EL CAMÍ - Capítol 13
"El mexicà de la guitarra, el de dalt i el de baix, la processó i alguna altra reflexió"

29 Setembre 2019 

Per començar dir que, com a la vida, també al camí, cada dia és diferent i, independentment de l'ànim amb què l'emprens, la casualitat i l'atzar, també juguen el seu paper a l'hora de fer el recompte de la jornada.
Avui el meu ànim a l'hora de començar la segona etapa, i al contrari d'ahir, era el de no buscar tant la veu del pelegrí i un poc més la meva. Necessitava caminar sol amb mi mateix i així ho he fet en més de la meitat dels gairebé 22 km de l'etapa d'avui entre Nájera i Santo Domingo de la Calzada... però, ep !..abans de parlar d'avui, he d'acabar la història d'ahir que la deixava just uns minuts abans d'arribar a Nàjera.

Desprès de les explicacions de "l'home del guardaviñas", i apressant el pas, sí, vaig aconseguir fer el final d'aquesta primera etapa juntament amb Cinta i Mingo. Teresa ja ens esperava al lloc acordat i un cop tots junts, instal·lats a l'hostal "San Andrés" i desprès de la reconfortant dutxa, vam gaudir d'un bon menú al restaurant del mateix hostal. Si sou viatgers sense massa pretensions, des de el meu punt de vista, tant l'allotjament com el menú, són dignes i es corresponent al preu.
La tarda, com en el tram anterior, la dediquem a fer "turisme". Això sí, desprès d'una horeta de descans. En el cas d'ahir no vam haver d'anar massa lluny, perquè, d'una banda, Nájera ja té ella mateixa suficients atractius culturals, històrics i patrimonials. A més a més, aquest cap de setmana se celebra la "Feria de San Miguel", una fira ramadera i agrícola en els seus orígens, que com tantes altres ha evolucionat cap a propostes més actuals: cotxes, tractors, maquinària, encara que també del seu programa ens sorprèn aquest acte: "XV Muestra de ganado selecto", que no podem veure perquè no se celebra pròpiament al recinte firal. Sí que aprofitem per fer un tomb per la part antiga d'aquesta antiga ciutat riojana de la qual, entre altres, destaquen monuments com el Monestir de Santa Maria la Real, del segle XI o l'església de la Santa Cruz, del mateix segle i on reposen les despulles de Sant Prudenci.

Així és com, més o menys, va acabar ahir la primera etapa, curta de quilometratge, però llarga de contingut, així que, com deia al principi, la d'avui, m'he de fer el propòsit de que sigui més introspectiva.
Per començar, avui l'hora de sortida l'avancem a les set del matí. El tram és un poc més llarg i vull arribar a Santo Domingo al migdia, si pot ser. Quan sortim de l'hostal encara és de "nit serrada", però els primers peregrins ja mouen i, com nosaltres, busquen aquell bar que ja està obert i que ens "carregarà piles" per fer els primers quilometres amb un bon cafè amb llet i alguna pasteta...i és que avui ho necessitarem especialment, perquè un cop abandonem les primeres cases, el camí comença amb una forta pujada i amb les primeres esbufegades entre pins, i encara mig a les fosques.

 

Les primeres llums del dia s'intueixen a la nostra esquena. No oblidem que caminem sempre en la mateixa direcció que el Sol.
Un cop superada la costa, s'obre al nostre davant un seguit de turons, que hem d'anar baixant i pujant al mateix temps que ens anem adonant de que el paisatge comença a canviar altre cop i la vinya va deixant pas, a poc a poc, als camps, ja segats, de gra. La Meseta comença a intuir-se.
De cop i volta, en un matí que ha començat més fresquet que ahir, sentim una subtil escalforeta al clatell. Ens girem i assistim al repetitiu, però sempre diferent espectacle de la sortida del Sol, que, com no pot ser d'altra forma, immortalitzem fent un grapat de fotos.

Ja he dit que avui tenia ganes de fer un camí un poc més "silenciós" que no pas ahir i, bé perquè no ho he buscat, bé perquè no ha sorgit, he arribat a Azofra, primer poble que travessem avui, sense parlar amb ningú que no foren Cinta o Mingo. Travessem el poble i a mi em crida l'atenció un rètol: "Centro Rural de Higiene- Año 1959", i al costat l'anagrama franquista del "Victor" que es pot apreciar a la foto que adjunto. Mentre la faig i uns metres més enllà, veig a Cinta mirant la façana d'una casa amb escuts d'armes, lo que denota que segurament es tracta de l'antiga residència d'alguna família noble i sí, efectivament, llegim que es tracta de l'anomenada Real Casona de las Amas... Buscant informació del singular edifici, convertit avui en hotel, m'assabento que fou propietat de Tomàs Alonso de Ojeda y Tejada, personatge il·lustre d'Azofra, qui va fer construir aquesta magnífica edificació al S. XVII...no sabem res més, però amb lo del "Real" i lo del "Victor", ja en tenim prou i sortim del poble trepitjant asfalt fins que, al cap d'una estona, ens retrobem amb la pista de terra i uns metres més enllà, amb una espècie de columna de pedra que resulta ser una picota. " Picota de mediados del XVI, símbolo de justícia", llegim. Com està el pati per aquí!!!,

M'aturo al peu de la picota per fer unes fotos i em trec el jersei. Comença a fer calor. Els meus companys aprofiten per avançar-se uns metres i al cap d'uns minuts de reprendre la marxa, al meu davant veig un jove que camina amb la motxilla a l'esquena... res estrany si no fos perquè, enganxada a la motxilla i porta una guitarra. Li faig una foto "a traïció", perquè no deixa de ser una imatge singular. Quan arribo a la seva alçada trenco el gel amb la lletania del "buen camino". Ell em respon lo mateix i per l'accent dedueixo que parla castellà. (Això dels accents, mereix capítol a part, certament). Animat per aquesta possibilitat de que ens podem entendre bé, no em puc resistir de satisfer la meva curiositat i li dic: " en la espalda llevas una buena compañera de viaje eh ?". Ell riu i em respon que sí, però que en més d'una ocasió ha estat temptat de deixar-la a la vora del camí, però que mai no ho acaba fent "porque siempre rie cuando rio y me canta si estoy triste".....que bonic !!

Ell es diu Ricardo i és mexicà. Xarrem una bona estona de temes relacionats amb el camí i al cap d'uns minuts apresso el pas per veure si atrapo a la parella... s'apropa l'hora d'esmorzar i el punt de trobada amb intendència.
La pista ara baixa dels turons i discorre recte i a tocar de l'autovia. Al fons veiem algú que camina en direcció contrària. És Teresa. Ve a rebre'ns i ens acompanya aquest tram fins al lloc (discret), on ha muntat avui la "paradeta" per esmorzar i poder tornar a agafar forces per fer, amb renovada energia, la resta d'etapa. Estem gairebé a la meitat del recorregut d'avui i són poc més de les nou del matí.
Havent esmorzat, reprenem la caminada i com he dit al principi, avui tenia la necessitat de caminar sol, i així ho he fet els 13 km que ens quedaven fins a Santo Domingo. El pensament no para mai i davant meu veig una llarguíssima costa. Al fons, com a formiguetes els peregrins van fent "el cim" i jo penso, "mira per on, la vida també és així. De vegades després d'un tram ben pla i descansat, ens presenta una costa, llarga, pesada, dura i que, com aquesta que tinc al meu davant, és difícil de pujar. Però encara que amb patiment i sofriment, amb esforç i voluntat, al final intentem fer també "cim" i superar les dificultats que ens posa la vida al davant. Les meves cavil·lacions divaguen i concloc dient-me a mi mateix que sempre ens ha de quedar l'esperança de que, després d'una costa amunt, sempre hi haurà una costa avall".

Amb aquests pensaments he anat conquerint-la i efectivament, en fer el cim ,davant meu s'ha presentat una llarga costa avall i al fons el nostre destí d'avui: Sant Domingo de la Calzada i la seva singular història de la gallina, el penjat i el corregidor. La coneixeu ,no?.
Fem nit al Room Concept hotel, nom altisonant amb habitacions i preu que no es corresponent. Petites i cares. Això si, el noi de recepció superamable. Dinem al rt. El Hidalgo, menú de diumenge per 16 euros, acceptable.
La tarda, visita obligada al proper San Millan de la Cogolla i els seus coneguts monestirs de Suso (arriba) i Yuso (abajo), bressol de la llengua castellana, diuen. Visita amb preu especial per a peregrins, molt interessant, molt.
No podíem acabar el dia sense una visita a la plaça Major de la ciutat on dormim, que data del segle XIV i que entre altres funcions, ha fet les de plaça de bous i mercat. La visita a la catedral, per veure la gallina és pagant, però si vas a la missa de les vuit de la tarda, et pot sortir gratuïta. Ara, si marxes abans que s'acabi l'ofici, el capellà, t'esbroncarà per la megafonia del temple...com ens va passar a nosaltres!!
Una curiositat per acabar. Enguany es celebren els mil anys del naixement del sant que dóna nom al poble, és per tant any jubilar i per aquest motiu, durant tot el 2019 se celebren diferents actes.
Avui hem coincidit amb una processó, presidida pel bisbe i on hi eren invitats els membres de la "Peregrinació de l'Hospitalitat de Lourdes y la Pastoral de la Salud". Almenys això m'ha dit una amable senyora, que abocada al portal de casa, mirava amb expectació com arribava la comitiva, just al moment que jo ho feia també avui al meu lloc de descans, juntament amb els meus companys.

Ells fa una estona que dormen....jo ara m'hi poso.