EL CAMÍ - Capítol 26
"Un dia rúfol, un paisatge ras i desabrigat, una Reserva desconeguda i pisos a menys de 4.000 euros"
2 octubre 2020
La nit ha estat ventosa i les borrasques atlàntiques han deixat una pluja més aviat minsa que no m'ha impedit iniciar la tercera etapa d'aquest nou tram, encara que avui d'una forma diferent dels dies anteriors.
Sempre que durant el Camí hem hagut de travessar una ciutat gran, hem buscat allotjaments als pobles dels voltants. D'una banda, per facilitar la feina a la nostra valenta conductora i d'altra per evitar problemes d'aparcament. En el cas de León no va ser diferent i, encara que ahir l'etapa la vaig acabar on tocava, la plaça de la Catedral, després un taxi em va recular fins a Arcahueja, uns 7 km. abans d'arribar a la capital.
Una altra cosa és la sortida. També com sempre, les sortides de les grans ciutats són complicades i sobretot avorrides, amb els seus extraradis plens de polígons industrials, naus de fàbriques, etc, per això avui també he fet "un poc de trampa" i m'he estalviat els 4 km que hi ha des de León fins a Trobajos del Camino, on he començat l'etapa d'avui. Com que això reduiria substancialment la distància i el temps a cobrir avui, ens ho hem emprès amb bastant més calma.
Per començar, ens hem despertat junts, hem esmorzat junts i ens hem desplaçat junts fins al lloc de sortida, cosa que no és habitual, perquè òbviament, no li puc, ni vull, exigir a la meva cap d'avituallament que faci el mateix horari que jo..
Bromes a banda, el dia rúfol que es presentava tampoc no espentejava massa a començar aviat, però finalment, poc abans de les 9 del matí... sí, sí, avui a les 9 del matí, he començat a caminar per l'empinada costa, que, a les afores de Trobajos del Camino, dóna accés...al seu polígon industrial!!!
Quan començava l'ascens, he vist un grup d'uns cinc peregrins que semblava no tenien massa clar si aquell era o no el camí. No els he vist més.
La temperatura a aquella hora marcava 7 graus, tot i que la sensació, tèrmica ens indicava 3 graus menys. La pluja no semblava amenaçar perquè un fresquívol vent del NO, escombrava amb fúria els núvols cap a l'Est.
Al cap d'uns tres km arribo a La Virgen del Camino, localitat satèl·lit de León, però que té l'honor d'acollir el modern santuari de la verge del mateix nom i que és la patrona de la regió. L'edifici almenys per fora, no m'ha semblat que tingui gens d'interès especial, llevat que sigui perquè la façana està adornada per tretze escultures del barceloní Josep Maria Subirachs. Per dintre no l'he pogut visitar perquè encara estava tancada.
Amb compte, perquè hi ha molt trànsit, cal travessar la nostra ben coneguda carretera N-120 que ens acompanya des de Logronyo. El camí creua ara a la banda esquerra de la carretera i al cap d'uns 200 m. m'aturo per fotografiar l'anomenada Fuente del Cañin, que no és altra cosa que una espècie de gorg o petit llac amb aigua, adornada amb un ninot de ferro i amb una dedicatòria per als pelegrins que passem per allà. No té massa interès, però avui, tot lo poc, és molt.
El tram d'avui, no solament ha estat avorrit i monòton, sinó que també molt molest. Com que va gairebé sempre paral·lel a la carretera, el soroll constant de cotxes, camions, motos, etc., li treu tot el recolliment, encant i pau dels que he gaudit els, pràcticament, 450 km que porto trepitjats.
Sigui com sigui i absort en aquestes cabòries, supero els petits nuclis sorgits a la vora de la carretera, Valverde de la Virgen i San Miguel del Camino,(aquí tot és del camino o de la virgen). Estan distants tot just uns 1.500 m. un de l'altre i són el darrer recer abans no culminaré l'ascensió suau fins al "paramo" que diuen en castellá i que, confesso, ignoro quina és la seua traducció correcta en català, per tant, intentaré descriure-ho: terreny ras i desabrigat.
Efectivament, miro l'app amb la qual marco la ruta i veig que he arribat a un altiplà que supera els 1000 m. El vent gelat, aquí, s'encabrita cada cop més en no tenir cap impediment que el deturi, i avançar es fa cada cop més complicat, però em queden encara els darrers 7 km fins a arribar a Villadangos del Páramo, com el nom indica, llogaret al costat de la carretera i enmig "d'un terreny ras i desabrigat".
La
tarda ha continuat amb un temps tant o més rúfol que el d'aquest matí.
No invitava massa a fer cap visita turística als pobles de les rodalies, que, d'altra banda, tampoc no hem trobat que tinguessin massa cosa a oferir.
Així que hem decidit improvisar i perdre'ns per les carreteres de la zona, a veure què descobríem. Hem decidit anar en direcció contrària al "páramo", és a dir, cap a les serralades que s'albiraven cap al NO, i així hem fet cap a les valls dels rius Luna i Omaña. Totes dues conformen una Reserva de la biosfera del mateix nom.
El fet de trobar-se delimitada per les cadenes muntanyoses que constitueixen el contacte entre la Serralada Cantàbrica i les Muntanyes de Lleó, li donen una gran diversitat biològica, determinada per la transició entre dos climes i que hem pogut comprovar tan sols transitant per les vies que la creuen, gaudint del seu paisatge, amb grans masses arbrades singulars, bedollars, savinars, roures. Fins i tot hem llegit que hi podríem trobar espècies de fauna en perill d'extinció com l'ós bru i el gall fer cantàbric.... Nosaltres no n'hem vist cap , però sí que, a un revolt de la carretera, i just quan estava filmant el bucòlic lloc per on passàvem, ens hem trobat amb un nombrosíssim ramat d'ovelles que, un grup de 4 pastors i una dotzena de mastins, segurament estaven baixant cap al pla per a passar l'hivern.
I on hem fet cap?... doncs a l'extrem oriental de la comarca del Bierzo, a Tremor de Arriba, una localitat minera, durant molts anys prospera, però que va ser protagonista fa un temps d'un programa de TVE amb motiu del tancament de les seves mines de carbó. La curiositat és que els propietaris han posat a la venda els seus pisos per menys de 4000 euros per evitar la despoblació d'un municipi que, segons he pogut saber, ha passat dels 3000 habitants que hi vivien fins no fa molt, a tot just 300.
