EL MEU CAMÍ- DE L'EBRE AL SALVADOR

Capítol 80 - Etapa 19  (Hontória del Pinar- Santo Domingo de Silos)

"La dona del pont, el savinar i un munt de pedres"

Liquidada la tertúlia amb la senyora Orència, m'afanyo a liquidar també el centenar de metres que em separen del recomanat pont romà i, la veritat és que em quedo embadalit. No és una gran o majestuosa construcció, però és precisament la seva senzilla i a l'hora pràctica enginyeria la que em colpeix. Els tres arcs a sobre el riu Lobos, dos d'ells suportats de forma natural per una roca al mig del riu, m'impressiona i no puc evitar, en arribar al lloc, posar veu als meus pensaments i exclamar, "però com pot ser que obres, aparentment tan simples com aquesta, resisteixin de forma increïble el pas dels temps i els embats de la natura i, després de més de dos mil anys, puguin continuar donant servei? Segur que moltes altres infraestructures modernes, no ho aconseguiran"

Una veu femenina em respon: "porque antes las obras se hacian a conciéncia, con pocos recursos, pero con más tiempo".

Tan embadalit estava contemplant l'obra que ni me n'havia donat que, una altra senyora, pot ser de la meva edat, acabava de travessar el pont en direcció al poble i, segurament escoltant el meu comentari i "plegant" algunes de les meves paraules, posant-les en context, havia entès la meva admiració per l'obra, expressada en veu alta i em responia.

I aquí va començar una altra conversa amb la meva segona, i anònima, informant (no vaig pensar de preguntar-li el nom). Un conversa que va derivar altre cop sobre el tema de la poca cura que l'administració té, segons el seu criteri, per conservar aquest patrimoni natural, històric i cultural. La dona em diu que els ulls centrals del pont, fins fa pocs dies, gairebé no es podien ni veure perquè estaven coberts de vegetació. "Mis hijos vinierons el otro dia y, con cuidado para no dañar el entrelazado de piedras de los arcos, cortaron las ramas y malas hierbas que lo estavan colonizando", em diu, per tot seguit, escometre contra els que se n'haurien de cuidar, encara que no em va quedar clar si es referia a l'administració local o a l'autonòmica.

La meva interlocutora m'informa també d'unes plantes (tampoc recordo el seu nom) que no són autòctones i que, d'un quant temps ençà, estan colonitzant la riba del riu " y lo está ahogando, sobre todo ahora que hace tiempo que no llueve y baja poco caudal". Vaja, entre les runes, brossa i terra de la qual es lamentava l'Orència, la poca atenció administrativa i aquestes plantes invasores, sembla que aquest petit oasi, té els dies comptats " si alguien importante no pone remedio", no puc evitar pensar....

La conversa s'allarga un poc més i com que fa fresqueta la dona es retira, no sense recomanar-me que pugi fins a la no llunyana ermita de Sant Joan, des de la que, elevada sobre un petit turó, em promet que em farà gaudir d'unes magnífiques vistes sobre aquest petit poble del qual m'emporto un bon record i la impressió que sembla que són més els veïns, que no pas els governants, els interessats en preservar aquest rural, però no per això menys important patrimoni.

I després del descans nocturn a cal Chato, es dibuixa un nou dia i ja és avui..i ja toca emprendre una nova etapa d'aquest tram del camí que m'ha de portar des d'Hontoria fins a Santo Domingo de Silos, petita, però turística localitat burgalesa, reconeguda pel seu magnífic monestir benedictí.

L'etapa no ha tingut massa literatura. Destacar, això sí, que, a la petita població de Mamolar, acaba el Camí Castellano Aragonés, el que, més o menys, he anat resseguint des de Gallur, per fondre's ara amb el de La Lana que, des d'Alacant, acabarà també confluint amb el francès a partir de Burgos.

Aquesta circumstància i la sovint deficient senyalització, ha fet que avui, per a guiar-me i seguir les rutes que prèviament m'havia preparat, hagi hagut d'"esquarterar" l'etapa en tres trams: Hontoria -La Gallega (10,9km), La Gallega-Mamolar (9,8km) i Mamolar-Silos (7,7km), en total gairebé 29 km, bona part dels quals he hagut de fer per asfalt. Cal destacar l'immens bosc de sabines que hi ha al tram La Gallega-Mamolar, amb arbres que sembla poden arribar a superar els 400 anys.

També, després del Mamolar i d'una bona tanda de carretera, per fi el camí es desvia cap a la dreta i els darrers 5 km et porten per una pedregosa sendera enlairada per sobre del congost de Peñacorba, des d'on, en un moment determinat, ens apareix ja la primera imatge del meu destí, Silos, al fons de la vall.

Abans d'arribar-hi, però, un poquet d'història. Quan començo el descens, en un revolt de la senda, hi trobo un túmul de pedres.. Moltes pedres petites i un breu panel informatiu. És el "Moreco del Santo" també anomenat Berrocal del Sant, emplaçat en aquest antic camí compostel·là i que constitueix un cridaner element petri d'uns tres metres d'alt i deu de diàmetre i que sembla tenir un origen curiós: el costum devot que tenien els caminants de besar una pedra i llançar-la al lloc on, segons la llegenda, es van aturar els portadors que transportaven l'urna amb les relíquies de Santo Domingo en el retorn al seu monestir, després d'haver-lo hagut d'amagar, durant l'ocupació francesa, a principis del segle XIX.

Poca cosa més hi hauria a dir de l'etapa d'avui, si no fos perquè, el retorn per a buscar el cotxe a Hontoria m'ha donat "material" per a escriure un altre capítol sencer, cosa que haurem de deixar per a demà, si la memòria no em falla i puc explicar un poc, del molt, que m'ha contat el "taxista" Manolo !

 (Santo Domingo de Silos- 16 maig 2023)