EL CAMÍ - Capítol 18
"El salsero d'Hontana, el convent travessat i el picoteo trobat"
4 Octubre 2019
 

Com que l'etapa d'ahir la vam acabar al mig del no-res, pels motius que vaig explicar al capítol anterior, la d'avui l'hem hagut de començar al mateix lloc, amb la diferència de que, si ahir eren prop de les dues de la tarda, avui eren les set i mitja del matí, lo que vol dir que, a banda de trobar-nos al mig d'un paisatge desolat i feréstec, ho fèiem a les fosques, amb el decorat d'un cel que començava, tènuement, a il·luminar-se des de l'Est, a sobre de la ratlla d'un horitzó nu de vegetació, on, molt de tant en tant, solament s'endevinava la silueta d'alguna carrasca solitària al mig de l'erm. No sé per què, però l'espectacle que s'ha presentat als meus ulls quant he baixat del Suzuki amb què Teresa ens ha transportat al punt de sortida, m'ha recordat a la sabana africana... estàvem al decorat de "Memòries d'Àfrica" ?.
 

Rumiant aquestes "cavil·lacions", el trio, hem començat a caminar, mentre, a l'esquena, a poc a poc, es feia de dia i no, no era Àfrica. Quan s'ha fet la llum, hem vist que seguíem per la Meseta burgalesa que trepitjaríem pràcticament encara durant tot el matí. Així dons, avui no puc donar-li un nom concret al lloc des d'on ha començat l'etapa, per això, el situaré, com ahir" al lloc on el Camí Francès de Santiago es creua amb la carretera BU-P4041, i a dos km del poblet anomenat Castellanos de Castro", amb la intenció d'acabar-la a Itero de la Vega. En total, 24 km.
A les nou tocades, i desprès d'un penós descens des de l'altiplà a la vallada, entràvem a Hontanas acompanyats pel ritme calent de la música salsa caribenya que ens arribava d'uns metres més endavant. Les 9 del matí i la música a "tot drap??". En apropar-nos més al poblet hem vist com, al primer alberg que et trobes, un home ballava i cantava seguint el ritme de la música que estava sonant a la terrassa exterior de l'establiment, mentre un parell de peregrines li feien fotografies. Jo mateix m'he apropat també per deixar testimoni d'aquesta original rebuda al poble...i suposo que també una forma de fer clientela. Almenys semblava que el ballador seria l'amo del local No m'he deturat a preguntar, però hagués estat interessant saber que n'opinaven els veïns d'aquell xivarri tan matiner _!!

Un poc més avall i a davant la porta de l'altre alberg que hi ha desprès de l'església, ens ha sorprès també un grup (suposadament peregrins), en cercle i agafats de la mà. Des de lluny, en veure'ls he pensat... després de la salsa, ara toca sardana?? .

No, es tractava d'un grup de suecs que abans la sortida de l'etapa estaven fent una preparació no sé si de concentració, espiritual, mística, o que, però agafats de les mans cantaven o resaven, no sabria dir-ho exactament, mentre feien la rotllana.

Finalment i acabant de travessar Hontanas, hem passat a l'altra banda del rierol que transcorre pel fons de la vall i hem seguit camí, fins que la carretera cap a Castrojeriz pren el relleu. A partir d'allí, la ruta és més bé monòtona. Caminem baix l'ombra de les fileres de freixes que voregen la ruta, fins que després d'un revolt, et sorprèn la imatge de lo que sembla l'esquelet d'una església.

 La sorpresa és encara més gran, quant, un cop avances uns 500 metres, te n'adones que la carretera passa per dintre del temple... bé, exactament per sota d'una de les seves arcades.

Es tracta de les runes del convent de Sant Anton. Buscant informació del singular del monument, he sabut que fou fundat el 1146 per Alfons VII i, en ell, els monjos antonians tractaven als malalts d'una gangrena infecciosa coneguda vulgarment com a 'foc de Sant Anton'. El causant d'aquest mal, era un fong que alterava el gra del sègol.
Després de passar per baix les arcades i deixar constància gràfica de la curiositat, la carretera ens mostra una impressionant recta, al final de la qual es distingeix ja Castrojeriz. Teresa ens surt a rebre i ens acompanya fins al lloc escollit avui per esmorzar: l'excol·legiata de la Virgen del Manzano, començada a construir al segle XIII, i ampliada en el XVII.
Destaca l'Anunciació de la seva portada gòtica i el retaule major amb pintures de Mengs. Té tres naus i conté retaules, sepulcres, pintures, imatges. De tot, però, sobresurt la imatge de la Mare de Déu del Manzano del segle XIII.

Cal destacar que Teresa, amb la seva magnífica tasca de suport als caminants, ha adquirit dues noves credencials per a poder seguir deixant constància, amb els corresponents mata segells, dels llocs per on passem. Nosaltres dos portem ja molt de camí des de Roncesvalles i teníem esgotada la que vam adquirir allí. Serà un bon record d'aquest poble que té d'altres monuments com l'església de Sant Domingo, per la que passem sense entrar-hi, o el seu desballestat castell.
Sortint de la vila i enfront nostre, se'ns fa visible una "muralla" polsosa i terrosa que haurem de superar. Llegeixo que és "una fita geogràfica i record inesborrable del pelegrinatge a Compostel·la, ja que, en un quilòmetre i tres-cents metres s'ha de superar un desnivell de 140 metres.Des dels 777 ens haurem d'enfilar fins als 917 metres, el que comporta un 11% de pendent mitjana.

 Es tracta del Teso de Mostelares, una muntanya que ens deixarà altre cop a l'altiplà i en vistes de la Tierra de Campos palentina. Castrojeriz és el darrer poble de la província de Burgos, el que significa que dintre de poc entrarem a la de Palència.
La costa, tot i admetre que el desnivell de l'11% es nota, no és tan fera com la pinten i la superem amb esforç, però conscienciats de què ha de passar pels nostres peus.

Al cap d'una estona, torna a començar el descens cap a la vall del Pisuerga que travessarem un cop haguéssim caminat la llarga recta que tenim davant els nostres ulls i que es fa tant tediosa com inacabable.
Per fi, i després de superar un altre turonet, la monotonia grisa i marró del paisatge és trencada per una ratlla verda al fons de la vall. És la filera d'arbres als quals dóna vida el riu Pisuerga, límit entre les dues províncies castellano / lleoneses.
Abans de travessar-lo pel pont anomenat de La Mula ( de tan estret que és, hi ha un semàfor per regular el trànsit), passem per davant de l'antiga parròquia de Sant Nicolas, gestionada, en temporada, per un grup de voluntaris. Cinta i Mingo entren a segellar la seva credencial. Jo no puc. Les porta Teresa.
Mingo explica quan surt, que els voluntaris estaven preparant dinar per als peregrins que a aquella hora ( la una tocada) tinguessin necessitat de recuperar forces.

Finalment, creuem el pont. Tinc la impressió, en fer les fotos, que el riu castellà i divisori provincial, baixa molt malalt. Poc corrent i aigües no massa clares.
En passar les fites divisòries i els cartells anunciadors de què canviem d'administració territorial, a mà dreta, ens dóna la benvinguda a Palència una pista que, vorejant el riu malalt durant poc més d'un kilòmetre, ens deixarà a Itero de la Vega, primera localitat palentina que trepitgem i la meta d'aquesta etapa i des d'on la començarem demà, darrer dia que viatjaré acompanyat de la parella.

Com a comiat, ens volen invitar a sopar. Com que a Boadilla del Camino, el poblet o ens quedem a dormir, no hi ha massa on escollir i la capital ens queda a uns 25 minuts en cotxe, decidim que la visita cultural i gastronòmica, avui, la farem allí.
Un cop descansats i "empolainats" prenen carretera cap a Palència. Cap dels quatre havien estat mai aquesta ciutat i tot i que hi arribem cap a les set de la tarda, encara tenim temps de veure l'església de les Clarisses, on les mongetes estan cantant ( suposo que els cants que toca a aquella hora vespertina). El mercat central, una obra singular, tota de ferro i vidre i única a la ciutat.

Quan estem buscant la plaça Major, ens trobem abans amb la de Los Juzgados, on està ubicada la seu cultural de la Diputació. Veiem moviment, gent mudada i altra abillada amb vestits folklòrics.
Les senyores van a preguntar i ens assabentem que celebraran el Dia de la Província. Tots els alcaldes i autoritats estan presents a l'acte institucional, al que una amable hostessa ens invita a passar. Devem fer pinta de polítics?? De moment entrem, però en veure que la cosa va més de "parloteo" que de "picoteo", sortim abans que tanquen portes.

  I parlant de "picoteo". El "picoteo" està a la plaça Major, que      finalment localitzem i on s'està celebrant una fira de productes  alimentaris de la província. Formatges, cecines, pernils, "morcillas" patés, ceps en conserva, pa, pastes... Allí i no al "parloteo" és on avui acabem la nostra jornada de pelegrinatge.