EL MEU CAMÍ - Capitol 36
𝗨𝗻 𝗳𝗼𝗿𝗺𝗮𝘁𝗴𝗲 𝗲𝘀𝗽𝗲𝗰𝗶𝗮𝗹, 𝗔 𝗻𝗲𝘃𝗲 𝗱𝗼 𝗰𝘂𝗰𝘂𝘁 𝗶 𝘂𝗻𝗮 𝗮𝗯𝗿𝗮ç𝗮𝗱𝗮 𝗮𝗹 𝘁𝗲𝗺𝗽𝘀
La nit ha d'ahir va ser tranquil·la i el repòs, necessàriament reparador. Solament els lladrucs intermitents d'alguns gossos de les granges agrícoles properes, trencaven el silenci absolut d'aquest llogaret on vam pernoctar, després d'una primera etapa realment dura pels més de 800 metres de desnivell que s'han de superar entre La Portela i O Cebreiro i per les condicions climatològiques que la van acompanyar. Per això, l'escrit d'ahir, el vaig acabar dient que després d'una jornada tan intensa, Teresa i jo ens mereixíem una recompensa....i així ho vam complir.
Abans de descobrir tant de misteri, vull recordar una vegada més que una de les moltes cares que té el Camí és la que ens mostra els valors gastronòmics dels llocs per on passem i aquesta norma l'hem intentat aplicar al decurs dels gairebé 700 quilòmetres que portem recorreguts, travessant tot el país, d'Est a Oest.
Així doncs, arribats a Galícia havíem de complir la tradició i tastar quelcom típic del territori.
La veritat és que no tenien massa on triar. A Liñares solament hi havia l'alberg, una tenda de queviures, una granja de búfales, un taller mecànic i poca cosa més, així que, tenint en compte el dia tan rúfol que feia amb pluja i boira, l'opció millor que teníem era desfer els dos quilòmetres que ens separaven de O Cebreiro a cavall del nostre benvolgut Suzuki i veure si hi havia algun restaurant obert.
O Cebreiro té, en temps normals, una generosa oferta restauradora (en vaig contar fins a 9), però amb motiu de la pandèmia i amb el mal oratge que feia, no hi havia massa on escollir, així que, sense pensar-ho gaire ens endinsem al Meson Carolo.
Pujant cap a O Cebreiro, fustigat pel vent, la pluja i el fred, solament tenia ganes d'arribar al destí per dutxar-me i prendrem quelcom calent, per això quan a la pissarra de l'establiment vaig llegir que a l'oferta de menús s'incloïa el "caldo gallego", ho vaig tenir claríssim! "Teresa, això és el que hem de sopar avui. Quant pujàvem amb els companys a fer els diversos trams de camí que vam compartir anys enrere, això era lo que millor ens anava per recuperar forces i escalfà el cos", li vaig dir.
I aquest és el premi que ens vam donar: un menú típicament gallec i especial per a dies durs i especials com el que acabàvem de passar. Un bon tassó de "caldo gallego", una bona ració de "pulpo a feira", una copa (o van ser dos?) de "vino turbio" i per a postres una delícia que no coneixia i que recomano sincerament, "queso de O Cebreiro con miel".
El Formatge natural d'O Cebreiro, fet amb llet de vaca i amb un sabor suau molt peculiar i amb una curiosa forma de fong o capell de cuiner. Segons la mestressa del Meson, solament hi ha quatre productors, tots ells emparats baix una sòlida DOP.
Acabant d'assaborir el nostre "descobriment" aparegué en escena Carolo, un senyor que crec que els 80 ja no els complirà i que se suposa que, pel seu nom, havia de ser l'amo de l'establiment.
Inevitablement l'home intervé a la conversa que estem portant amb la mestressa sobre el temps tan dolent de les darreres hores i ens farà una curiosa aportació. "Pues hace unos dias nos llegó la nevada del cuco" ...ens quedem perplexes.."la nevada del cuco ?? Que quiere decir ?" l'interroguem.
L' home ens explica que "A neve do cucut » fa referència al fet que, després dels primers cants d'aquesta au ja en plena primavera, solen arribar dies freds, en els quals deixa de cantar i es pot produir el fenomen de la neu.
Amb el bon regust que ens deixa aquesta curiositat del folklore local i la degustació de la cuina del país, tornem a l'alberg amb ganes de reposar forces i preparar-nos per a l'etapa de demà....és a dir, la d’avui!.
Un avui que s'ha despertat oferint-nos un sol radiant i una temperatura fresqueta, però agradable.
Com que ahir, el dia i l'etapa van ser durs, avui em prendré la llicència de començar l'etapa entre Liñares i Triacastela un poc més tard i aprofito per acabar d'escriure la crònica d'ahir, que per les raons que un es pot imaginar després d'un dia tan mogut, no vaig poder acabar.
Em poso a escriure a la sala comuna de l'alberg per no molestar a Teresa que encara dorm. Són les 6:30 del matí. Al cap d'una estona, Fernando, el fuster d'Albacete, també mou i mentre jo teclejo a l'ordinador, ell va teclejant un reguitzell de "madalenes" a la tassa de llet amb cafè.
L'home surt a l'hora que hauria de sortir jo, les set del matí. Jo avui i de forma excepcional ho faré una hora i mitja més tard.
Quant a dos quarts de nou dono inici a l’etapa, la boira ha desaparegut per complet i quan m'elevo un poquet resseguint el corriol que m'ha de pujar fins al port "Do Poio", s'obre davant meu un mar de turons ondulats i verds que em confirmen que, efectivament, estem a Galícia.
El dia d'avui, al contrari del d'ahir, no ha tingut massa contingut. Ha estat més bé una etapa monòtona, però introspectiva, un procés del jo interior que també és bo assaborir de tant en tant, i l'escenari pel qual em moc avui, invita a aquest retrobament.
Un escenari que, de moment segueix fent pujada fins a l'anomenat alt de Sant Roc, on a 1270 metres i davant una àmplia panoràmica, s'alça la plàstica escultura d'un pelegrí medieval que avança contra el vent.
Superat l'alt, tornem a baixar un poc fins al primer nucli de població que trobem a la ruta d'avui, Hospital de la Condesa, on una fita ens indica que estem a 145 quilòmetres de Santiago.
Al contrari que a la majoria de trams del Camí Francès, aquí les parròquies estan molt properes les unes a les altres, així després de Hospital, en poc més de dos km en presentem a Padornelo, darrer nucli habitat abans d'enfrontar-nos a la duríssima, encara que breu costa que culminarà a l'alt do Poio i els seus 1335 m, alçada màxima de l'etapa d'avui i crec que de la resta de camí.
A partir d'aquí i un cop ben esmorzat, reprenc la marxa que durant els propers 14 km, ja serà un suau descens fins a Triacastela. Abans, però passaré per Fonfria, O Biduedo i Fillobal, petites parròquies on solament escoltaré els mugits de les vaques rosses, abundants aquesta zona, i els lladrucs dels gossos (amenaçadors sovint i tema que tractaré segurament un altre dia).
La pandèmia s'ha emportat per davant el brogit que hi havia aquests reduïts nuclis on, tot i la seva petitó i quan el camí era un riu de gent, a cap hi feia falta la seva tenda de queviures, bar o alberg. Ara, gairebé tot està tancat o amb el cartell de "se vende". Impressiona.
A punt d'arribar al meu destí i entrant al llogaret de Pasantes per l'únic carrer que hi ha, em trobo de cara un pastor motoritzat conduint un ramat de vaques que, dòcils, els segueixen a " pas de bou", mentre em faig a un costat i aprofito per deixar constància del moment.
A menys d'un km de Triacastela, encara he de creuar la filera de cases que conformen Ramil, llogaret que té l'honor de ser un dels punts més fotografiats de la zona. El motiu és el castanyer centenari que hi ha toca del camí. Segons he llegit porta més de 800 anys vigilant el Camí de Santiago. La seva impressionant estructura s'assembla a un mapa del temps. Cap pelegrí torna a casa sense una foto amb ell. Jo tampoc ! i en fotografiar-me'l i pensar en la gent que ha vist passar, em sento enormement insignificant.
L'habitual repòs / migdiada i la visita al santuari de Samos, distant uns 9 km, posarà el punt final a la segona etapa, pendents que demà puguem complir amb la tercera....la previsió torna a indicar pluja!
Triacastela 15 maig 2021
