El Camí - Capítol 17
"La nostra Àngel de la Guarda, les butllofes i un final d'etapa al mig del no-res"
3 Octubre 2019
Amb la d'avui, i des del passat dissabte, són ja sis etapes les que portem caminant Mingo, Marisin i jo mateix. Des de Navarrete fins prop d'Hontana, on hem acabat avui, portem caminant uns 135 km i això ja es comença a notar, no en la moral del grup, que està "a tope", sinó a les nostres condicions físiques, que tot i no estar minvades en general, sí que hi ha algunes parts del nostre cos, més tocades que unes altres.
En el meu cas particular, a la part inferior del penúltim dit del peu dret, on, una incipient butllofa vol fer la seva aparició. Per cert, no sé si ho sabíeu, però sembla que els dits dels peus, a diferència dels de la mà, no tenen nom tret del gros, denominat científicament, "hallux".
Aquests petits inconvenients, però, formen part del bagatge del camí i penso que són insignificants en comparació amb els que han de sofrir alguns peregrins amb els quals m'he trobat. Persones grosses, coixes, majors, disminuïts, amb problemes de columna, etc. Altres amb grans motxilles i amb botes que denoten els molts km caminats, molts més que nosaltres.
I veus com, amb voluntat ,amb esperit, amb esforç i constància caminen, una passa darrera de l'altra, al ritme que la seva carència els permet, però sobretot he vist que ho fan amb il·lusió, esperit de superació i sobretot, penso, amb l'esperança d'aconseguir l'objectiu.
En contraposició a això, aquests dies he vist també altres peregrins que fan el seu camí d'una manera molt més còmoda i artificial, accedint a un punt determinat de la ruta amb autobús, taxi o furgoneta i començant a caminar sense gaire pes a l'esquena. Altres contracten un servei de taxi perquè els hi avanci la motxilla o maleta fins al proper poble on hostejaran i fins i tot, fa un parell de dies vaig veure una "Barbie" a la que solament li feia falta portar tacons. Avui mateix, davant meu caminava un oriental que "vestia" solament els bastons de peregrí baix el braç, sense ni tan sols fer-los servir. A mi m'ha fet l'efecte que els passejava.
Vull dir amb tot això que el camí és tan divers, i hi ha tantes formes de viure'l o entendre, com de persones que el fan. Un cop més, aquestes observacions que em permet el Camí, em fan reflexionar sobre lo aplicable que és a la nostra vida quotidiana, cada una de les seves vivències, i les d'avui són una clara metàfora de com, cadascun de nosaltres, ens veiem empesos, voluntàriament o no, a viure-la. Uns aconseguint els seus objectius amb aquest esperit de superació, constància i esforç. Patint el dolor de les "butllofes" o el pes d'una "voluminosa motxilla" a l'esquena.
Altres amb la sort, o no, de "caminar per la vida", amb la comoditat d'haver-ho trobat tot fet, sense conèixer el dolor de les privacions, el sacrifici, l'esforç, perquè algú altre s'ha encarregat de portar-los-hi "la motxilla" o el seu pas per la vida, mai els ha mostrat el que és el dolor "de les butllofes".
En fi, un dia més tot això són cavil·lacions, i pot ser ximpleries, que em venen al cap, mentre camino, avui per un camí que no té massa coses a explicar (després diré perquè i en faré cinc cèntims), però del que no defugiré de confessar que nosaltres, el nostre grup, potser estaríem en un terme mitjà del perfil pelegrí ( i de la vida), ja que, tot i que caminem tots els km. de cada etapa i amb la motxilla a l'esquena, pot ser amb no el pes d'uns altres, però si amb el suficient com per a
notar-la cada cop més pesada, tal com anem escurçant km cap al nostre objectiu. També patim incipients "butllofes", tan literals com metafòriques, però això no ens impedeix, de moment seguir fent el nostre camí....el de Santiago...i el de la vida.
Clar que, en un cas i altre, normalment, sempre trobes persones que t'ajuden a que, aquests camins siguin més facils i planers, en el nostre cas, i especialment aquest dies, qui ho està fent és la nostra "Angel de la Guarda", Teresa, que ens el facilita molt.
Ella ens ho posa un poquet més fàcil, venint a buscar-nos amb el cotxe al lloc on acabem etapa, per desplaçar-nos al lloc on dormirem, que no sempre coincideix, o ha de matinar amb nosaltres per portar-nos on vam acabar l'etapa el dia anterior i reprendre així la del següent.
Ella s'encarrega de buscar el pa acabat de fer, cada dia, perquè puguem esmorzar i beure còmodament, quan ens trobem al lloc acordat el dia anterior i que, normalment, sempre coincideix quan el camí es creua amb alguna carretera o arriba a alguna població,
Ella s'avança als llocs on pernoctem per fer el checkin, ens busca els llocs on farem l'àpat del migdia... Bé, en definitiva ella s'encarrega de la logística i ens fa, ho confesso, el camí molt més còmode . Ella, a la seva manera, també el fa, amb dedicació, amb companyonia i molta voluntat, i això és d'agrair....com al de la vida.
Quant a l'etapa d'avui, com deia al principi, no té gaires coses a destacar, però sí que, si "rasquem" un poquet, alguna cosa hi trobaré.
Primer cal dir que l'etapa programada per a avui era Burgos- Hornillos del Camino, amb un recorregut de 21 km. Però tot i les incipients butllofes, i que hem començat a caminar més tard del que és habitual ( 8.40 h), poc després del migdia, ja estàvem al nostre destí. Tenint en compte que per a demà teníem prevista l'etapa més llarga de la ruta, 31 km, entre Hornillos i Itero de la Vega, el "conclave" ha decidit que avançaríem uns km més per alleugerir-la, amb
Certament, el lloc on hem acabat avui no té una toponímia concreta, així que ho deixaré com a "el lloc on el Camí Francès de Santiago es creua amb la carretera BU-P4041, i a dos km del poblet anomenat Castellanos de Castro". Allí, demà a les 7 del matí, "l'àngel" ens deixarà, per a seguir camí fins a Itero de la Vega, un cop alleugerida la ruta amb els 6 km avançats avui.
A banda de tot això, poca cosa més. Estem en plena Meseta i, òbviament, el paisatge és plenament "messetari". Camps inacabables de rostolls que comencen a ser remoguts per preparar la sembra de la propera collita. Turons i turons, secs i àrids i fileres i fileres de molins aerogeneradors, els únics que es posen a la nostra vista, entre poble i poble, per aquí, ja molt distants entre si.
La sortida avui, a les 7:40 h. no l'hem fet des de la plaça de la Catedral, sinó que ens hem avançat fins ben prop del Reial Monestir de las Huelgas ,el monestir cistercenc fundat el 1189 pel rei Alfons VIII de Castella i que ens queda pendent de visitar.
La sortida de les ciutats és tediosa i avorrida i no mereix cap comentari, per això ens plantem ja directament a Tardajos, el primer poble pel qual passem, al que arribem a les 9:30 i on Teresa ens espera amb el ritual de cada dia i "la taula parada".
Després d'esmorzar i superada ja mitja etapa, emprenem de nou la marxa i en poc més de quilòmetre i mig, entrem ja al veí municipi de Rabé de la Calzada, que travessem pel carrer principal i d'on conservo per al record una fotografia de la seua font, de planta rodona i amb quatre veneres per on s'esmuny un fil d'aigua, imatge que contrasta amb la que ens espera a partir d'ara endavant, la sequedat i aridesa de la Meseta, sempre entre els 900 i 800 m d'altitud i amb molt poques ombres on resguardar-se en temps més assolellats. Per sort per a nosaltres, tot i que el Sol sí que ens acompanya, un ventet del sud-est, ens refresca durant tota la llarga travessia de més de vuit km fins a Hornillos.
Els sis km que hem fet de més, pels motius explicats anteriorment, començaven amb una inacabable costa amunt, primer més suau, al final més malèvola, que ens tornava a deixar a l'altiplà, al mig dels camps de cereals, on avui hem acabat el recorregut i Teresa ens esperava per portar-nos fins a Villanueva de Argaño on pernoctem a l'Hostal Linares, establiment que queda un poc allunyat del camí, però on podrem descansar fora de l'ambient pròpiament pelegrí.
