EL MEU CAMI - Capítol 39
𝐌𝐢𝐫𝐚𝐜𝐥𝐞𝐬?, 𝐮𝐧 𝐯𝐢𝐚𝐭𝐠𝐞 𝐚𝐥
𝐩𝐚𝐬𝐬𝐚𝐭, 𝐮𝐧 𝐟𝐨𝐫𝐧𝐞𝐫 𝐯𝐢𝐚𝐭𝐠𝐞𝐫 𝐢 𝐏𝐞𝐩𝐞 𝐞𝐥
𝐜𝐚𝐦𝐢𝐨𝐧𝐞𝐫 (𝐨 𝐞𝐥 𝐦𝐨𝐫𝐭 𝐪𝐮e 𝐧𝐨 𝐞𝐬𝐭𝐚𝐯𝐚 𝐦𝐨𝐫𝐭)
Ho
he dit en més d'una ocasió en alguns dels capítols precedents. Al camí
tu no pots buscar les històries. Les històries venen a tu en el moment
més inesperat i, tornant al dilema proposat fa uns dies, em segueixo
preguntant si, moltes de les coses que ens passen, són fruit de la
casualitat o de la causalitat. Jo no desisteixo en el meu convenciment
que hi ha un poc de tot, però avui....mmm, no sé.
I
ho dic perquè, l'etapa d'avui, que en principi semblava que seria
monòtona, avorrida i fins i tot sense massa interès paisatgístic, al
final, i sense pretendre-ho, s'ha acabat convertint en una de les més
animades d'aquest tram.
"Comencem bé", penso, perquè, a més, avui inicio els més de 25 km de l'etapa sense el parell de bastons que m'han acompanyat i ajudat a fer més lleuger el trajecte, des del seu inici a Roncesvalles. Ahir, estan en vistes de Puertomarin, vaig deixar-los recolzats a la barana del pont d'accés a la ciutat per fer unes fotos, quan, una ràfega de vent me'ls va fer caure a terra, amb tanta mala sort que un dels dos, rodolant, rodolant es va estimbar a les aigües de l'embassament. Sempre tindré el record del riu Miño, al seu pas per aquest poble submergit, com el lloc on vaig "perdre un bon i fidel amic".
En fi, el dia començava un poc amb el peu esquerre i, a sobre, els primers km de l'etapa no tenen massa encant.
Al contrari d'ahir en què no em cansava de trobar motius per fer fotos dels llocs per on passava, avui no trobo res interessant. De fet, la ruta anirà gairebé tot el trajecte al costat de carreteres modestes, locals, provincials i fins i tot nacionals. Una àguila a dalt d'un pal de la llum, alerta per guanyar-se l'esmorzar i unes humils flors de camp, són els únics objectius que em motiven un poc.
Ella, que ja s'ha convertit en "la reina del gps i el Google maps", no tarda a localitzar un altre lloc més endavant, on el camí passa prop de la carretera i així fem l'encontre a la sortida de Castromaior, on m'acabaré l'entrepà de cavalla que no vaig poder vèncer ahir. Em cuida tan bé la meva àngel de la guarda !
Mentre xarrem i faig els darrers mossos a l'entrepà, ens passen per davant una parelleta amb els que vam coincidir a Sarria. Ella veig que continua coixejant. Ja es queixava de mal al turmell a l'alberg.
M'han mirat en una cara, no sé si escèptica o fotent-se'n de mi, però "han tirat aigua de seguida cap a l'altre solc ", deixant-se de miracles i malalties i pregunta-me si sabia a quina distància hi havia el proper poble, perquè fins ara ho havien trobat tot tancat i estaven en dejú. Els hi he indicat que sí, que a 2 km aproximadament, potser ja hi trobarien algun establiment obert a Hospital daCruz.
Així ells han seguit cap a l'Hospital i jo m'he desviat cap al monument arqueològic, de veritat, impressionant.
El Castro de Castromaior, és un dels jaciments arqueològics de l'Edat del Ferro més interessants del Nord-oest de la Península Ibèrica. Els seus sis recintes murallats, de forma concèntrica i formant talussos, ocupen unes 4 Ha. de terreny elevat que domina tota una ampla zona de pas. Segons he pogut saber Castromaior es desenvolupa a la I Edat del Ferro i les dates confirmades fins al moment ens porten a unes primeres fases datades al segle V-IV a.C., moment de major esplendor del poblat, fins al segle I a.C.- I d.C.
M'embadaleixo uns minuts contemplant el recinte des de dalt d'uns talussos i altre cop no puc controlar la imaginació, que em porta a fer un breu viatge en el temps.
Però temps és el que no puc perdre si vull arribar a l'hora prevista a Palas, així que reprenc de nou el camí, ara per un caminador vora una carretera local tot just transitada. No sé els km que porto en solitari, quan un cotxe que bé de cara mi, redueix velocitat i es para a la meva alçada. El conductor baixa la finestreta i em diu, "Buen camino peregrino, no necesitas un poco de pan?". Em quedo distret...una carretera solitària, un cotxe que es para al mig del no-res i un personatge que em pregunta si vull pa ?? . Aleshores, faig una passa enrere i veig el rètol de la furgoneta "FernadoValin- Panadero Artesano". Està clar, l'home deu ser el que reparteix el pa pels masos, llogarets i parròquies de la zona i, segurament, en èpoques de més abundància de peregrins, més d'una venda havia de fer.
Un cop aclarida la situació li dic que no, que estic servit, però que gràcies, etzibant-li a continuació, "Oye, de vez en cuando en casa me gusta hacerme mi pan, pero nunca me sale tan mullido y tierno como el que hacéis vosotros los panaderos y como veo que eres artesano...no me dirías el secreto ?" Dubta un moment la resposta i finalment em diu, "hombre, es que son vários los secretos". Jo contraataco amb sorna . "Y no me dirás ninguno verdad?". Fernado riu i em nega amb el cap. Divertits per l'escena ens acomiadem amb un "Buen camino y el milagro de un buen pan, amigo !"
Abans d'arribar al darrer encontre d'avui, farem una paradeta a un altre monument digne de referenciar en aquest diari. Es tracta del cèlebre creuer de Lameiros. És de doble cara i va ser col·locat l'any 1670. És singular per la dualitat d'imaginari que representa. En una banda hi ha representada la imatge de Crist i en l'altra la Verge dels Dolors. A la base podem distingir unes tenalles, una corona d'espines i una calavera, en referència al calvari de Jesús.
He llegit que, poc més d'un km abans d'arribar a Palas de Rei hi ha un llogaret que es diu Rosario i que, segons sembla, rep aquest nom perquè antigament, en arribar aquí, els pelegrins resaven un rosari davant la vista de la Muntanya Sacra. La llegenda afegeix que en els seus vessants, els deixebles de l'Apòstol Santiago, van domar els toros braus que van traslladar el cos del sant fins a Santiago.
Interessat per la història i per tal de recordar el nom del poblet, m'apropo al panell indicador a l'entrada d'aquest. Per fer-ho m'he de desviar un poc del camí que he de seguir i és llavors quan sento la veu que m'adverteix que vaig malament.
És Pepe, un altre dels personatges que recordaré d'una forma especial. És un home d'uns 80 anys i està cavant alguna cosa a l'hortet que té davant casa. M'apropo a ell per a explicar-li lo del rosari i la foto. La cara que fa és de sorpresa i de seguida m'explica que, "¿Usted también lo sabe? Pues en el pueblo no sé si lo sabrán. A mí, hace unos años me explico lo mismo que usted, un profesor de la universidad de Málaga. Llevaba unos papeles y me los enseño. Yo le dije, pues será verdad porque, ves desde allí arriba? -m'assenyala un pinaretenlairat a un petitturó- pues en los días muy claros es verdad que se ve el Monte Sacro"
Estem xerrant una bona estona i quan ja semblava que acabàvem la conversa, li he volgut dir d'on era jo. "Pues nosotros, mi mujer y yo, venimos de la provincia de Tarragona, de un pueblecito que se llama Santa Bàrbara"...l'home ha obert els ulls com a plats. Em respon, "Si hombre, cerca de Tortosa y Amposta i Gandesa" i així m'ha anat nomenant alguns pobles ebrencs més. Aleshores el sorprès he estat jo. "Y como conoce todos estos pueblos ?",li he preguntat extranyat. "Es que toda mi vida fuí transportista, hijo yviajé por toda España y de esta parte del pais tengo una anécdota muy particular que me une a vuestra tierra....pero tendrás prisa no ? - m'ha indagat-. Naturalment no podia deixar escapar allò que no havia succeït en tot aquest tram que porto de camí.... aquí hi ha una altra història que em troba. No puc dir-li que no !
"Pues resulta que mi padre hizo la guerra en el frente de Gandesa y cayó muy malherido en Batea. Tan mal estaba que los enfermeros, a los heridos muy graves, ya ni los trasladaban a la enfermería, los depositaban en la iglesia y allí acaban muriendo. Mi padre fue conducido a la iglesia porque su herida era mortal. A la mañana siguiente, cuando iban a enterrar en una fosa común a todos los fallecidos, mi padre fue el único que seguía vivo y así se salvó. Como me lo contaba te lo cuento", conclou....o no, perque Pepe encara afegeix, "Hace unos años, en uno de mis viajes por Tarragona, tenía un transporte a Gandesa y pensé, estando tan cerca de donde pasó lo que contaba padre, no voy a ir a ver este pueblo? Y allí fui, a Batea y visité la iglesia y no puedes imaginar la emoción que sentí", l'home es torna a emocionar contant-me la història, però ara sí, hem de concloure tan emotiva xerrada perquè, la 1 de la tarda està prop i aquesta era l'hora prevista d'arribada a Palas de Rei, poble que, segons la tradició deu el seu nom pallatium regis al palau del rei visigot Vítiza, no debades dintre el seu terme conserva encara avui nombroses restes arqueològiques (mámoas, dòolmens i castros) testimonis de remots assentaments.
Teresa ja s'ha instal·lat a l'alberg "Lar do peregrino", un establiment, net, funcional i modern, recomanable i on pernoctarem per 45 euros. Amb la seva eficiència habitual, ella ja té previst també on dinarem, el mesón A Brea, a uns dos km de Palas i on per 10 euros cadascun tornem a tastar la gastronomia popular i camperola, una bona escudella de callos a la Gallega i un plat de colesterol en vena, el típic "zorzo" de la zona, a base de xoriço esmicolat, ous ferrats i patates fregides...sort que a les nits, la maçana miraculosa posa ordre a tant de desordre dietètic.
Concloc la crònica d'avui i desprès de tot lo viscut i explicat, tornat a la pregunta amb la qual vaig obri ara fa uns dies aquest quart diari del camí ... Casualitats, causalitats....O miracles ?.Palas de Rei 17 maig 2021