EL MEU CAMÍ (De l'Ebre al Salvador)

CAPÍTOL 72 - Etapa 12     MAGALLON- TARAZONA

"Keisurf de secà, migas per San Miguel, negres feliços, terra cremada i final remullat"

Avui, primer que res, vull començar deixant constància de la bona estada que hem tingut aquesta nit passada a l'hostal "Loteta experience", un establiment recomanable en tots els sentits. Pel preu, 55 euros, esmorzar inclòs. Per la història de l'edifici, que es cuiden bé d'explicar les germanes Laborda Barrios, bones conversadores, amables i coneixedores i millors promotores del patrimoni cultural, paisatgístic, històric...i gastronòmic del seu poble.

Elles ens van contar que el seu pare era pastor (ara està jubilat), "ahora solo queda un pequeño rebaño de un señor también mayor.Con él, aquí desaparecerán los pastores. Nadie quiere obligaciones de tanta dedicación... si al menos se pagara un precio justo..." es lamenta Beatriz.

La conversa, a l'ampla sala que dona accés a la casa i que serveix de recepció, deriva ara cap a un tema que ens sorprèn a Teresa i a mi quan preguntem si hi ha molta demanda d'hostalatge. "Sí, la verdad es que con las obras de la autovía tenemos clientes, trabajadores, que son asiduos desde hace 5 años ! Fijate que a veces, sobre todo cuando hace viento como ahora, tenemos la casa llena con jóvenes practicantes de Kitesurf."

Ens quedem sorpresos per aquesta afirmació, perquè, segons tenim entès, aquest és un esport que, a banda del vent, necessita un bon espai d'aigua per la seva pràctica, i per aquí, la veritat, no en veiem gaire. Ella segueix. "No os extrañe, porque es una de las actividades que más demanda tiene. Incluso se organizan cursos de Kitesurf que se realizan en el pantano de La Loteta, a tan solo 15 min en coche de Hostal"

Aleshores ens informa que l'esmentat espai aquàtic és un embassament que ocupa una extensió d'unes mil hectàrees dels termes de Gallur, Luceni i Magallon,i que va ser construït per tal de garantir aigua de boca a la capital, Saragossa.

Un cop ple, va quedar en dubte la seva utilitat a causa de l'acció de l'aigua sobre el vas salí sobre el qual s'assenta, i els problemes derivats d'aquest fet, per la qual cosa actualment no té altra utilitat que la d'esbarjo.

Acabant d'explicar-nos això, arriba la mare de les noies i s'afegeix a la conversa amb una pregunta: "pero vosotras vais a venir a la fiesta o no ?". És el moment que ens assabentem de que, anit, vigília de Sant Miguel, els veïns d'aquest barri que porta el nom del sant i situat a la part alta de Magallon, ho celebraven organitzant, "un toro de fuego y una comida a base de migas, vino y dulces para todo el pueblo", informa la mestressa, dirigint-se a nosaltres i afegint que, si volíem, també hi estàvem invitats.

Amb l'arribada de la matriarca la conversa deriva cap a temes més familiars i nosaltres aprofitem per deixar allí tan interessant tertúlia. Són gairebé les vuit de la tarda, la festa és a les vuit trenta i jo encara no he escrit una paraula, avui.

Deliberem amb Teresa si fem cas de la invitació o no i, finalment, com que estem cansats, no tenim massa gana perquè hem dinat bé i el meu peu encara és endolorit, decidim que, encara que no hi participem activament, almenys ens hi aproparem uns minuts per veure els preparatius i fer unes fotos per guardar un record del nostre pas per la vila.

Demà (avui) cal estar preparat, l'etapa és llarga, es preveu pluja i la incògnita de si, a primera hora del matí tindré el peu en condicions, aconsella que ho fem així.

******

De tant en tant, en aquests llargs períodes de soledat i silenci que estic vivint mentre camino cap al final de cada etapa, no puc evitar pensar si, la disciplina que m'he autoimposat d'escriure les vivències que em va oferint el camí, té algun sentit. Si pot servir per a alguna cosa més que per alimentar la meva pròpia vanitat, fent públic aquest repte que m'infligeixo i sobretot, si publicant-ho, pot despertar un interès real per al lector, més enllà de la curiositat que, amb més o menys mesura tots "patim" per saber coses de les vides alienes.

Pot ser el meu cap "barruntava" avui totes aquestes estranyes conjectures influenciat per l'austeritat del paisatge que travesso, animat solament, de tant en tant, per la policromia que ofereixen al monòton amarronat del paisatge, alguns camps de vinya, altres d'oliveres i alguns ametlerars.

La raó és que la ruta avui em porta pels camins del Campo de Borja, ceps amb poc raïm, però d'on raja un vi alegre, amb algunes taques de parcel·les d'oliveres escanyolides que ragen poc, però regalen bons aromes...

Igual que els ceps i les oliveres, jo, avui mentre camino, també em sento amb l'ànim sec i eixut, però resistint-me a deixar de rajar vivències i regalar els seus aromes.

Confós per aquesta boira mental matinera, la xerrameca florida, i sembla que animada, d'un grup de jornalers de color que estan veremant al tros que hi ha a la vora de la carretera que m'enlaira cap a l'ermita de la Misericòrdia, de la que després en parlaré, m'aixeca l'ànim.

Tot i la resposta negativa que obtinc en demanar-li, al que sembla que és l'encarregat de la colla, si els puc fer una foto, aquell guirigall que genera el grup, no sé perquè, em fa pensar que aquells homes, tot i estar tan lluny del seu país, pot ser de la seva família i que, encara que es passen el dia amb el llom doblegat i segurament per un sou injust, sembla que, així i tot, són feliços, perquè xisclen, riuen, criden, mentre van de cep en cep tallant carrolls d'aquell raïm d'un intens color porpra brillant.

Mentre segueixo el meu camí, la boira va dissipant-se i penso que jo també soc afortunat de poder fixar-me en aquests petits detalls i exemples de vida que em va donant el camí i que, independentment de quin sentit tingui, de a qui pugui interessar o perquè, si no els acabés cada dia posant "en solfa", amb el pas del temps, s'anirien esborrant. I allò que s'esborra, és com si mai haguera existit, com si mai ho hagueres viscut.

No sé si em sé explicar prou bé. Vull dir que allò que cada nit escric, prenent temps al descans personal i sobre tot temps que podria compartir i oferir la meva sofrida companya de viatge, serà lo que, d'aquí a uns anys, quan l'edat i la forma física ja no em permetin viure-ho en directe com ara, sempre tindré la possibilitat de reviure-ho a través de la lectura.

I és que, viatjar no és només fer km, visitar monuments o fotografiar paisatges. Viatjar és interessar-te per conèixer, encara que sigui mínimament, la realitat, costums, tradicions, cultura etc dels llocs per on passes i això és el que, explicat més bé o més malament, intento transmetre a cada un dels capítols del Meu Camí.

El d'avui m'ha portat des de Magallon fins a Tarazona , 35 km de distància que marca la ruta "oficial" i que jo he intentat escurçar en la mesura de lo possible gràcies als consells que ahir ens va donar Beatriz, la nostra amfitriona a l'informar-nos que hi havia una alternativa que podia fer-me estalviar un parell de km si, en lloc de passar "por el cerro", em desplaçava fins a la part baixa del poble per resseguir el traçat d'una antiga via de tren que, a principis del segle passat, unia les ciutats de Borja i Cortes.

Afortunadament, "el miracle" també s'ha tornat a produir i les molèsties que ahir començava a tenir a la base del peu esquerre, aquest matí, havien desaparegut i, poc abans de les vuit del matí, acabava el primer tram de l'etapa, entrant a la històrica i vinícola ciutat de Borja, d'on jo destacaria l'anomenada casa de la Conchas, situada a la part medieval de la ciutat.Es tracta d'un dels edificis de major importància monumental a la ja de per si amplíssima arquitectura històrica de la ciutat.

La casa va ser construïda a finals del segle XV i se la coneix sota aquesta denominació, pels claus forjats en forma de petxina que decoren la seva porta principal.

Travessant el poble per la seva part medieval, he fet cap a plaça del Mercat, possiblement és el conjunt més típic de Borja; des de sempre ha estat el centre comercial de la ciutat, tot i ser una plaça petita, rectangular, amb porxos adovellats, descollant un altre palau amb portada barroca.

També m'ha cridat l'atenció, sortint ja de la vila, l'anomenada Calle de Poniente on es troba un seguit d'unes 60 coves-habitatge i coves-celler (tenen les dues utilitats). En tot cas, són una mena de cellers excavats al terreny i agrupats a la zona de ponent i construïts a la base allargada d'un turó a l'extrem nord-est de la localitat.

No obstant tot aquest important patrimoni, els darrers anys, si per alguna cosa és coneguda la població de Borja és pel seu Ecce Homo. Copio informació wikipediana:

"Ecce Homo (aquest és l'home o heus aquí l'home) és un fresc del pintor espanyol Elías García Martínez que es troba al Santuari de la Misericòrdia de Borja, però que va adquirir fama a tot el món a causa d'un intent de "restauració" per part de Cecília Giménez, una octogenària del poble (segons les autoritats locals) sense cap mena de formació ni coneixements especialitzats."

Sembla que tot i que la dona li va donar un aspecte entre còmic i irreverent, la qüestió és que la pintura es va convertir en una icona mundial i ara el santuari rep milers de visites cada any per veure'l.

El Santuari, a les 9 del matí, quan hi arribo, està encara tancat i no podré gaudir de "l'espectacle", encara que, malauradament, l'espectacle decebedor l'ofereix tot l'entorn del paratge on està enclavat. Un incendi declarat aquest passat mes d'agost, va cremar més de 6000 ha i va obligar a desallotjar més de 1500 veïns de diferents municipis de la zona, entre altres, els de les urbanitzacions que han crescut al voltant del centre religiós.

A partir d'aquí em queden encara 9 km fins a El Buste, un petit llogaret als peus de la serralada que separa les comarques del Campo de Borja i la de Tarazona- Moncayo, i 12 més fins al final d'etapa.

Des del Moncayo i també des de les encara llunyanes serres d'Urbion veig com es van apropant núvols negres, presagi de tempesta... i encara em queden dues hores de trescar per camins mig perduts, poc senyalitzats i orfes completament de vida humana, solament alguns conills, unes perdius i el que crec que són cogullades, acompanyen el meu apressat pas abans que les primeres gotes de pluja em facin acabar aquesta etapa ben mullat, però amb els peus curats, l'ànim també i especialment satisfet de poder continuar contant algunes de les històries i vivències que m'ofereix el Camí.

Tarazona  29 setembre 2022