres al meu adversari.
Abans de seguir, vull deixar constància d'un fet, per a mi molt important i que em torna ha portat a una seriosa i mística reflexió que ja m'he fet i plantejat en alguna altra ocasió: casualitats o causalitats? Aquesta és la qüestió.
I és que lo que ha passat quant, com he dit, la sendera es creua amb la carretera, per a mi va un poc més enllà de tots dos conceptes.
M'explico. Ahir, quan, com sempre fem la prospecció prèvia per veure on em puc trobar amb Teresa per esmorzar i estar uns minuts junts, donada la dificultat que presentava l'ascens al Palo també per carretera i per evitar-li incidents innecessaris, vam quedar que prescindiríem de l'encontre i l'avituallament me l'emportaria amb mi a la motxilla.
Tot i que li vaig insistir a dir que no calia que matinés i que esperés a l'hotel fins a mig matí, quan l'habitual boira que pobla la carretera segurament hauria minvat, ella, no m'ha fet cas i, casualitat, causalitat o forces divines, el que cadascú vulgui pensar o creure, lo cert és que sigui el que sigui, ens han fet coincidir en l'espai i el temps i així, en el precís moment en que jo sortia a la carretera, un cotxe apareixia de la darrera corba, un cotxe que era..el de Teresa. Aquí ho deixo, a la consideració de cadascú.

Òbviament, s'ha parat i aparcat el cotxe en un petit espai, vora la carretera, i hem rigut, no sense experimentar una sensació estranya i a l'hora agradable. Casualitat, causalitat...o quelcom més... He tret l'entrepà de la motxilla i hem aprofitat per gaudir de l'estoneta de mútua companyia que, ves tu a saber qui o que, ens regalava.

Abans de seguir cadascun el nostre camí, quedem que, ja que ens hem trobat, m'esperarà a dalt el cim per fer-nos una foto per recordar el nostre pas pel Palo i l'aventura que per a nosaltres representa. També ens advertim mútuament que, a partir d'aquell moment, segur que no hi podrà haver comunicació. L'inhòspit dels territoris per on ens movem avui, dificultarà les connexions telefòniques o de dades, com així ha estat.
Encara, però, i poc abans d'arribar a dalt de tot, sento el tin tin del WhatsApp. És ella que m'adverteix que fa tant de vent al port, que prudentment creu que és millor continuar carretera i baixar alçada per evitar els forts cops que la ventada infligeix al nostre poble Suzuki, amb ella dintre.
Llàstima, m'haguera agradat molt poder tenir un record visible de la nostra estada a aquest mític pas, però té raó.

Mentrestant, jo m'encaro amb l'esprint final passant entremig d'algunes vaques que, impassibles, pasturen entre un breu pinaret herbat que hi ha vora el sender, quan, per a la meva sorpresa i al costat mateix del camí, veig uns bolets... "semblen ceps" penso. M'apropo una mica incrèdul, però si, n'hi ha dos de petits i, un poc més enllà, un altre de més gros...i encara més enllà, un altre de gegantí!! I mirant pel voltant veig també tres rovellons. Tot i el feréstec vent que no para de fustigar-me, em dic que no puc deixar passar l'ocasió com l'altre dia i avui, els he de collir i ja veurem que en fem.

I així de carregat i ventolejat, finalment, després de tres hores i gairebé 10 kilòmetres, culminava els 1146 metres d'altitud del pas del Palo i es presentava davant meu la magnífica panoràmica que ens permet aquesta alçària. La sensació és de triomf, de superació ...de victorià, no debades hem superat un desnivell de més de 500 metres en aquests pocs kilòmetres.
Tot i el fort vent que, lluny de calmar-se bufa cada cop més fort, penso que l'esforç fet ha valgut la pena.
Davant els meus ulls es desplega un paisatge espectacular que no puc deixar de fotografiar, tot i la dificultat que implica fer-ho en aquestes condicions tan adverses. Mentre embadalit contemplo l'escena, em ve al pensament el meu fill, "segur que ell va experimentar les mateixes sensacions" penso.

En bon temps, sense aquell violent vent, m'haguera quedat una bona estona contemplant l'espectacle, però en no ser així, lo millor és començar el descens, tant o més complicat que la pujada. I no exagero, perquè el primer tram no és un sender, és un barranc de pedra solta que dificulta moltíssim la baixada i la converteix en un perill real, tant per la inestabilitat del pedregal, com pel fort pendent que obliga a fer un esforç de retenció enorme, als meus, ja castigats, genolls.

Lentament i amb molta prudència, avanço pas a pas mentre, als meus peus, però encara lluny, ja es dibuixa la silueta de Montefurado, quatre cases en pedra de pissarra que semblen emergir del llom del petit turó on està ubicat. Llegeixo que el lloc va arribar a tenir hospital de pelegrins. En l'actualitat el que es pot veure d'interessant és la capella de Sant Jaume, amb una talla pintoresca de l'Apòstol.
Parlo d'aquest lloc, perquè els darrers dies l'he sentit nomenar també en alguns comentaris de les guies del camí que consulto, fent referència als seus tres habitants, unes vaques, un mastí i el seu amo, el qual sembla que no té massa bona premsa, almenys pels comentaris que transcric de la guia Consumer.es.
1.-L'1 d'agost d'enguany un home escriu "En Montefurado un animal con dos patas amenazó con una hoz a dos colegas peregrinos, diciendo que se fueran, que no querían gente allí. Yo solo me topé con el mastín, al parecer más sociable que el dueño. En fin, tal vez debería darle un toque la Guardia Civil. Vamos, digo yo."
2.-Setembre 2020, un altre diu, "En Montefurado el mastín es el único habitante agradable. El dueño es una persona desagradable que no te deja coger ni agua de un grifo que está en la calle. No es normal que no te de agua, aunque se lo pidas por favor y es un mal educado."

3.- Quatre dies abans, darrer comentari per no fer-ho llarg,"Atención peregrinos en Montefurado hay dos habitantes como dice la guía. El mastín es un encanto, pero la persona es un impresentable que no te da ni agua aunque hay un grifo en la calle. Cuidado con el, es mala persona."
La veritat és que amb aquesta mala premsa, confesso que m'he apropat al lloc amb un cert neguit, silenciós i temorós de no trobar-me amb el personatge en qüestió. He travessat les 4 cases i al final del llogaret, efectivament hi ha una tanca per evitar que les vaques s'escapin i un pas adequat perquè els peregrins puguin accedir al prat que, suposadament, penso deu de ser propietat de l'home en qüestió. He continuat avançant, amb pas apressat, fins a l'altre extrem del prat que s'acaba convertint en un bosquet de roures, falgueres i brucs, atemorit encara pensant que en qualsevol moment, de darrere un matoll em sortiria "el animal de dos patas", falç en mà.
Al cap de poc de caminar pel sender, el que m'han sortit són les sis vaques, una darrera l'altra, camí altre cop cap a la pastura, segurament després de fer el seu tomb matinal per la resta de la finca. M'he fet a un costat i tranquil·lament han desaparegut, mentre jo seguia camí fins a trobar-me un altre filat i una altra porta per a vianants.

Tot aquest episodi m'ha fet imaginar que pot ser l'home no sigui tan fera com el pinten i que també caldria conèixer la seva versió dels fets per poder avaluar-ho més objectivament, tenint en compte que envaïm un espai privat, on pasturen tranquil·lament els animals. Faltaria saber quin és el comportament i la pressió que els que es queixen, han fet sobre les bèsties i la forma com es demanen les coses. Penso que, pot ser l'home està fart de que no es faci de la forma més adequada...no sé, pot ser la meva és una altra forma de veure-ho, però clar, tampoc puc ser objectiu del tot, perquè per sort o per desgràcia, ni he trobat el mastí, ni l'home, solament les sis vaques rosses.
A partir d'aquí i amb aquests i altres pensaments rondant-me pel cap, he anat escurçant el camí fins a La Mesa, on avui dormim a l'alberg "Miguelin". Intents inútils de comunicar-me en Teresa, em feien estar un poc preocupat, tot i ser conscient dels problemes de comunicació abans comentats.

En arribar a aquest llogaret on viuen unes 30 persones, les meves sospites s'han confirmat. Estem a un lloc remot de l'Astúries profunda on per no haver-hi, no hi ha ni cobertura, tret de la que ens ofereix la wifi de l'establiment. Ara, el que no fa falta a cap restaurant dels pobles per on hem passat és un bon plat de pote..i avui aquí, a La Mesa, era també l'única alternativa. De cobertura no n'hi ha, però de "pote" no en pot faltar a cap poble d'Astúries.
En definitiva, una etapa, com deia al principi que no oblidaré, per la seva duresa, la seva bellesa i perquè, d'alguna manera i durant molts moments, sentia la presència del meu fill vivint les mateixes emocions que estava experimentant jo..

 La Mesa 2 octubre 2021