EL MEU CAMÍ (De l'Ebre al Salvador)
CAPÍTOL 68
ETAPA 8 El Burgo de Ebro - Saragossa
"L'arribada, des de la porta de casa"
23 MAIG 22
És dilluns, 23 de Maig. La tarda/nit de diumenge l'he passat a l'alberg d'El Burgo, tranquil, reposant a la llitera, rebobinant a la meva memòria un poc de tot lo esdevingut els darrers 7 dies. Gaudint dels records de les vivències, de les compartides i de les solitàries. De les agradables i de les no tant. Realment aquest camí és diferent, molt diferent dels anteriors.
Apte tan sols per aquells que vulguin viure una experiència més introspectiva i agosarada. La manca de serveis i infraestructures a cada 5 km com és habitual a les rutes més conegudes, com el Camí Francès, la inexistència de peregrins amb els que interactuar o senzillament compartir camí, o les distàncies, més llargues de lo habitual ,entre nuclis habitats, converteix el tram jacobeu de l'Ebre que acabo demà, en una prova d'un altre nivell i per a la que cal estar preparat mental i físicament.
No vull dir amb això que un Camí sigui millor que l'altre, senzillament penso que, com he pogut viure totes dues experiències, baix el meu humil punt de vista, aquest darrer seria "més autèntic".
En fi, a part de consideracions molt personals i segurament equivocades, dir que avui em disposo ja a viure la darrera etapa d'aquest tram del Camí de l'Ebre. No serà massa llarga perquè avui ja torno a casa.
Entre Burgo de Ebro i Saragossa hi ha 18 km, més els que hauré de fer fins al Pilar, per continuar més tard, cap a l'estació d'autobusos a Delicias. Així que si vull arribar a temps per agafar el que em retornarà fins a Tortosa, no em puc encantar, i per això, altre cop em poso en marxa a les 5:30 del matí, amb un ventet "pudent" que m'ha fet posar màniga llarga al poc de sortir de l'alberg.
Avui no hi ha massa cosa a explicar per què el camí, apropant-se a la ciutat, deixa de ser solitari, silenciós i tranquil per a, a poc a poc anar mutant cap a tot lo contrari: sorolls, presses, vehicles, asfalt...gent.
Així que m'embadaleixo amb el curiós espectacle que m'acompanya durant un bon tros de camí. El del vol de les cigonyes buscant aliment per als seus pollets, que de tant en tant aixequen el cap fora del niu reclamant mos als adults que van fent torns de caça sobrevolant l'arbrada del bosc de ribera que porto a la meva dreta. Un espectacle que contrasta ambla monotonia del lligallo per on discorre el camí, empresonat entre el riu i la A-68.
A banda d'això, poca cosa més a dir fins a arribar a la "Cartuja Baja", barri ja saragossà, que déu el seu nom al monestir fundat allí a mitjan segle XVII. Després, a la primera meitat del segle XIX, i amb motiu de la desamortització de Mendizábal, el monestir va passar a mà de particulars que el van habitar i el van transformar, donant lloc al barri rural saragossà conegut com la Cartoixa Baixa.
El lloc no deixa de ser curiós, ja que conserva el monument religiós al mig d'un gran rectangle que envolta bona part dels edificis que formen el barri, com si es tractés d'una muralla i a la que es pot accedir a través de la monumental "Puerta del Prior".
Hi arribo abans de les 9 del matí i torno a provar sort amb lo de l'esmorzar. No sé on ni qui, però algú m'havia dit que al bar l'Atalaya podria donar bon compliment a aquest desig i sí, per fi em puc asseure i esmorzar a base de "morcilla con tomate y unos filetes de bacon". No està malament, tenint en compte que porto més de 200 km sense poder esmorzar com Déu mana !
Ben proveït d'energia abandono la Cartoixa i el paisatge i el camí, a partir d'allí, perd tot el seu encant i es converteix en un cúmul de perills i despropòsits que fins ara no havia vist mai en cap accés de la via jacobea a les grans ciutats.
El trànsit de vehicles és intens i constant. No hi ha un túnel o un pont, un semàfor o un pas de vianants que pugui ajudar el peregrí a travessar a l'altre costat sense posar en veritable risc la seva vida. Una vergonya que, a qui correspongui, hauria de solucionar, i un perill que adverteixo per a futurs peregrins.
Superat com he pogut l'entrebanc, la resta de trajecte fins a la meta (la basílica), ha estat molt més planera, tot i no estar indicada fins que no arribes al passeig a la vora de l'Ebre i pel que he de serconduït fins a la plaça del Pilar. Allí si, unes boniques i ben visible pilones, amb la seva respectiva vieira, queden molt bé, però és el lloc on menys utilitat tenen, la veritat.
Seria millor posar algunes fletxes i tallar l'herba del sender que he deixat un parell de km enrere o posar solució al pas del nus de carreteres.
Finalment, tot i les adversitats, quan tocaven 3/4 de 10, per fi entrava a la basílica del Pilar, centre religiós també amb un marcat significat Jacobeu, ja que, com tothom sap i segons la llegenda, aquí la Verge es va aparèixer a Santiago, a sobre d'una pilastra, a la vora del riu, on després es va aixecar el temple
He tingut sort perquè en aquell moment obrien la "sagristia Major", lloc on m'han segellat la credencial que dona fe dels llocs per on he passat. El capellà es preparava per a la missa de les 10 i un uixer s'ha encarregat de posar el darrer tampó d'aquest tram del Camí de l'Ebre que acabo avui, després de recórrer els 227 km que separen el Pilar, de la porta de casa meva.
No podia marxar de la capital aragonesa sense donar gràcies pel bon camí que, tot i els no esmorzars, les bòfies de Mat, els voltors d'Alforque, els meandres de Sástago, les temperatures inusuals d'aquests dies, la soledat i poca infraestructura del camí o la incertesa de saber si hauria de dormir al ras alguna nit, entre altres petits inconvenients, m'ha permès arribar fins aquí.
Per això i abans de fer el darrer esforç fins a l'estació d'autobusos de Delicias, m'he unit al grup de feligresos que, davant del Pilar, segurament com jo, devien mostrar el seu agraïment o la seva fe, a la figura de la verge que el culmina.
Ara, passades les 11 del matí d'aquest dilluns, de la finestreta de l'autobús que em torna a casa, veig passar veloçment els paisatges que he trepitjat els darrers vuit dies, fent el camí Jacobeu de l'Ebre.
És curiós com tot passa de pressa, sense donar-te temps a fixar-te amb els detalls dels paratges que travessem, amb la comoditat del seient i la fresqueta de l'aire condicionat, molt més fort del que caldria!
M'assec amb un grapat de companys i companyes de viatge anònims, tancats cadascú en les nostres cabòries i sense cap ànim d'interacció.
Amb l'esquena deslliurada dels 8 quilos de subsistència que ara reposen al portaequipatge de l'autocar.
Quina diferència amb les sensacions viscudes les darreres 192 hores, quan rodava pels paisatges a poc a poc, amb temps per qüestionar o aplaudir el que veia. Amb dolor a les cames, a l'espatlla, sentin lo que estava fent, prenent consciència de que, solament del meu esforç i motivació depenia que em continués movent.
Amb aquella calor que collava ja de bon matí, posant a prova la meva resistència i al mateix temps el meu sentit comú per saber com calia adaptar els horaris de marxa per tal d'esquivar-la.
Sense oblidar aquelles llargues hores de silencis volguts, mentre gambejava solitari per camins que segurament havien conegut temps millors, apropant-me, a poc a poc, però amb deliri, al pròxim destí, on podria triar si continuar murri o fer petar la xerrada amb algun vilatà..
Dintre de poques hores tornaré a la rutina, al confort i harmonia del que he volgut prescindir durant aquests dies...i, mentre l'autobús continua escurçant distàncies, em sento afortunat per poder divagar sobre aquestes diferents formes de viure i entendre la nostra existència.
Ni una és més bona que l'altra, ni segurament cap de les dues sigui perfecta, però sí que arribo a la conclusió de que és bo haver-les experimentat les dues, perquè això em dona el privilegi de poder comparar, de treure conclusions per mi mateix, d'alimentar la meva capacitat crítica, aquella que ens ajuda a créixer com a persones.
