EL MEU CAMÍ (Primitiu) Capítol 59
Etapa 12 -Melide- Monte do Gozo ( en cotxe)- Monte do Gozo- Santiago ( a peu, anar i tornar)
"𝐔𝐧 𝐜𝐚𝐦𝐢́ 𝐦𝐚𝐬𝐬𝐚 𝐩𝐥𝐞, 𝐮𝐧 𝐜𝐚𝐦𝐩 𝐦𝐚𝐬𝐬𝐚 𝐛𝐮𝐢𝐭 𝐢,.. 𝐥𝐚 𝐝𝐚𝐫𝐫𝐞𝐫𝐚 𝐯𝐚𝐪𝐮𝐞𝐫𝐚 ?"
Les coses no sempre acaben com un té previst i això és el que ens ha passat avui amb el que pensàvem que seria la nostra segona arribada a Santiago.
Pot ser, il·lusòriament, creiem que seria com la que vam fer, uns mesos enrere, concretament al mes de Maig, quan encara els efectes de la pandèmia castigaven, també de forma molt visible, el camí, tal com ja vaig deixar reflectit al nostre diari en el seu moment.
Recordo que vam explicar que l'arribada a Santiago del nostre Camí Francès va ser molt emotiva, intima i sense aglomeracions, amb abraçades i complicitats amb l'Eliana, la parelleta de Palència, el d'Albacete...
Sense atabalaments vam poder gestionar el tema de les "compostel-les" i els certificats del recorregut que havíem fet.Vam poder anar a la missa del peregrí...tot, o gairebé tot allò que implica l'arribada a la ciutat de l'Apòstol.
Avui ha estat tot el contrari!
Sabíem que el tràmit requeria un cert temps i que segurament hi hauria més gent que al mes de Maig... però no tanta!!
Per no fer-ho llarg, sintetitzaré la situació amb números: al Maig teníem el número 24 per ser atesos. Avui, tot i ser tan prompte com he dit, ens ha tocat el 628 i 629 respectivament. Això equivalia a unes 4 hores d'espera, com a mínim, per tal d'acreditar- i pagar- per aconseguir el document.
Com que la intenció era assistir a la missa del Peregrí que se celebra a les 12, igual que vam fer l'altra vegada, donant sentit aixía la part més mística del Camí, en un principi hem pensat que hi hauria temps a participar en l'ofici i després, el temps d'espera seria menys.
Amb aquesta idea ens hem dirigit cap al temple travessant la Plaça del Obradoiro, per arribar a la de Prateries que és on ens han dit que es podria accedir a la Catedral, advertint-nos que l'aforament era limitat ( pel Covid ) i que, per tant, calia estar prompte si volies tenir plaça, ja que un cop es cobrien les autoritzades, la resta de feligresos, es quedava fora. Eren les 11 en punt del matí i la cua que hi havia per assistir a la missa era descoratjadora. No les he contat, però més de 400 sí que n'hi havia. Seriosament, hem valorat si teníem possibilitats d'accedir al temple i hem calculat que, aquestes, eren molt poc probables. Hem consultat al QR que et faciliten per organitzar el tema de les "compostel-les" (tot està controlat digitalment) i després de gairebé dues hores de posar la "maquinària" en marxa anaven encara pel 176 !! Teníem encara 452 certificats per davant i més de 1000 km de recorregut fins a casa. Les alternatives no eren gaires i encara que a contracor, hem pres la decisió que creiem més assenyada.
Però el Camí, un cop més, es fa present amb tota la seva dimensió i abandonat la plaça, veiem que una de les portes (no m'atreveixo a dir si era la Porta Santa, perquè amb tantes pressions no m'he fixat. Jo diria que sí), però és igual, fos la que fos, sí que Teresa i jo hem vist que era la porta per on es permetia l'accés al temple per visitar el sepulcre de Sant Jaume, i aquesta era una opció que no podíem desaprofitar per acabar de complir el nostre segon i especial pelegrinatge.
I per allí ens hem endinsat, amb pau i en silenci, circumspectes i sense aldarull ni massificació, per, d'alguna manera, acabar donat aquest sentit espiritual al nostre viatge i compliment al nostre compromís "especial".
Refent, que no desfent, el camí que aquest matí ens ha portat pels darrers km del Camí Primitiu, hem recuperat la nostra "muntura" i enfilat camí de retorn a casa. Molts km per davant que encara ens reservaven una darrera vivència.
Baixant per l'autovia A-6, entre Santiago i Astorga, a l'alçada del llogaret de O Carballo, hem sortit per un dels seus ramals per buscar un lloc tranquil on aparcar i fer un mos. Eren les dues passades i teníem gana i reserves a la nevera que sempre portem amb nosaltres per assadollar aquestes necessitats primàries. Gairebé complit l'objectiu i mentre, abans de prosseguir, comentàvem fins on podríem arribar i allotjar-nos, abans no se'ns fes massa tard en el nostre viatge de retorn, pel prat que quedava a la dreta d'on teníem aparcada la "paradeta", hem vist com una dona, un poc encorbada, sostenint-se en dos bastons i amb un barret de palla, el travessava, amb una certa dificultat, direcció al breu bosquet de pins que hi havia on acabava la feixa. De tant en tant, la dona, mirava cap a nosaltres, segurament preguntant-se que feien aquells dos desconeguts i un cotxe, aparcats al límit de lo que, després, hem sabut que era la seva propietat.
I ho hem sabut perquè al cap d'una estona d'haver-la perdut de vista, com apareguda del no-res, i mentre estàvem ja recollint, l'hem vist apropar-se a nosaltres amb pas lent, però ferm.
Abans que ho fes ella, i en previsió que l'encontre no fos precisament amable, hem estat nosaltres els que hem pres la iniciativa de saludar-la. Salutació a la qual ella ha respost amb veu amable, rural i conciliadora, lo que ens ha animat a estirar el fil...el camí, per el que sembla, té els braços molt llargs.
Carmen, aquest és el seu nom, és una dona que possiblement aparenta més anys dels que té, però m'ha fet la impressió que compta amb una concepció de la vida més profunda, madura i sabia de la que li pertocaria per aquesta mateixa edat, que jo calcularia que no arriba als 70.
La conversa, un cop més, ha fluït amb naturalitat, i sense forçar res hem sabut que té set o vuit vaques. "Las tengo pastando alli detràs, ven, detras de aquellos àrboles, en lo alto, en el prado que hay delante de mi casa", ens explica amb un accent marcadament gallec i entremesclant de tant en tant alguna paraula directament en aquesta llengua.
Jo pregunto si el preu que els hi paguen per la llet és el just, o si, com sol passar al món agrari, el productor és el que menys benefici treu del seu treball. "No, no, estas son para carne", em respon aclaridora."Però si ,sí, tambien la carne se paga muy mal, cada vez peor" lamenta.
Jo, i recordant una conversa similar que l'any passat va tenir Teresa amb un altre vaquer, li pregunto si les subvencions que reben d'Europa, no ajuda un poc a equilibrar aquestes deficiències.
"Subvenciones ??", exclama un poc alterada. "Que subvenciones ??, Se lo llevan todo las grandes explotaciones. Para que te salga un poco a cuenta has de tener, como minimo, 30 cabezas", aclareix.Aleshores ens explica que, a sobre, per demanar aquests ajuts, cal tramitar tota una paperassa que per a la gent de la seva edat i formació, és impossible de gestionar. "Mi hija se ocupa un poco de hacerlo, pero a ella no le gusta. Me dice que lo deje todo, sabe, que no vale la pena, que venda porque ella no quiere ser como yo, però pienso en lo que nos costó, a mi marido y a mi conseguir lo que tenemos. Compramos, hace años, una hecarea y la casa y unas vacas y aqui me ve, como puedo y a duras penas, manteniendo el poco patrimonio yo sola, porque quedeme viuda hace años, comprende ?" Afirma i pregunta.
Davant nostre tenim, lamentablement, una altra realitat que als mitjans de comunicació i entre la classe política, s'ocupen, crec que hipòcritament, de titllar de la "España vaciada" però solament per transmetre un missatge que sembli paternal i disposat a fer alguna cosa per evitar aquest "buidatge" que és real i la història que ens acaba d'explicar Carmen, n'és la millor prova: ella aguanta com pot, però la seva filla ja no vol passar pel mateix que la mare. El mas, l'hectàrea i les vaques, s'acabaran amb ella, no hi haurà relleu...." Y mis nietos, les gusta, pero ya estan estudiando (Son adolescents) porque su madre tampoco quiere esta vida para ellos", conclou amb una tristor que corprèn.
La conversa s'allarga ara per altres camins un poc més optimistes. Ens diu que ha baixat al bosquet citat abans a veure si trobava algun rovelló o altres fongs habituals a la zona, però que no hi ha res per culpa de la sequera. Ha plogut molt poc i això no és habitual per aquest territori. Fem un "intercanvi" de coneixements micològics i aleshores la conversa deriva altre cop cap als problemes del camp.
"Entinenden galego" interroga. Teresa diu que sí (?) i aleshores Carmen es posa a explicar-nos alguna història d'un fet que li ha passat amb un veí i la Guàrdia Civil.
Després, quan ens quedarem sols, li preguntaré a la meva companya si ha entès lo que ens ha dit, perquè a banda de parlar en la seva llengua, en fer-ho, la seva velocitat verbal ha augmentat considerablement.
Sorprenentment, Teresa diu que sí, i em diu que lo que ha explicat és que hi ha una espècie de rosegadors, suposadament similars als taus. Doncs bé, a un veí de la nostra interlocutora, aquests animalons li foradaven, per baix terra, tot el camp, malmetent-li la collita de patates al pobre pagés. Per tal d'evitar que el desgavell anés a més, sembla que l'home va matar alguns dels animalets i com que, sorprenentment, estan protegits i no es poden caçar, l'autoritat el va sancionar amb 50 euros per bitxo mort.
Una altra incoherència es lamenta la dona, que farà que aquesta Espanya buidada, s'acabi buidant del tot en poc temps. "Os animais están máis protexidos que as persoas", lamenta.
La dona encara ens explica que precintar amb plàstic ( ella ens diu "facer bolos"), l'herba per a guardar-la per a l'hivern, enguany li ha costat 800 euros, però que tot i que li ha costat més car que l'any passat, el sistema és millor, conserva més bé el farratge i que, al final "será máis barato"......amb la concessió feta per Teresa, la dona ja no para de parlar en la seva llengua.
Però hem de seguir viatge, li expliquem d'on venim i cap on anem. Que la conversa ha estat molt enriquidora i amable i que si no li importa, ens agradaria fer-nos unes fotos amb ella.
La dona accedeix amb tant de gust que, ràpidament, es treu el barret de palla que portava al cap, llença a la vora del camí les dues vares d'avellaner amb què s'ajudava per caminar, es treu el davantal i es posa al costat de Teresa, igual que si estigués acostumada a aquesta situació. Ens fa gràcia la situació per lo inesperada i agraint-li enormement el temps que ens ha dedicat, ens acomiadem desitjant-li molta sort i que tant de bo, la seva filla o algun dels seus nets, prengui consciència de lo important que és protegir, conservar i valorar aquest ric patrimoni rural que tenim en aquest país, de vegades massa insensible a aquestes realitats tan vitals.
El dia l'acabarem a El Burgo Ranero, un poblet al sud de León, per on vam passar fa uns mesos fent el Camí Francès. El pont del Pilar i l'afluència de peregrins que hi ha encara pel camí, ens feia témer que no poguéssim trobar allotjament. Finalment, hem fet cap a l'alberg "La Costa del Adobe", l'únic lloc on hem trobat una habitació després de més de 10 trucades diferents que anava fent Teresa mentre jo conduïa. Després de tantes negatives ja pensàvem que hauríem de prosseguir viatge fins a casa o dormir al cotxe, però el destí ha volgut donar-nos encara un darrer obsequi en aquest viatge. El bon humor i simpatia dels propietaris de l'establiment, Mari i el seu company Javi.
Ja queda menys per arribar a casa, però molts més camins que recórrer, si a Déu plau.
9 octubre 2021
