EL MEU CAMÍ Capítol 42
𝗢𝗻 𝗰𝗼𝗻𝗳𝗹𝘂𝗲𝗶𝘅𝗲𝗻 𝘁𝗼𝘁𝘀 𝗲𝗹𝘀 𝗰𝗮𝗺𝗶𝗻𝘀 𝗶 𝗲𝗻 𝗰𝗼𝗺𝗲𝗻𝗰𝗲𝗻 𝗱𝗲 𝗻𝗼𝘂𝘀

Em poso davant l'ordinador i tinc la sensació que estic a punt d'escriure la pàgina més difícil d'aquesta mena de diari que vaig començar, ara ha fet dos anys, amb la intenció primera de guardar per escrit totes les vivències que m'aportaria el camí i que, per nombroses, no podria retenir a la memòria.
El segon propòsit d'aquests escrits va sobrevenir en adonar-me que, les experiències que podia anar acumulant, també podrien servir com a referència per a altres futurs caminants i, per això, vaig decidir compartir-lo a través de FB.
La meva sorpresa ha estat poder comprovar la quantitat de lect@rs que heu caminat al meu costat i les aportacions que algu@ns heu fet. Gràcies.
Per això encapçalo aquesta darrera crònica, després d'haver assolit l'objectiu del Meu/Nostre Camí francès (tinc al cap alguns annexos per a dies posteriors), sense saber massa per on començar.
Són tantes les emocions viscudes les darreres hores i els pensaments i records que se m'amunteguen al cap a aquesta hora del matí (les sis), que no puc aguantar-me més i m'he d'aixecar per intentar posar-hi ordre.

Així que intentaré començar pel principi. La nit de dimecres a dijous, descansem a l'alberg La Estrella Dorada a O Pedruozo. Recomanable també. Un establiment net fins a l'exageració. L'olor de desinfectant i ambientadors satura tot l'immoble, però en temps de pandèmia, hi ha hostaleres, com el d'avui, que porten les mesures de prevenció fins a límits extrems, encara que pot ser, en aquest tema, sigui millor pecar per excés que per defecte.
Abans de les sis del matí, tot i l'esgotament del dia anterior, ja no puc dormir. Estem inquiets, tant Teresa com jo. Avui (ahir) és el gran dia. El que hem esperat durant els dos anys que s'ha allargat la nostra "aventura".
La sensació que tenim els dos és contraposada. Per un costat estem il·lusionats i ansiosos per arribar al nostre objectiu, però per altre també tenim una sensació apesarada i confusa perquè demà (avui) ja no tindrem tota aquesta activitat que ens ha emplenat durant les 35 etapes que hem emprat per arribar a la plaça de l'Obradoiro.

Totes aquelles petites accions, com planificar la ruta de l'endemà i buscar el lloc d'encontre per a l'esmorzar, buscar ell lloc per dormir, no massa car, però digne, amanir la motxilla, fer l'entrepà, sortir, jo al camí i ella a la carretera, amb l'emocionant incertesa de no saber que ens trobaríem, demà ja no es repetiran..... No sé, m'abraça una sensació pareguda a com quant et fas un regal que et fa molta il·lusió i que, mentre no el tens, imagines com el gaudiràs, però que quan ja és teu, encara que el pots tocar i gusadir la màgia de la imaginació, desapareix.

Sigui com sigui, és cert que, a la vida, tot el que té un començament, té un final i el nostre pelegrinatge des de Roncesvalles fins a Santiago de Compostel·la, acabava el dijous 20 de Maig del 2021. Per fi deixaríem d'imaginar i podríem "tocar el nostre regal".

La descripció física d'aquesta darrera etapa no té massa diferència de les darreres, així que la passaré per alt i em centraré en la més emotiva. La que ha transcorregut pels darrers 19 km que separen O Pedrouzo de la catedral compostel·lana i en els que, com en una partitura perfecta, les diferents notes que hem anat trobant- pel camí, anaven confluint, a poc a poc, per crear una emotiva melodia.
La primera, amb el meu germà Lluc, amb el que cada matí hem compartit, virtualment, un trosset d'aquest camí, convertint-lo en un tram molt significatiu, crec que per als dos. També avui ha fet els primers minuts d'etapa amb mi.

Després han anat apareixent les altres, Fernando, el fuster d'Albacete, la jove del peu endolorit i el seu company de Tomelloso, la jove belga que viatja sola, Iliana i la seva història inacabada que algun dia explicaré.. i finalment, ja veient les torres de la catedral, des del Monte do Gozo, Teresa, amb la que després de tants de dies fent el camí en paral·lel, hem pogut recórrer el 4 darrers km junts, per a mi tot un símbol, ple de significat.

 

 

A les 11 del matí entràvem a la plaça de la catedral i el moment, com es pot imaginar, ha estat ple d'emotivitat. Per fi i junts. Un cop més, havíem assolit un altre dels molts reptes que ens hem marcat al decurs de tants anys de complicitat. Aquest podria semblar banal, comparat en tots els que la vida ens va posant al davant, però aquest Camí també ha tingut un significat especial per als dos , molt personal i íntim i que, com segur es pot entendre, per aquest motiu, no compartiré. El repte, estava aconseguit, el compromís complit i això és el que realment importa.Certificar amb les credencials el recorregut assolit i donar oficialitat al nostre pelegrinatge a través de l'anhelada composte-la, ha estat la nostra següent preocupació, amb el temps just per poder arribar a l'hora de la missa del peregrí.

El capellà que l'oficiava, com sempre abans de començar-la, llegeix en veu alta les procedències dels romeus i l'origen del seu recorregut. Escoltar, "desde Tarragona (no diuen el nom del poble), dos peregrinos llegan desde Roncesvalles", ens ha omplert d'emoció i, no, no ho nego, també d'orgull. Érem nosaltres i en escoltar aquelles paraules, no he pogut evitar desviar la meva mirada cap a altar... l'Apòstol, ens estava observant des de la seva enlairada posició, amb un dolç somriure de complicitat, mentre escoltava els precs que li portàvem.


Allí ens hem trobat altre cop els companys i companyes amb el que hem anat coincidint els dies precedents. En concloure la missa, una abraçada fraternal i còmplice, ens augurava un bon retorn a les nostres cases, a les nostres vides quotidianes. Un cop més he de reiterar que, la sensació no es pot explicar, s'ha de viure.

Ja no és qüestió de fe, ni de misticisme, és quelcom tan simple com entendre que cada dia, si volem i som receptius, podem empatitzar, crear vincles, pot ser efímers, però que, en qualsevol cas, et permeten aprendre, intercanviar... compartir vivències noves.
Vivències noves que t'ajudaran a entendre que tots ens necessitem a tots, que ningú és prescindible, però tampoc imprescindible. Que per molt que ho vulguem negar o ocultar, tots tenim, en més o menys mesura, una llumeta encesa al nostre esperit que ens fa creure que la vida val la pena, que hi ha esperança, que hi ha màgia i que encara queens colpegi de vegades amb cops molt durs, en algun lloc i en la més inesperada circumstància, sempre hi haurà algú disposat a donar-te la mà per ajudar-te a posar-ter dempeus.
Una de les conclusions pot ser més profundes a les que arribo mentre intercanviem efusives mostres de complicitat i alegria amb els circumstancials companys i companyes de camí, i un cop aconseguit el nostre objectiu és que, una persona sense esperança és com un got vuit. Per sobreviure cal omplir cada dia aquest got amb un xorret de fe, d'il·lusió, de positivisme, per calmar la nostra set de viure.
La meva companya i jo hem arribat al final d'aquest camí. Hem complert junts, amb complicitat i companyonia, com tantes vegades, el nostre compromís.

Avui, des de Sabadelle, i ja emprenent el retorn al dia a dia, en comencem a preparar un de nou.
Això no ha acabat. Ens queden molts camins per trepitjar.

 

Sabadelle 
21 maig 2021