EL MEU CAMÍ - DE L'EBRE AL SALVADOR
Capítol 81 - Etapa 20 (Santo Domingo de Silos- Mecerreyes)
"Manolo el de taxi, un bosc mort i... enguany, no hi haurà cireres"
La manera, encara que seria un poc més onerosa econòmicament a l'hora de pressupostar el cost del viatge, era la de sol·licitar el servei d'un taxi que em vindria a recollir cada dia allí on acabava l'etapa, em retornaria al lloc on la iniciava i, d'aquesta manera, podria anar avançat jo i el vehicle.
I així va ser com ahir vaig conèixer a Manolo, veí d'Hontória, 62 anys i un dels homes més xerraires que mai m'he trobat, per això crec que és una experiència que no puc desaprofitar per incloure-la en el meu llibre de viatge, independentment de lo més o menys interessant que pugui semblar el que em va explicar i que intentaré sintetitzar.
Manolo es cosí del Chato...el del bar. Un poc més tard de l'hora que hem quedat, m'apareix a la plaça Major de Santo Domingo amb un cotxe mig desfargalat. Va per afaitar (com jo) i sense cap mena de protocol em diu que pugi al seient de davant, cosa que no és massa habitual en un servei d'aquest tipus, però bé, accepto i jo i motxilla ens posem com a copilots.
Arranca i em pregunta per on vol que anem, perquè sembla que hi ha dues rutes per retornar a Hontória. Em sobta la pregunta, perquè se suposa que m'hauria de portar per la més ràpida, però és que no em dona opció a respondre, ja que, després de la pregunta, ell mateix dona la resposta: "te llevaré por esta carretera que te gustará, tiene un desfiladero muy bonito, aunque si fueras mujer y estubieras embarazada, no lo haria, porque con las curvas que hay, te marearias".... Estupefacte l'escolto i em deixo portar. Això és un taxista o un guia turístic, penso: "on m'he posat, però bé, que sigui el que Déu vulgui!
Manolo arranca i, sense tardar, efectivament, la carretera s'endinsa per un guirigall de corbes entre mig d'un passadís estret de roques. És el congost del riu Mataviejas...que amb el topònim, ja ho diu tot.
Entre revolt i revolt l'home m'explica que, en la seva joventut, va estar a Veneçuela i d'allí va viatjar a Cuba on es va casar en una mulata. Van tenir una filla i després l'amor es va acabar. Aleshores em solta: "a ver si me encuentras una novia catalana".
Jo gairebé no puc posar basa, perquè Manolo, entre corba i corba segueix parlant de què, ell i el seu cosí, temps enrere, van muntar una discoteca "mas de 500 metros cuadrados tenia" afirma, per tot seguit informar-me que a Hontória ara té un supermercat "donde puedes comprar la mejor morcilla de Burgos" .
Les corbes s'acaben i la vall s'obre fins a desembocar a la carretera principal, just a la cruïlla del poble d'Hacinas. "Quieres que entremos a ver el pueblo ?" em pregunta. "Aqui hacen unas fiestas muy bonitas y ademas, en la plaza hay un par de arboles fosilizados" complementa, alhora que, sense deixar-me altra opció, l'home, en lloc de seguir cap al nostre destí, enfila cap a la plaça Major. Incrèdul per lo que m'està passant, no soc capaç de revelar-me, encara que, al final i pel resultat, no me'n penedeixo.
Efectivament, val la pena perquè l'espectacle em deixa molt sorprès. Es tracta de diversos troncs d'arbres fòssils de grans dimensions; tres descoberts el 1976, extrets del seu jaciment original i reconstruïts. Segons s'explica, van ser arbres caiguts i transportats per corrents d'aigua, d'antics boscos de coníferes que creixien sobre un paisatge de planes fluvials en un clima càlid i humit, com correspon a una zona subtropical pròpia de la posició que la Península Ibèrica ocupava en aquell moment. D'això fa uns 130-110 milions d'anys.Ens fem la foto, i de retorn a la carretera l'home segueix ara amb el tema "acadèmic". M'explica que ell va fer uns cursos de "formació superior" sobre explotacions de boscos, per això m'informa de les tres varietats principals de pins que trobem als boscos que ens envolten: negral, albar i laricio. Cada un té unes propietats diferents, essent la de l'albar la fusta més apreciada. No ho dic jo, o diu el de la "formació professional".Complementa la lliçó afirmant que, solament a Hontória, hi ha cinc serraries i que la major part de la fusta que s'hi processa és la dels pins que venen del no llunyà País Basc, cosa que no entenc, ni ell em sap explicar.
Entre pins, per fi albirem el poble i l'"excursió cultural i personal" s'acaba. Ens acomiadem recordant-me que al seu súper té "la mejor morcilla de Burgos" Encara sort que ja són les dues tocades i el súper està tancat.
En fi, una singular experiència que només pots trobar quan vius el país, com sempre dic "a càmera lenta i per dintre".I així Manolo es perd pels carrers d'Hontória amb el seu Ford verd, matrícula de Madrid, sense imaginar que avui serà protagonista de la meva vivència. Mentre, jo, retorno afamat a Santo Domigo, cavil·lós i divertit al mateix temps, per tot el viscut la darrera hora.
·························
Aquesta nit he dormit a un hostal, a tocar del monestir benedictí de Silos. Els cants gregorians dels seus populars i mediàtics monjos, em desperten amb una sensació de pau i d'elevació de l'esperit que mai havia experimentat..... però tot és un somni, perquè el que em desperta en realitat és el cop sec del batent de la finestra de l'habitació. A fora, la pau somiada es converteix en un vent violent i fred que augura una jornada en la qual, l'esperit haurà de fer bons esforços per a elevar-se.
Efectivament, pocs minuts abans de les set abandono Silos, fuetejat per un vent del nord que m'obliga, un dia més, a abrigar-me com si estiguéssim al ple de l'hivern.
El camí s'enlaira cap a la vella pedrera d'on els monjos, segurament, extraurien els blocs de calcària amb la qual van construir el santuari i, a continuació m'endinso per un paisatge dantesc, ennegrit i trist: el bosc calcinat que l'any passat va cremar més de 3500 hectàrees de pinar, ginebres, sabines i altres espècies arbòries, obligant a desallotjar veïns i monjos de la localitat i provocant unes pèrdues ecològiques i econòmiques importantíssimes.
Luna, la taxista de Covarrubias que avui m'ha retornat a buscar el cotxe, m'explicava que l'incendi va ser provocat per una espurna d'una màquina recol·lectora, treballant fora de l'horari que s'havia autoritzat per tal d'evitar precisament aquest tipus d'incidents, i establert a conseqüència de la fortíssima onada de calor que vam patir l'any passat ,especialment al juliol i agost.
Una sensació de pena, tristor i impotència, m'envaeix fins a pràcticament arribar a Retuerta, primer poblet pel qual passo com una ànima en pena...tot és silenci, cap persona pel carrer, solament un gos s'apropa a mi, silenciós i amb cara de tenir gana, mentre jo, assegut al brancal de la porta de l'església, em cruspeixo l'entrepà que tenia per esmorzar.
Retuerta està banyat per les aigües del riu Arlanza, el mateix que, 5 km més amunt, banyarà el magnífic poble de Covarrubias. Per arribar-hi hauré de superar el desnivell que m'eleva fins al cim, a partir d'on, s'escampa una, no massa ampla vall, però de la que em crida l'atenció, la vegetació que hi trobo: vinya (bastant abandonada) però sobretot cirerers, ametllers i noguers. M'estranya perquè en aquest territori tan fred, aquest tipus de cultius no són habituals. Després, en comentar-li, també Luna m'assabentarà que, per lo que sembla, la seva orientació i l'orografia, li donen un microclima que propicia la presència d'aquest cultiu, encara que enguany la cosa sembla que no pinta massa bé.
Ja gairebé al final de la vall, abans d'arribar altre cop al nivell de l'Arlanza, veig una parella, pot ser un poc més grans que jo, que es miren els arbres (cireres i nogues, suposo que de la seva propietat). Des d'una certa distància i mentre m'apropo, observo que la seva cara és de disgust i pesar, per això, en arribar a la seva alçada, els interpel·lo. "Pocas cerezas va ha haver este año me parece". La parella em responen que no poques, sinó que cap.Segons m'expliquen, a finals de març i principis d'abril va fer unes temperatures per sobre de el que és habitual per a l'època i tot seguit, a mitjan abril, van tenir tres dies amb una temperatura de menys 7 graus. "Y esta temperatura, naturalmente lo heló todo.El año pasado pudimos recoger los frutos, pero en el 21 tambien heló. Mire el nogal, hasta parece que está muerto, saca algunas hojas, pero no sé si lo salvaremos" es lamenta la dona.
Em parlen del fet que, abans, el cultiu predominant era la vinya, però els baixos preus que es pagaven pel raïm, va provocar que els pagesos optessin per arrancar-la i plantar aquest tipus de fruiters perquè, aleshores, es pagava més. "Però ahora estamos igual.Sabe a quanto nos paga la cooperativa el kg de cerezas ? A 60 céntimos. Así no se puede trabajar, verdad que me entiende?" es lamenta Vicente, que així m'ha dit que es diu aquest basc que, per amor, va vindre a viure a aquesta vall de l'Arlanza.
Els deixo amb les seves lamentacions que són les mateixes que les de tants treballadors de la terra, aquells que mai reben la compensació justa per lo que val el seu imprescindible treball, sigui a les terres de nord, al sud a l'est o a l'oest, el problema, la injustícia amb el sector primari, és igual a tot arreu, sembla.
Covarrubias mereixeria una llarga explicació pel dens i important paper que ha jugat en la història de Castella. Noms com Fernan Gonzalez, Urraca, o fins i tot el d'una princesa noruega, Cristina ,entre altres, encara ressonen pels seus carrers, muralles i torrasses.
Val la pena una visita amb temps, un temps del qual ara no disposo perquè he de consumar els darrers 6 km que em resten per arribar Mecerreyes, localitat amb un nom tan singular (gronxa reis) i d'on, per acabar, vull destacar, primer el gegantí monument que hi ha a l'entrada del poble en honor a Rodrigo Diaz de Vivar, El Cid Campeador, que va passar per aquí, camí del desterrament. No hem d'oblidar que aquesta part del camí compostel·là es comparteix amb un altre denominat "Del Cid".
En segon lloc, l'alberg municipal "La Corneja", on pernoctaré aquesta nit amb companyia d'un altre peregrí italià, Fábio, que està fent el de La Lana, des de Cuenca.Destaco l'alberg perquè és una iniciativa municipal lloable i que a pocs llocs d'aquest camí que estic fent, he trobat. Gran, ampli, net i, com llegia en un comentari sobre ell, "tiene de todo y no le falta de nada", i sobretot, econòmic: 5 euros.
I finalment, no puc acabar sense parlar-vos d'Òscar, el responsable de facilitar l'accés a l'alberg i qui porta també l'únic bar del poble, "La Villa", on cal anar a buscar les claus i registrar-se.
M'ha sorprès que, en dirigir-se a mi, ho hagi fet en català, i ho ha fet perquè resulta que és de Badalona i per raons que tampoc no he preguntat, des de fa anys està plenament integrat a la vida del poble, pot ser perquè, a mi almenys, m'ha semblat una persona empàtica i generosa com ho demostra el detall esmentat de parlar-me amb la meva llengua i un altre, pot ser de més ximple: el regal d'un plàtan i un nespró. Sí, pot semblar una bajanada el que dic, però l'efecte ha estat producte de la causa i, això, és el que jo valoro.
Resulta que des que estic per aquest territori, el menú és sempre el mateix, morcilla de burgos, huevos y patatas fritas, lomo de cerdo, chorizo frito...Com un pot imaginar després de tres dies a base d'aquestes bombes calorífiques, arriba un moment en què el cos diu prou i demana quelcom més suau. Per això, a l'hora de dinar, li he preguntat si em podia fer alguna cosa més lleugera com verdura, sopa, pasta...i no, la resposta ha estat que havíem de continuar amb el mateix règim... però que, al final, em regalaria l'esmentat plàtan i nespró per compensar. Tot un detall Òscar,si senyor!!Voy solito caminando
de Silos a Mecerreyes,
un paso tras otro paso,
desde les Terres de l'Ebre
De Silos a Mecerreyes un bon camí porto fet
Passant per la Retuerta i Covarrubias,
una meravella de poblets
Mecerreyes- 17 maig 2023