EL MEU CAMÍ- DE L'EBRE AL SALVADOR

Capítol 80 - Etapa 19  (Hontória del Pinar- Santo Domingo de Silos)

"La dona del pont, el savinar i un munt de pedres"

Liquidada la tertúlia amb la senyora Orència, m'afanyo a liquidar també el centenar de metres que em separen del recomanat pont romà i, la veritat és que em quedo embadalit. No és una gran o majestuosa construcció, però és precisament la seva senzilla i a l'hora pràctica enginyeria la que em colpeix. Els tres arcs a sobre el riu Lobos, dos d'ells suportats de forma natural per una roca al mig del riu, m'impressiona i no puc evitar, en arribar al lloc, posar veu als meus pensaments i exclamar, "però com pot ser que obres, aparentment tan simples com aquesta, resisteixin de forma increïble el pas dels temps i els embats de la natura i, després de més de dos mil anys, puguin continuar donant servei? Segur que moltes altres infraestructures modernes, no ho aconseguiran"

Una veu femenina em respon: "porque antes las obras se hacian a conciéncia, con pocos recursos, pero con más tiempo".

Tan embadalit estava contemplant l'obra que ni me n'havia donat que, una altra senyora, pot ser de la meva edat, acabava de travessar el pont en direcció al poble i, segurament escoltant el meu comentari i "plegant" algunes de les meves paraules, posant-les en context, havia entès la meva admiració per l'obra, expressada en veu alta i em responia.

I aquí va començar una altra conversa amb la meva segona, i anònima, informant (no vaig pensar de preguntar-li el nom). Un conversa que va derivar altre cop sobre el tema de la poca cura que l'administració té, segons el seu criteri, per conservar aquest patrimoni natural, històric i cultural. La dona em diu que els ulls centrals del pont, fins fa pocs dies, gairebé no es podien ni veure perquè estaven coberts de vegetació. "Mis hijos vinierons el otro dia y, con cuidado para no dañar el entrelazado de piedras de los arcos, cortaron las ramas y malas hierbas que lo estavan colonizando", em diu, per tot seguit, escometre contra els que se n'haurien de cuidar, encara que no em va quedar clar si es referia a l'administració local o a l'autonòmica.

La meva interlocutora m'informa també d'unes plantes (tampoc recordo el seu nom) que no són autòctones i que, d'un quant temps ençà, estan colonitzant la riba del riu " y lo está ahogando, sobre todo ahora que hace tiempo que no llueve y baja poco caudal". Vaja, entre les runes, brossa i terra de la qual es lamentava l'Orència, la poca atenció administrativa i aquestes plantes invasores, sembla que aquest petit oasi, té els dies comptats " si alguien importante no pone remedio", no puc evitar pensar....

La conversa s'allarga un poc més i com que fa fresqueta la dona es retira, no sense recomanar-me que pugi fins a la no llunyana ermita de Sant Joan, des de la que, elevada sobre un petit turó, em promet que em farà gaudir d'unes magnífiques vistes sobre aquest petit poble del qual m'emporto un bon record i la impressió que sembla que són més els veïns, que no pas els governants, els interessats en preservar aquest rural, però no per això menys important patrimoni.

I després del descans nocturn a cal Chato, es dibuixa un nou dia i ja és avui..i ja toca emprendre una nova etapa d'aquest tram del camí que m'ha de portar des d'Hontoria fins a Santo Domingo de Silos, petita, però turística localitat burgalesa, reconeguda pel seu magnífic monestir benedictí.

L'etapa no ha tingut massa literatura. Destacar, això sí, que, a la petita població de Mamolar, acaba el Camí Castellano Aragonés, el que, més o menys, he anat resseguint des de Gallur, per fondre's ara amb el de La Lana que, des d'Alacant, acabarà també confluint amb el francès a partir de Burgos.

Aquesta circumstància i la sovint deficient senyalització, ha fet que avui, per a guiar-me i seguir les rutes que prèviament m'havia preparat, hagi hagut d'"esquarterar" l'etapa en tres trams: Hontoria -La Gallega (10,9km), La Gallega-Mamolar (9,8km) i Mamolar-Silos (7,7km), en total gairebé 29 km, bona part dels quals he hagut de fer per asfalt. Cal destacar l'immens bosc de sabines que hi ha al tram La Gallega-Mamolar, amb arbres que sembla poden arribar a superar els 400 anys.

També, després del Mamolar i d'una bona tanda de carretera, per fi el camí es desvia cap a la dreta i els darrers 5 km et porten per una pedregosa sendera enlairada per sobre del congost de Peñacorba, des d'on, en un moment determinat, ens apareix ja la primera imatge del meu destí, Silos, al fons de la vall.

Abans d'arribar-hi, però, un poquet d'història. Quan començo el descens, en un revolt de la senda, hi trobo un túmul de pedres.. Moltes pedres petites i un breu panel informatiu. És el "Moreco del Santo" també anomenat Berrocal del Sant, emplaçat en aquest antic camí compostel·là i que constitueix un cridaner element petri d'uns tres metres d'alt i deu de diàmetre i que sembla tenir un origen curiós: el costum devot que tenien els caminants de besar una pedra i llançar-la al lloc on, segons la llegenda, es van aturar els portadors que transportaven l'urna amb les relíquies de Santo Domingo en el retorn al seu monestir, després d'haver-lo hagut d'amagar, durant l'ocupació francesa, a principis del segle XIX.

Poca cosa més hi hauria a dir de l'etapa d'avui, si no fos perquè, el retorn per a buscar el cotxe a Hontoria m'ha donat "material" per a escriure un altre capítol sencer, cosa que haurem de deixar per a demà, si la memòria no em falla i puc explicar un poc, del molt, que m'ha contat el "taxista" Manolo !

 (Santo Domingo de Silos- 16 maig 2023)

 

 

EL MEU CAMÍ - DE L'EBRE AL SALVADOR.

 Capitol 79  Etapa 18 - (Navaleno - Hontória del Pinar)

 

"Els "tahúrs" de cal Chato, un retorn de pel·lícula i la consciència d'Oréncia"

Falten pocs minuts per a les 4 de la tarda quan entro al bar hostal de "El Chato", a Hontoria del Pinar, on aquesta nit pernoctaré. A l'interior se sent un fràgil murmuri com el d'unes ploraneres a una sala de vetlles. La subtil remor prové de la taula que hi ha a mà dreta, just on la barra del bar té un angle que fa encara més estret el pas a l'interior del local.

Asseguts a la taula, 4 "tahúrs" estan jugant a les cartes. No veig diners damunt la taula i, en canvi, al voltant dels jugadors, amuntegats i dificultant-me encara més l'accés al local, uns altres sis caps, miren atents els moviments de mans i gestos dels protagonistes, mentre que l'arribada d'un foraster amb motxilla, barret i bastons, amb prou feina els crida l'atenció.

Ells segueixen atens allò que passa baix les seves barbetes... Per tot això, dedueixo que la partida és senzillament un entreteniment, una bona forma de retrobament social al bar del poble, havent dinat.

En aquest petit llogaret, porta d'entrada al conegut "Cañon del Rio Lobos", la socialització al bar, és, podíem dir que gairebé cultura, popular, però cultura. No fa gaires anys, als bars del nostre poble aquesta "cultura" també existi. Ara, com tantes altres coses, també a desaparegut, per això, aquesta imatge que trobo en entrar al bar, em colpeix i em desperta una certa remembrança.

"El Chato" em mira mentre jo i la meva motxilla intentem esmunyir-nos entre la barra i el poble present al bar. En veurem la pinta i abans que jo digui res, dispara: "tu eres el peregrino que me llamó ayer para reservar una habitación, no ?. Seguro que te apetece una buena ducha antes que nada. Venga, a ver si puedes pasar y te la enseño".

Obedient, el segueixo per la porta que hi ha al final de la barra i al fons del local, on hi ha dos rètols, un de petit on posa "privado" i un altre més gran amb un indicador de "salida de emergéncia". No deixa de cridar-me l'atenció lo que per a mi és un poc incoherent... sortir per una porta privada si hi ha una emergència!. En fi, observacions absurdes pot ser, però que em fan gràcia.

La meva arribada al del "Chato" es produeix després d'haver-me cruspit, a peu, els poc més de 14 km que separen Navaleno de Hontoria del Pinar, la mitja etapa que avui he completat després de recórrer, en cotxe, els 400 que hi ha entre la porta de casa i aquesta localitat burgalesa.

Una distància que avui se m'ha fet molt diferent. El seient del costat del conductor estava buit. Teresa, en aquesta ocasió tampoc no m'acompanya. Com ja vaig explicar, aquest tram del camí implica una certa dificultat logística i d'infraestructures que no tenien altres camins i, per això, el sentit comú s'ha hagut d'imposar a allò que hauríem desitjat.

El dia s'anuncia ja amb les primeres llums quan passo per Xerta. No puc evitar recordar com, per aquestes mateixes dates, ara fa un any, Teresa havia de matinar per portar-me fins a l'estació d'aquesta localitat del Baix Ebre, perquè jo pogués començar la segona etapa i seguir la meva ruta a peu en el primer tram d'aquest estrany i trossejat recorregut que pretenc finalitzar a El Salvador, catedral d'Oviedo.

Avui, tal com vaig avançant amb el cotxe, cap a Gandesa, després Caspe, Saragossa, Gallur,Magallón,Tarazona,Los Fayos, Ágreda.Omeñaca, Sòria,Herreros....els records, els primers en solitari, els segons acompanyat, em fan més amable el recorregut i no puc evitar pensar com n'és de diferent viatjar com ho estic fent, amb la velocitat d'un vehicle, o fer-ho a peu...res a veure.

En el primer cas, senzillament passes pels llocs, els veus, però no els vius. Sí, pot ser pràctic en el binomi distància/temps quan penso que el mateix temps que he emprat per desplaçar-me des de casa fins a Hontoria (400 km), és gairebé el mateix que el que m'ha costat recórrer, després, els 14 des de Navaleno, al del "Chato", però la vivència no és la mateixa, els petits detalls, secrets o singularitats dels llocs que trepitjo, es fan visibles solament si ho fas des de dintre, sense presses, com tantes vegades he dit, coneixent el país a càmera lenta.

Així, passades les 12 del migdia i una vegada arribat a Navaleno, punt on mesos enrere vaig acabar el segon tram de la meva ruta cap a Oviedo i des d'on inicio el tercer, mentre que camino per l'antiga via fèrria entre Santander i la Mediterrània (que mai es va acabar de completar), he pogut descobrir, per exemple, els llocs on es van gravar algunes de les escenes de la mítica pel·lícula "Doctor Zhivago" protagonitzada per Omar Sharif, Julie Christie,o Geraldine Chaplin.

Concretament a les pinedes de Sant Leonardo de Yagüe es van filmar-se les escenes del tren amb la popular locomotora Mikado pintada de vermell (la trobada de Zhivago amb Strélnikov). De fet, prop de la localitat es conserva encara un tram, d'uns 200 metres, de la via original i hi ha instal·lat uns plafons on s'expliquen algunes anècdotes del succés, com per exemple que, com que les escenes que s'havien de rodar, geogràficament s'havien de situar a Rússia, era necessari que neves. Però, contra tot pronòstic de lo que era habitual, aquell any, no va nevar. Això va endarrerir la gravació i va fer anar de bòlit tot l'equip de producció i, finalment, com que la neu no va aparèixer, per simular-la, es va haver d'utilitzar milions de petites boletes de porexpan blanc, escampades per terra.

Un poc més avant, superat ja el poble, la via s'endinsa pel mig d'uns grans talussos. No puc evitar aixecar la mirada i pensar com s'ho van haver de fer, a principis del segle passat, per poder remoure i processar els milions de metres cúbics de terra, amb la tecnologia de l'època.

Treure-la d'allí, fer una mena de canal per poder equilibrar els nivells i traslladar-la a algun altre lloc per reomplir on fes falta amb la mateixa finalitat, segurament que no va ser fàcil.

Al cap de poc, un senyal m'adverteix que entro a la província de Burgos. Abandono la de Sòria després de travessar-la també de punta a punta.

Després d'una recta inacabable, al fons, l'estació d'Hontoria, reconvertida ara en una coqueta casa rural.

Uns metres més amunt, les primeres cases del poble, em donen la benvinguda a aquesta localitat on, segons m'ha dit Miguel (El Chato), no em puc perdre de visitar, i comentar per al meu diari, com a mínim tres dels seus trets més destacats: com ja he dit, el punt de sortida per visitar el "cañón del Rio Lobo", el Rotllo, amb capitell romà corinti invertit, pedra on es lligava els reus per castigar-los, i el Pont romà o Pont Campanário sobre el riu Lobos, de tres arcs, i que té la singularitat de què, dos d'ells, descansen sobre una gran roca despresa de la muntanya.

Així, doncs, després d'un dia tan intens, no el puc acabar més que deixant de teclejar i, encuriosit (i també per poder il·lustrar el que he escrit), fer un poc més de camí i desplaçar-me als afores del poblet per deixar constància gràfica de, com a mínim, els dos darrers.....i aquí s'hauria d'acabar la història d'avui, però, com tantes altres vegades, també avui, les històries es fan presents també més enllà del seu llindar.

Surto del bar-hostal del "Chato" i seguint les indicacions del seu fill, enfilo pel carrer de l'Església, fins a la plaça del Mercat, on es troba el "famós" rollo. De fet, és curiosa la forma del capitell cap per avall, i també que encara conservi un parell d'argolles d'on, suposadament, lligaven els reus. També hi ha unes pronunciades osques que, la meva desbocada imaginació, em fa pensar son producte de les reiterades vegades que es van haver d'esmolar les eines que feien servir els botxins per infligir el castic suprem als condemnats.... ves tu a saber, però, per imaginar, que no quedi.

Enfilo ara pel carrer de La Cuerda fins a arribar a "l'arrabaleta" de San Juan, just al moment en que veig vindre, de cara a mi, una dona d'edat avançada, amb un martell i una aixada a les mans. Potser intuïció, potser un encert, però, en arribar a creuar-nos no em puc estar de dir-li , "va usted con unas armas peligrosas, señora". Ella fa una mitja rialla mentre em respon que són les que utilitza per refer una mena de mur de pedra que tanca una petita parcel·la, just entre el carrer i l'incipient Riu Lobos. "Me ayuda mi nieto a sobreponer las piedras más pesadas en este muro, pero después soy yo, a mis 85 años, la que, sin ser albañil, voy levantando esta pared, con paciéncia, pero con la intención de evitar que el terreno se convierta en un estercolero, porque ya ve como está, la gente no tiene consideración y tira aquí plásticos, botellas y toda clase de desechos" es lamenta la dona.

Es diu Orència i, tot i l'amabilitat de la seva conversa, defuig la invitació per fer-nos una foto junts."No me gusta, nunca me ha gustado hacerme fotos, ni cuando era joven", es justifica, mentre denoto un cert rampell de coqueteria en la seva negativa, possiblement perquè l'abric gastat i vell que porta per protegir-se del vent gelat que ens acompanya, no el considera el més escaient com per a ser fotografiada... Pot ser, altre cop, la meva imaginació, posa més literatura de la que caldria a aquest encontre que deriva, ara, encara més cap a temes mediambientals. "Cada vez que puedo hablar con alguien importante...."-"Yo no soy nadie importante", m'apresso a advertir-la. "No, ya", prossegueix i reitera,"cada vez que puedo hablar con alguien importante le pido que hagan alguna cosa para salvar esta pequeña maravilla que tenemos". Es refereix a la ribera del Lobos ,que efectivament, tot i la sequera, porta aigua, però restrenyida pels abocaments de terres i altres materials que, segons Orència, s'hi fan.

"Y los plásticos, que me dice de los plásticos ?", m'interviua."No tenemos conciéncia de lo que vamos a dejar a las generaciones más jovenes a causa de lo que estamos haciendo con la naturaleza."

La dona s'esplaia i m'explica totes les tasques de reciclatge que fa a casa seva amb les diferents matèries i el frustrant que és veure com tants altres, com aquells que embruten la seva parcel·la, tenen tan poca consciència en aquest sentit. Obrim un intens debat sobre temes mediambientals però, al final i veient que la dona s'està esplaiant a gust amb algú que l'escolta...encara que no sigui important, al final he de tallar-la perquè encara he d'arribar al pont romà i el Sol comença a amagar-se darrere de la serra de la Demanda.

Allí, encara m'espera alguna sorpresa més, però avui, estic cansat. Porto despert des de les 5 del matí i ara, a les 10 tocades, la veritat, els ulls, el cos, la ment, em comencen a demanar descans. Demà m'espera l'etapa més llarga d'aquest tram, i necessito descansar, així que la crònica d'avui, l'acabaré amb .... continuarà!

 Hontoria del Pinar- 15 maig 2023

 

 

EL MEU CAMÍ- DE L'EBRE AL SALVADOR

Capítol 78   - Presentació Tram 3 

"Un camí Frankenstein"

Fa just un any i després d'haver assolit els reptes que em vaig proposar per fer els Camins Francès i Primitiu, n'iniciava un de tercer sense tenir massa clar que és el que volia fer.

Sabia que l'origen havia de ser des de la porta de casa per començar el Camí anomenat de l'Ebre i que enllaçaria amb el Francès, a partir de Logroño... i això darrer era el que no m'acabava de convèncer.

Si havia de tornar a la capital riojana, significava tornar a un lloc per on ja havia passat i la idea no em convencia perquè significava que, a partir d'allí, hauria de refer un camí ja conegut i no tenia massa sentit. D'altra banda, tampoc no tenia massa sentit recular tants km si podia fer drecera desviant-me, a partir de Gallur, cap a Sòria per l'anomenat (i desconegut) Camí Castellano-Aragonés que "m'avançaria" fins a Burgos.

Allí, però, se'm presentava el mateix problema: no volia tornar a fer un camí que ja havia fet i continuar, des de la capital burgalesa, altre cop pel camí Francès... havia de trobar la forma de seguir cap al Nord en lloc de cap a l'Oest.... i d'aquesta manera, després d'alguns mesos de preparació i recerca, i pot ser amb també amb una certa insensatesa o ingenuïtat, finalment he trobat nom a aquest tercer camí "Frankenstein" que començava pel de l'Ebre, seguia, l'octubre passat pel Castellano- Aragonés i que seguirà, a partir del dilluns 15 de maig, per un petit tram del de La Lana, fins a Mecerreyes i a partir d'allí, per les rutes, senders, carreteres i "camins incerts" que jo mateix m'he "cartografiat" digitalment, gràcies als avantatges que et faciliten les noves tecnologies.

D'aquesta manera i dividit en dos trams, el que començo ara fins a Herrera del Pisuerga i el que faré (si Déu vol), a l'octubre, fins a Oviedo, completaré aquest Camí, possiblement el més personal, complicat i diferent dels que he fet, i que m'he atrevit a batejar amb el nom de "El meu Camí- De l'Ebre al Salvador". De l'Ebre perquè és el territori des d'on vaig començar i del "Salvador" perquè, com en altres ocasions ja he comentat i molts sabran, històricament, la capital asturiana és l'origen de tots els camins. Quin millor final, doncs, que acabar-lo on tot va començar o sigui, a l'inici del ja trescat camí Primitiu, nom que rep per ser l'origen, del qual podríem assegurar, va ser primer itinerari cultural/religiós d'Europa, el Camí de Sant Jaume.

Perquè és a Oviedo i no a cap altre lloc on va néixer, de la mà del rei Alfons II el Cast, considerat el primer pelegrí, des que l'any 834 va viatjar fins a la localitat gallega, avisat pel bisbe Teodomir del descobriment de la tomba de l'apòstol.

La catedral d'Oviedo és coneguda popularment pel nom de "El Salvador", referint-se a Jesús, per això, no em sembla millor opció per acabar el Camí començat el maig del 2022, que la que finalment intentaré aconseguir amb aquesta sèrie de connexions de camins coneguts: el de L'Ebre, el Castellano-Aragonés, un trosset del Francès, al seu pas per Tardajos, i, a partir d'aquesta petita localitat burgalesa, els itineraris que jo mateix m'he preparat per arribar a Herrera del Pisuerga, final d'aquest tram que emprenc demà i on comença l'anomenada Calzada de los Blendios que em portaria, a partir del pròxim octubre, a enllaçar amb el Camí del Nord per posar punt final a aquesta "aventura".

Una "aventura" que aquesta vegada emprenc tot sol pel fet de ser-ho i en la que, ben segur, trobaré a faltar el suport, companyia i complicitat de la meva acompanyant habitual a la qual, en aquesta ocasió, li vull evitar les possibles incomoditats que preveu aquest tram de Camí, que encara transcorre, en bona part del seu recorregut, per l'anomenada "España vaciada", per poblets gairebé deshabitats i, per tant, amb poques infraestructures i serveis per a acollir al peregrí. Un tram ple d'incerteses que voldria convertir en reptes i reptes que m'agradaria transformar en vivències i noves experiències que m'ajuden a continuar creixent com a persona.

Pot ser difícil d'entendre, però quan vaig planificar aquest Camí, encara que no tenia clar per on acabaria discorrent (i de fet encara no ho tinc), ho vaig fer pensant que era una oportunitat per poder fer "el meu propi camí", fora dels convencionalismes, comoditats o, de vegades massificació que he trobat als que he fet amb anterioritat. Volia sortir del "camí marcat", d'allò que, potser sense adonar-nos-en, fem tan sovint també a la nostra vida diària que és mimetitzar les nostres conductes, deixant-nos portar per lo que fa tothom, per les conductes socials "imposades" i que seguim "perquè són més fàcils, perquè és més còmode deixar-se portar que no pas prendre decisions que impliquen un risc".

Potser soc un il·lús, un somiatruites o fins i tot un inconscient, però no vull deixar perdre l'oportunitat, abans que el temps faci la seva feina, d'intentar viure el meu "propi camí", amb els riscos, però també les satisfaccions, que això pugui comportar, perquè de fet, a la vida, també de vegades cal assumir riscos, caminar per camins que mai han estat gambats i trobar sortides als atzucacs que ens presenti.

 

D'aquí a poques hores començo un nou tram d'aquest Camí que sé que va començar a "la porta de casa" però que no tinc ni idea d'on, com o quan acabarà...com la vida mateixa.

 

EL MEU CAMÍ (De l'Ebre al Salvador)

CAPÍTOL 77 - Etapa 16 - (Herreros - Navaleno)

" El gall, la via, el pinar i 249"

Navaleno 4 octubre 2022

De lluny s'escoltava el cant d'un gall, reiteratiu i anunciador del nou dia. A la meva dreta i a uns 800 metres de la via per on caminava, les llums ataronjades d'Abejar eren l'únic símptoma de vida, més enllà de la foscor que estava travessant des de feia una hora i mitja des que, a les 6, havia sortit d'Herreros.

Ho havia fet tan d'hora perquè el recorregut "oficial" de l'etapa em marcava uns 32 km de distància i això representava entre 7 i 8 hores de marxa, segons l'orografia del terreny. Tenint en compte que estem ja en plena Comarca de Pinares, caracteritzada per un frondós bosc de pins de més de 200.000 hectàrees i a una alçada que navega entre els 1.100 i 1.200 m sobre el nivell de mar, no volia arriscar-me a arribar massa tard a Navaleno pels problemes que pot generar arribar més tard de les dues de la tarda, a l'hora de trobar serveis d'avituallament, no massa abundants per aquesta zona.

També ahir, preparant la ruta d'avui, em vaig fixar que el traçat que marca l'aplicació que em guia, em feia fer una gran corba en direcció cap a l'embassament de la Cuerda del Pozo, possiblement amb la bona intenció de fer-me passar per paratges més suggestius, però com a mi avui m'interessava més guanyar temps que no pas la suggestió, igual que va passar amb l'etapa entre Magallon i Tarazona, vaig buscar una alternativa i, curiosament, en direcció oposada a la que assenyala l'app i també a menys d'un km d'Herreros.

Entre la carretera N-122 i les parets verticals de la serra de Cabrejas, hi ha la via verda que ocupa el traçat de l'antic ferrocarril Santander/Mediterrani, una opció que, després d'estudiar-la bé, em va semblar que seria la més aconsellable pel perfil, gairebé pla, que presentava i perquè m'estalviaria pot ser un parell de km, encara que hauria de renunciar a passar pel centre de les dues poblacions que hi ha entre els punts de sortida i arribada: la ja mencionada Abejar i Cabrejas del Pinar.

A canvi, això sí, la ruta d'avui m'ha permès conèixer un poc més de la història de la comarca que travesso, que en definitiva és un dels objectius del camí. Perquè, el camí te'l poden contar, o el pots imaginar, però el camí, com sempre he dit, cal viure'l i guardar cada una d'aquestes vivències, com un petit tresor que ens enriqueix com a persones des de les més diferents vessants.

Avui l'etapa també ha transcorregut amb absoluta soledat (avui ni animals, m'he trobat), per això la vivència que m'emporto és la que m'ha donat, per un costat els panells informatius que he anat trobant al decurs del recorregut i la del meu propi imaginari, mentre km a km, anava escurçant camí, via amunt.

Havent escoltat cantar el gall, el camí em porta molt prop de l'ermita de la Virgen del Camino, a la que té advocació i per patrona Abejar. Es tracta d'un temple d'origen romànic, d'una sola planta i datada al segle XV.

Un km més endavant em trobo el primer edifici que em parla un poc de la via per on camino. És l'estació on s'ha ubicat una petita àrea de descans i, on un panell informatiu, explica que aquest ferrocarril es va projectar per unir Santander i València, però que, curiosament igual que la de Valdezafan on vaig començar les primeres etapes, mai es va concloure com estava previst, encara que sí que va donar servei durant més de 50 anys el tram que unia el nord de Burgos amb Calatayud.

La iniciativa va ser, a finals del segle XIX, de les diputacions provincials de Santander, Burgos, Sòria i Saragossa i la intenció, encara que sembli estrany, la d'abaratir el cost que representava les elevades tarifes ferroviàries en destí cap als ports cantàbrics.

Es va haver d'esperar a l'any 1924 per poder començar les obres i entre 1927 i 1930 es va obrir tot el tram entre Ontaneda i Calatayud, que va estar donant servei fins a l'any 1985.

Després d'aquesta "lliçó", caminar per la via ja té un altre sentit i la imaginació, comença a treballar pensant com s'ho devien fer, que dur que havia de ser els treballs, tenint en compte la maquinària de què es disposava a l'època.

Buidar d'un lloc, per reomplir a l'altre. Talussos, fondalades, ponts, desaigües.. Imaginava quants cabassos de terra s'havien de treure d'un turonet per anivellar el fondal que venia a continuació. Em semblava sentir el soroll de pics, pales, malls, rascles, el renill de les cavalleries que estiren els carruatges que s'emprarien per al transport.

Amb aquests fantasmes de la imaginació i ja de dia clar, a les 9 en punt, arribo a l'encreuament de la via amb la carretera que t'apropa a Cabrejas de la Sierra, distant menys d'un km. d'aquest punt, el mateix que ahir vam acordar amb Teresa per al nostre "festeig" matinal.

L'hora prevista, però, era entre les 9:30 i 9:45, però la meva matinera escapada ha trastocat el calendari i li dic que, com porto (sempre i per si de cas), provisions a la motxilla, doncs que no es preocupi, que ja ens trobarem a Navaleno. Que esmorzi tranquil·la i desocupi l'habitació sense pressa.

Però ella em respon ràpidament que ja ha deixat la casa i que està al bar de la gasolinera d'Abejar comprant-me un bocata de "lomo con pimiento y un trozo de tortilla de torreznos". Una recomanació d'una parella de veïns d'Herreros amb els que va coincidir ahir mentre m'esperava.

Proposa que ens podem trobar a l'ermita de la Virgen Blanca, patrona de Cabrejas. El lloc el coneixem els dos bé perquè, en els viatges d'aproximació quan fèiem el Camí Francès, era un lloc habitual de parada.

Així doncs, aclarit el tema, continuo camí. El parell de km. que hi ha des del punt primerament acordat i el segon, li donarà temps a acabar de fer la compra i desplaçar-se fins al lloc del pla B.

I efectivament, un cop superada la més malmesa i desinformada estació de Cabrejas, la recta que hi ha a continuació i abans d'arribar a l'ermita, em permet veure com maniobra el cotxe per aparcar al lloc adequat davant el gran descampat que hi ha enfront del temple.

Els minuts de l'esmorzar és un dels millors moments del dia, no solament pel "lomo o los torreznos", sinó perquè són aquests moments en què trenquem les respectives soledats, la meva caminant, la d'ella des del seu, per a mi vital, paper logístic. Unes paraules, un "com estàs?", un altre "com et trobes?", i així aquestes converses curtes, aquest joc de preguntes i respostes que et fan sentir l'estima, a través de la preocupació de l'un per l'altre.

El comiat sempre amb el meu "avisa'm quan arribis al poble" i el seu "i tu ves amb compte, ves-me dient per on vas abans de perdre cobertura per aquests indrets". Després, el Suzuki s'allunya, carretera endavant i jo reprenc el meu sender fins que la perdo de vista i, camí endavant, torno a les meves cavil·lacions. "Què deu voler dir aquestes pilones de formigó amb la impressió d'aquests números i la fletxa, que trobo de tant en tant a la dreta de la via?", em pregunto.

Cada cent metres i alternant-se, una a la dreta i l'altra a l'esquerra, hi ha una pilona més petita amb la indicació impresa del km i els metres ( Km 9 /1), però aquestes altres més grans no segueixen una pauta i no paro de rumiar que és el que havien d'indicar al maquinista, perquè això ho tinc clar, eren informacions per al conductor de la locomotora.

Per fi i continuant observant per on trepitjo, arribo a la conclusió de que aquestes anàrquiques pilones no poden ser altra cosa que l'advertiment dels desnivells per on anava a rodar el tren.

El número de dalt, sempre entre 0 i 9, indicaria el tant per cent de desnivell. La fletxa del mig, segons si apuntava cap a dalt o cap a baix, indicaria el sentit ascendent o descendent del tram, la distància del qual, vindria a indicar, en metres, el número inferior.

Mentre el meu cap encara pega voltes a tota aquesta curiosa temàtica ferroviària, els meus ulls es queden cada cop més impressionants dels immensos pinars que estic travessant i que tanta riquesa han donat a aquesta comarca en temps pretèrits.

De fet, per entendre la importància del lloc per on camino i segons he pogut llegir, amb la fusta dels pins d'aquests boscos es va construir, per exemple, l'Armada Invencible, el Monestir de El Escorial, la catedral de Burgos o la de El Burgo de Osma.

Rumiant i rumiant totes aquestes curiositats del lloc per on passo, he arribat a una esplanada que s'obre en mig de l'atapeït pinar. Veig l'esquelet de lo que hauria estat un gran magatzem i una espècie de cabina, tota rovellada, com les que alguna vegada he vist que porten les grues .... però, sorpresa! Aquí no hi ha cap poble. El més prop que hi ha per aquí és al que em dirigeixo i encara queda lluny.

Aleshores veig que arribo a una altra petita àrea de descans, on hi ha un altre panell informatiu i un poc més endavant, i mig amagada entre la vegetació que comença a menjar-se-la, una altra estació: Pinar Grande !

El panell em xerra lo que tinc ganes de saber per continuar guardant vivències i coneixements dels llocs per on passo.

Primer que res que, aquesta gran massa forestal, des de l'any 1898 és gestionada per una mancomunitat formada per 150 pobles i la capital Sòria, després que l'any 1739, el Rei Felip V, necessitat de calés com estava per acabar de construir el Palau Real de Madrid, els hi va vendre "por muy poco dinero", explicita el cartell, d'on i extrec encara més informació:

"Tan importante fue la actividad forestal que junto a la estación de Pinar Grande, la Mancomunidad de los 150 pueblos mandó construir un aserradero para dar salida por ferrocarril a la ingente produccion maderera.Los trenes se introducian por una via auxiliar hasta una grua pórtico que depositva los troncos sobre los vagones" es pot llegir, entre altres explicacions.

En definitiva, l'estació es va construir, no per als passatgers sinó per al transport i distribució de la fusta produïda en aquesta zona, la qual cosa suposava un dels seus principals motors econòmics. L'estació comptava amb un moll de càrrega, així com amb una grua que permetia introduir les mercaderies al tren i que imagino, és la mateixa que he vist.

Tot i la importància que durant anys va tenir per als municipis de l'entorn aquesta estació que permetia la distribució de les matèries primeres per la resta del país, després de l'abandonament del servei ferroviari el 1985 va quedar abandonada, condició que manté avui dia.

A banda de lo explicat, encara queda en peus l'edifici de lo que, imagino, devia ser els habitatges dels obrers i operaris d'aquesta indústria de la fusta.

Un cop més, i mentre abandono el lloc un cop testimoniat el meu pas per l'indret amb les oportunes fotos, la meva ment es torna a posar en marxa i em sembla veure aquells llenyataires amb grans destrals i aquells xerracs de "dos mans", fent la seva feina, tallant pins, esmicolant-los a trossos i a la mida apropiada per a poder ser transportats amb les grans carretes estirades per bous o cavalleries fins al moll de càrrega on, un tren amb una bona filera de vagons de càrrega, esperava per a transportar-los fins a un indeterminat destí.

Torno a la realitat quant, una de les fletxes grogues que indiquen el camí, té "el cap" torçat cap a l'esquerra. Això vol dir que he d'abandonar la via i les meves cavil·lacions i estar atent.

El sender ara s'endinsa cap a l'espessor del pinar i, gràcies a elles, vaig seguint el rastre entre les pintades en alguns pins. Aquí el sender es desdibuixa i cal parar atenció per a no perdre't fins que, uns centenars de metres més enllà, el sender es converteix, a poc a poc, en un camí més marcat, el que, al cap d'una bona estona em deixarà a les portes del meu darrer destí en aquest tram que, des de Saragossa he anat recorrent els darrers 9 dies: Navaleno.

És moment de posar el punt final amb un breu balanç d'aquest trajecte que m'ha portat a recórrer un total de 249 km (segons els tracs que he anat gravant i compartint des del meu wikiloc).

249 km que m'han portat per paisatges tan diferents i contrastats com tota la vega de la Ribera Alta del riu Ebre, des de la capital fins a Gallur. Més desagraïts i aspres quan et vas allunyant del riu i el camí et porta terra endins, per descobrir-te les austeres, però apreciades vinyes del Campo de Borja; paisatges calcinats i morts per inclements incendis o, al contrari, petits oasis plens de vida com el congost del Val, per continuar més tard, per les planures, suaument ondulades, del camp de Gomara que a poc a poc et van elevant cap a les serres del Madero i la capital soriana, traspassada la qual i travessant la devesa, conclou en aquesta meravella de la natura, l'inacabable, i enguany assedegat pinar de la mancomunitat.

"Des de el mes de mayo que no cae una gota", li diu una dona a Teresa a la carnisseria de Navaleno on ens proveïm d'algunes de les delícies que també s'elaboren per aquests indrets.

I és que, també aquest camí, encara que sovint, mal o inadequadament senyalitzat, amb indicacions saturades on no caldria, o inexistents a punts clau, com encreuaments de camins, ha tingut la seva escassa, però intensa part humana, com ha quedat reflectit en alguns dels capítols anteriors.

Hem pogut conèixer la gastronomia dels llocs de pas, las madejas, los torreznos, los cardos rosa, las migas, la mantequilla de Sória...

La climatologia canviant dels diferents territoris, cerç, pluja, calor, fred.

Les llegendes, pobles abandonats, esperits o fantasmes que també han enriquit el nostre caminar, juntament amb les poques, però intenses, converses humanes de les quals hem pogut gaudir.

El patrimoni cultural, arquitectònic, històric o fins i tot festiu amb la coincidència del nostre pas amb les festes de San Miguel a Magallon i Agreda o les de san Saturio a Sòria

En fi, una vegada més, el camí ens ha regalat molt més de lo que un es pot arribar a pensar i, mentre ens preparem per al retorn a casa i escric aquestes darreres línies, no puc per menys que pensa, il·lusionat, que és lo que m'aportarà el que m'espera a partir d'aquí on el deixo avui, quant al mes de maig de l'any vinent,

ens tornem a trobar.

PD.- Per cert, moltes gràcies a tots aquells i aquelles que amb la vostra lectura, clics i paraules encoratjadores, heu viatjat amb nosaltres. Tot i la soledat del camí, mai ens hem sentit completament sols.

 

EL MEU CAMÍ (De l'Ebre al Salvador)

CAPÍTOL 76  - Etapa 15 - (Sòria -Herreros)

"Un museu a l'aire lliure, una etapa molt animal i un camí sense paraules"

Herreros 3 octubre 2022

A poc a poc em vaig acostant al final d'aquest tram del camí jacobeu “frankensteinià” que m'ha portat, primer, per un bocí del de l'Ebre, ara pel Castellano-Aragonés o Soriano i, en la següent atacada, em connectarà amb el de la Lana, fins a entroncar amb el Francès.

Igual que aquella dita que diu que tots els camins arriben a Roma, els que jo trepitjo, també acaben conduint-te al mateix lloc: Santiago.

En aquesta penúltima etapa entre Sòria i Herreros, els sentiments, una vegada més tornen a ser contraposats. Per un costat un poc de pena perquè aquesta dinàmica que hem portat els darrers vuit dies, diferent, imprevisible, solitària o descobridora, acaba. Però, d'altra banda, sentint també la necessitat de tornar a les rutines volgudes i previsibles del dia a dia a casa. Trobar-te amb la família, els amics...el poble.

Aquest Yin i Yang mental, avui, han anat donant sovintejades voltes al meu cap en una etapa que m'ha portat per paratges que potser invitaven a aquesta mena de sentiment confrontat, alimentat també per l'absència absoluta de contacte humà durant els 28 km que separen Sòria i Herreros.

A les sis i quart del matí sortia ja de l'hotel Campos de Castilla on hem dormit aquesta nit. El preu 55 euros i la relació qualitat/preu, bona.

L'hotel es troba allunyat del centre de la ciutat i un poc distant del punt on havia d'enllaçar amb el traçat del camí. Com que tenia dubtes sobre si em costaria trobar aquest punt, he preferit anar un poc sobrat de temps i sortir un poc més d'hora, tot i que no haguera fet falta, perquè no ha estat difícil connectar-me i poder sortir de l'àrea urbana de la capital, donat que el camí entronca ràpidament amb el carril bici i de vianants que condueix cap al gran parc/bosc públic de Valonsadero, una zona natural d'esbarjo amb gairebé 2.800 ha de superfície de muntanya, praderies i vegues, situat als afores de Sòria.

Aquest carril, després d'uns 8 o 9 km, acaba a l'anomenada “caseta del guarda” i, aleshores, segueix un camí sorrenc, entre bells roures centenaris, fins a Pedrajas, primer poblet que trobem en l'etapa d'avui i del que cal destacar aquesta mena de galeria d'art en que ha convertit els seus carrers, on, diferents artistes i de diferent disciplines, han anat ubicant les seves obres, convertint el lloc en un autèntic i singular museu a l'aire lliure.

Em regalo uns minuts per gaudir d'aquest espectacle cultural gratuït i la marxa es reprèn un poc més tard fins a arribar a l'encreuament amb la carretera que va a El Royo. Teresa ja m'espera amb l'entrepà amanit. És el lloc que vam preveure ahir a la tarda amb la nostra habitual sortida “d'inspecció de camp”, per conèixer per on va la ruta i els possibles llocs on es creuen, camí i carretera. Un cop cruspits l'entrepà i la xerradeta, reprenem la marxa, cadascú, altre cop per camins diferents, però que ens conduiran, en unes hores, al mateix destí.

Després d'una llarga recta, l'ampla pista per on camino, s'endinsa per la devesa que no deixaré ja fins a arribar a Herreros i per la que em moc en completa absència de presència humana, però no sol.

Un poc encara en la distància i pasturant l'herba seca de bosc, format per alzines, alzines sureres o altres espècies, hi veig un bon ramat de cavalls i egües. Tant com em vaig atansant, una potra jove i albina s'apropa a mi, com demanant una carícia que no li nego i en compensació ella posa en mi, presumida, per a fer la foto, com si hi estigués acostumada.

Segueixo caminat i l'animal es col·loca al meu costat, i així caminem junts una bona estona fins que, suposadament el líder del ramat, emet un renill singular que jo interpreto, és una advertència per al meu improvisat company de viatge el qual, immediatament, gira cua per reunir-se, al trot, amb el grup.

El paisatge continua sent de pastures i matolls, aptes pel bestiar. Abans d'arribar a Cidones, segon poble de la ruta d'avui, les qui em saluden a la vora del camí, aixecant breument el cap, possiblement per assegurar-se que el personatge que s'atansa no és perillós, són un altre grupet de tres o quatre vaques, les quals immediatament passen de mi i, indiferents, tornen a la mecànica de la “segadora ecològica d'herba” que podríem dir que és el procés de rumiar i rumiar constantment que tenen els bovins.

Més endavant es repetirà en un parell més d'ocasions, la companyia d'equins i bovins, únics éssers vivents, que, com he dit, avui s'ha creuat al meu camí...bé, això no és de tot cert perquè, abans d'arribar al meu destí, el profund silenci que “sortia” del bosc que travessava, de cop i volta s'ha tornat en una remor i un tropell, juntament amb un moviment serpentejant de matolls que, finalment, ha arribat a creuar la pista en forma de 5 enormes porcs senglars i 3 de més petits, que, sense fer-me cas i afortunadament, han seguit, fugissers, el seu camí, mentre jo aguantant la respiració, ni m'he atrevit a demanar de fer la foto... tampoc hi ha hagut temps.

Quedaven uns tres km per arribar al final, quan encara he rebut la darrera i esmunyedissa visita de la fauna que habita els paratges per on avui he escurçat el meu camí cap a la meta. Primer un cérvol mascle, de gran cornamenta, que també estava pasturant i que, en veurem, s'ha fet fonedís ràpidament. Imatge preciosa, però efímera que tampoc he tingut temps a "empresonar".

Un poc més endavant un grupet de cabirols, també àgils i silenciosos com plomes al vent, han travessat el camí, direcció cap al pantà de la Cuerda del Pozo que està a tocar dels paratges per on avui m'ha portat aquesta etapa que, certament, puc definir com a ,”etapa animal i sense paraules”.

Abans de la 1 de la tarda, avui arribava al meu objectiu, Herreros, topònim que sembla ve de l'activitat majoritària que tenien els seus habitants després de la repoblació al s. XII; «Ferreros» es deia llavors.

La petita localitat, habitada per una setantena de veïns, té, en canvi, una bona oferta hostalera, entre la que sobresurt el lloc on avui pernoctarem, l'hotel Enclave Sòria, un vell, però ben restaurat casalot castellà, situat ja prop dels immensos i coneguts pinars sorians i camí de l'embassament anteriorment esmentat.

 

EL MEU CAMÍ (De l'Ebre al Salvador)

CAPÍTOL 75 - Etapa 14  - (Omeñaca - Sòria)

" La font ofegada de Fuensauco, els templers de la Muntanya de les Ànimes i una joia del mestissatge"

Sòria 2 octubre 2022

A causa del despoblament dels territoris que estic travessant els darrers dies i la manca de serveis als petits llogarets per on em porta la ruta, és vital poder disposar del cotxe de suport per tal de suplir aquestes carències i poder desplaçar-me, així, a llocs, un poc allunyats de les localitats que marco com a finals d'etapa i on poder trobar allotjament.

El fet que Teresa m'acompanyi amb el nostre entranyable petit vehicle, va condicionar la programació de les 9 etapes amb què he dividit aquest tram entre Saragossa i Navaleno, variant així les distàncies dels finals d'etapa que marca el recorregut "oficial" i adaptant-lo un poc més a la meva conveniència, encara que això hagi significat haver de fer matinar també a la meva companya de viatge, tant ahir, com ja va quedar constatat, i també avui.

Ahir l'etapa va finalitzar a Omeñaca, mentre que l'allotjament el teníem a l'hotel Cadosa, establiment situat a la vora de la N-122, però a uns 14 km del punt esmentat on acabava l'etapa. Això volia dir que, per segon dia consecutiu (i últim), a les 6:30 del matí, m'havia de tornar a deixar al lloc d'on em recuperava ahir.

Començo altra vegada així el meu diari, per una banda, per destacar el paper vital de la meva companya i la valuosa aportació fent més fàcil el meu camí, també en aquest pelegrinatge; i per altra, per a tornar a advertir als possibles lectors que vulguin seguir aquesta ruta, que tinguin en compte aquestes distàncies i manca de serveis a l'hora de programar la ruta soriana.

Aprofito per recomanar una, per a mi, magnífica aplicació que ens pot ajudar, i molt, a preparar-la i seguir-la. Es diu "Buen Camino" i es pot descarregar des d'aquesta adreça que comparteixo: https://www.editorialbuencamino.com/.

Fet aquest necessari preàmbul de reconeixement i advertència alhora, poca cosa a dir del recorregut d'avui, apropant-me ja a la capital castellana.

La claror del nou dia m'ha sorprès quan albirava ja les primeres cases de Tozalmoro, primer lloc habitat que trobo des del punt d'inici, mentre el Sol, a poc a poc, anava il·luminant-les a mesura que guanyava alçada.

Cal destacar que m'ha sorprès trobar en aquesta petita vila, que compta amb una vintena escassa d'ànimes, però que posseeix, en canvi, una preciosa església romànica del s.XII, dedicada a Sant Joan Baptista, conservant perfectament el seu estat original i que disposa de dues portes, una al Nord i una altra al Sud, la principal, i un absis de bella factura. És considerada una de les esglésies més boniques del romànic sorià.

 

El camí segueix ara cap a Fuentetecha, sinuosament encara, i entremig de camps de cereals, cultiu pràcticament exclusiu a tots aquests petits poblets de la comarca del Campo de Gomara que estic travessant.

Són les 9 del matí i, com també en travessar el poble anterior, aquí solament s'escolta el lladruc d'algun gos. El poble, encara que es veuen cases "arreglades", sembla un poble fantasma.

Trenta minuts més tard el camí ara travessa la carretera nacional a l'altura de Fuensauco.

Aquí el silenci també és total, ni els gossos volen bordar, ni tampoc se sent el murmuri de la font que dona nom al llogaret i que ens rep, només accedir-hi.

La font del saüc, on antigament s'abeurava el bestiar, i possiblement les cavalleries quan la carretera era tan sols un camí principal, ara no raja. Un cartell en mig dels dos brocs que sadollaven la llarga pica d'abeuratge, en prohibeix l'ús, si no és per rentar roba.

L'alta concentració de nitrats a l'aigua, segons que adverteix la nota, fa recomanable prescindir d'aquest líquid vital.

Uns metres més endavant, intueixo el perquè. Un altre cartell, penjat a la façana de la bàscula municipal, una pancarta per a ser més exactes, diu clarament: "Fuensauco se defiende -NO a la macrogranja de 7000 cerdos !"

Aquell raconet on, en altres temps, segurament es respirava tanta vida social rural, ara ha estat ofegat per decisions preses a centenars o milers de km de llocs on encara, en teoria, es respira tanta autenticitat. Quina pena, la paraula macro, cada vegada em fa més por.

Amb aquest regust decebedor, abandono el poble passant encara per davant d'una altra petita joia local: la seva església romànica. Datada de principis del s. XIII i dedicada a la verge dels Àngels, disposa d'un curiós detall a la seva estructura, els merlets que coronen el mur sud i que li dona un aspecte de simi fortificació.

A partir d'aquí ja "només" em queden els gairebé 15 km que em separen de Sòria capital. Els camins gravencs i curiosament arenosos per on tresco, deixen enrere, i a poc a poc, els camps de conreu, per endinsar-se per boscos d'alzines, pins i roures, que apareixen i desapareixen al decurs de tot el trajecte, fins que puc veure, encara lluny, alguns dels edificis més alts de la ciutat cap on em dirigeixo.

Travesso altre cop la N-122 per sota d'un canal de desaigüe i un altre bosc, ara solament d'alzines m'envolta, mentre vaig baixant pel corriol amb un fort desnivell, cap al riu Duero.

El descens acaba davant un petit cercle formant una tanca amb pals de fusta, al mig del qual hi ha un seguit d'esteles funeràries.

Encuriosit, vaig a llegir el panell informatiu que el precedeix i m'assabento, així, del curiós lloc per on he fet la meva entrada a la ciutat.

Es tracta de la simulació d'un cementiri templer que recorda a Beatriz i Alonso, els protagonistes de la famosa obra de Bécquer "El monte de las ánimas". De fet, més tard m'assabenten també al centre d'informació que la simulació està ubicada al mateix lloc que va inspirar al poeta i escriptor andalús aquesta fantasmagòrica obra i també "El rayo de Luna"....

O sigui, el bosquet d'alzines per on he passat fa uns minuts, és el mateix lloc on Gustavo Adolfo fa reviure els templers que atemoreixen als lectors, mentre explica la història d'Alonso, el cosí de Beatriz, qui va decidir complir els desitjos de la seva cosina i anar a buscar el llaç que ella va assegurar perdre a la muntanya de les ànimes per on deambulaven els monjos guerrers ....en una nit de Tot Sants!

Un altra vegada em sento perseguit per fantasmes i esperits erràtics, però literaris, que, com jo, també van errants i solitaris travessant boscos i camps mesetaris.

Teresa ja m'espera al costat del pont de pedra que dona accés a la ciutat, després de travessar el Duero.

És curiós, encara que no he acabat el meu peregrinar (em queden dues etapes més), penso que aquí on em trobo, podria ser un bon lloc per posar-hi un punt i a part.

Seria fer com un, "de riu a riu i camino perquè m'agrada". I jo ho he fet, des del nostre Ebre estimat, fins al seu germà, el Duero, que neix ben prop d'aquí per tributar, havent recorregut gairebé 900 km, les seves aigües a l'Atlàntic.

Aquest és un lloc màgic. I cantat. I lloat per Machado, Bécquer, Gerardo Diego entre altres.

Un lloc amb una aura especial com la d'aquest monument del patrimoni històric d'aquesta ciutat, on avui conclouré l'etapa: em refereixo a l'originalitat del Monestir de Sant Joan de Duero, el que el converteix en una de les joies del romànic espanyol més reconegudes i representatives. Declarat monument nacional l'agost del 1882, destaca pel seu impressionant claustre, que conserva una col·lecció d'estils en la seva execució molt sorprenent. Romànic, mudèjar, àrab es donen la mà als seus arcs, sumant a la seva bellesa la singularitat de ser diferents entre si. El monestir fou construït per l'Ordre dels Hospitalaris de Sant Joan d'Acre, entre els segles XII i XIII, als afores de la ciutat de Sòria, a tocar del riu Duero.

Havent segellat la meva credencial en aquest indret tan especial, m'endinso al claustre obert i no puc parar de fer fotos... tanta bellesa, tanta mescla, fusió i mestissatge d'estils no pot deixar indiferent a ningú. Mentrestant jo, embadalit, continuo observant cada detall de les formes, entrellaçats i figures del monument, se m'apropa la cuidadora del lloc i em diu que el seu company de la porta li ha explicat que estic fent el Camí de Sant Jaume per Sòria i que em vol ensenyar un detall que segurament m'agradarà.

Em condueix fins a un dels arcs arabitzats de l'extrem SE del recinte i em mostra dues petites vieires incrustades a la columna. Decididament, amb aquests antiquíssims i significatius símbols jacobeus, no poc desitjar una millor forma ni lloc on concloure l'etapa d'avui.

Mentre m'estic una bona estona contemplant les filigranes dels artistes mil·lenaris, de lluny m'arriba el toc de campanes de la catedral de Sant Pere i els sons de la banda de música. Els sorians avui fan festa en honor al seu patró, Sant Saturi.