EL CAMÍ - Capítol 32

"Un hotel per a nosaltres, la lliçó de Matilde i un final de traca"
9 octubre 2020

Avui, ja a casa, tot torna a la rutina habitual, però abans de submergir-nos en ella, ens queda encara per escriure un darrer capítol per tancar definitivament el relat d'aquestes vivències que ens ha regalat el tercer tram de pelegrinatge.
I parlo en plural perquè el Camí el continuem fent els dos, Teresa i jo. Encara que de forma diferent, les vivències són compartides com ja ha quedat explicitat en alguns capítols d'aquest diari. Per això, com també al camí de la vida, l'un és el complement de l'altre; per això, també des de la nostra individualitat, en aquest camí cap a Santiago intentem compartir cada una de les coses que ens aporta.
Una altra cosa que voldria destacar abans de descriure la darrera etapa d'aquest tram, és com l'organització de les diferents etapes en temps de pandèmia, ha influït (almenys és el que crec), en el fet de que, en el 80% dels establiments on hem dormit, ho hem fet com a únics usuaris del mateix... és a dir, sols.

En un any normal, això seria impensable, però enguany, malauradament i per la solitud del camí a causa del virus, ha estat la tònica dominant. D'altra banda, crec que també ha influït el fet de que, a l'hora de planificar les etapes, ja vaig tenir en compte no solament els km a fer, sinó que els pobles on pernoctaríem estiguessin fora dels circuits que habitualment et recomanen les guies, app i mapes del Camino. Això feia que, gairebé sempre, ens allotgéssim als municipis anteriors als que marquen aquests instruments, normalment localitats més grans i, per tant, més poblades.
Faig aquest incís perquè l'etapa del darrer dia i que em mancava d'explicar l'he de començar parlant precisament de l'experiència al "Saint James Way" de Cacabelos, un establiment digne que, per 45 euros, ens facilitava, no solament una habitació gran i endreçada, sinó que vam disposar de tot l'hotel per a nosaltres sols !!

Efectivament, no és solament que fóssim els únics hostes, és que a sobre, els propietaris i el personal, en fer-se les 9 de la nit, tancaven portes i marxaven a casa seva. La veritat és que no ens va semblar massa normal, però com el camí té tantes sorpreses....

I per fi, desprès d'una nit "tan especial", començava, també a les set del matí, els darrers km d'aquest tram que m'aportaria, ja d'entrada, altres novetats. Com el de trobar a aquella hora un bar obert, cosa que no havia passat en cap dia anterior. O que mentre començo a caminar pel carrer principal de la localitat, m'arriba una flaire de pa acabat de fer, que em guia fins a la fleca que ja està oberta.... cosa increïble a aquesta hora i per aquests paratges, almenys fins a aquell dia.

Amb aquestes bones sensacions acabo de creuar el poble, passant pel costat de l'església de Santa Maria que conserva un treballat absis romànic, travesso el riu Cúa, afluent del Sil.
Ja l'altra part i abans d'enfilar camí amunt pel caminador que hi ha vora la carretera, ens trobem amb el Santuari de la Cinquena Angoixa.... angoixa la que m'agafa quan veig davant meu l'exigent pujada que m'espera i que em porta fins a Pieros, el primer lloc habitat que trobo, tot encara a les fosques. Aquí, al contrari que a Cacabelos, tot hom encara dorm.

La costa no s'ha acabat i continuo pujant, encara més d'un kilòmetre, fins a l'encreuament que ens indica cap a Valtuille de Arriba. Es tracta d'una variant, que encara que allarga un poc l'etapa, et treu de l'avorrit sender per la vora de la L-713. Sense dubtar-ho i altre cop a palpentes, enfilo cap aquest poblet que com el nom indica, i si està "arriba", voldrà dir que he de pujar encara més. Però no, al cap d'uns 500 metres, tot i la foscor, veig un indicador que marca cap a un camí de terra ample i que, pel mig de frondoses vinyes que i amb una suau baixada, em portarà, en 15 minuts, fins aquest poblet que em rep amb les campanes tocant les 8 del matí, però amb un silenci intens als seus carrers. Es que només matina la gent de Cacabelos ?.
El travesso, també en silenci, no sigui que desperti a algú, i enfilo, altre cop, per un camí de terra que, al cap de poc, es converteix en una altra muntanya russa. Un seguit de turons animen el meu camí pujant i baixant, mentre les primeres llums del dia van traient el cap mandroses i il·luminant immensos camps de vinya. I jo que ahir em preguntava on estaven els ceps que donen fama a la comarca del Bierzo ? 

Al meu davant està la resposta. Tota la gran vall que conforma aquesta famosa comarca lleonesa, des de Villafranca fins a Ponferrada, s'obre als meus peus, i l'espectacle em deixa embadalit, mentrestant, no em canso de fer fotos a aquell paisatge tardoral, amb tota la policromia de colors que ens regalen els pàmpols de les vinyes, ja espremudes.A la vora del camí em trobo un panell informatiu que explica una llegenda sobre l'origen de l'espectacle que estic veient. Bàsicament relata com un peregrí francès va portar raïm de la varietat Cabernet, i amb el temps va donar com a fruit la varietat autòctona, Mencía. A la foto adjunta està la història completa.

Tocades les 9 entro a Villafranca del Bierzo pel camí, ara costa avall, que passa vora l'església romànica de Santiago, amb la seva majestuosa i preciosa porta "Del Perdón". Davant meu el seu ben conservat castell/palau, una construcció que data del segle XVI i que actualment és propietat del compositor i director musical Cristobal Halffter.

Com en el dia anterior, en lloc de trobar-nos a algun encreuament del camí, avui he quedat amb Teresa a aquest poble per esmorzar junts, i així ho fem, tenint, gairebé davant nostre, la monumental església-convent de San Nicolás, obra del segle XVII i que, en l'actualitat, acull un museu de Ciències Naturals. A la nostra esquena la imponent col·legiata, erigida a mitjans del segle XVI per ordre de Don Pedro de Toledo, virrei de Nàpols, sobre un monestir de l'ordre de Cluny de segle X, i encara avui dia inacabada. Voleu un marc millor?

Acabat l'entrepà, a "rebossar " de "salchicón"- ja vaig dir que aquí el tema del menjar és XL i si el vols normal has de demanar "una pulga"-, emprenc els darrers km fins a la meta, surtin pel pont de pedra a sobre el riu Búrbia, presidit per la imatge del monument al peregrí.
Camino, pot ser un quilòmetre, pel voral de la carretera fins a arribar a l'encreuament amb la N-VI, afortunadament amb un trànsit molt minvat gràcies a la nova autovia A-6 que discorre paral·lela, però enlairada.
A partir d'aquí, els km que falten fins a La Portela seran altre cop monòtons, caminant pel carril de vianants, protegit per un mur que no arriba al metre d'altura i que avança encaixonat entre l'autovia A-6, la N-VI i el riu Valcarce, que ja no ens abandonarà fins a arribar a l'objectiu, serpentejant sinuosa i capritxosament, per obrir-se pas entre les muntanyes per on discorre, ja a pocs km de Galícia.

 

Porto vint km d'etapa i ni rastre de peregrins i quan ja començava a pensar que avui el dia no tindria altre interès que lo descrit anteriorment, el Camí em tenia reservada una traca final!.

Passat el llogaret de Pereje, hi ha una àrea de descans per als peregrins i allí m'he trobat a Lizzy, la gosseta peregrina. Els seus propietaris, una parella a la qual ni he preguntat el nom en centrar tot el meu interès en l'animalet, m'han explicat que aquest és el quart camí que fa Lizzy. Fan trams de 100 o 200 km i la gosseta sempre els acompanya. Porta una espècie d'armilla amb diferents adhesius que deixen constància de les seves proeses.

La que em crida més l'atenció és la que marca la fita de 260 km. L'animal es deixa acariciar i quant demano als amos de fer-li unes fotos, creu immediatament les seves ordres per posar de diferents maneres, com si es tractés d'una model professional. Crec que està acostumada a aquestes sessions fotogràfiques!.

 Ens acomiadem i segueixo a bon pas. Voldria arribar abans de les 13 h. per poder fer fotos del poble de Lluís i veure si podem parlar amb algun familiar seu, però arribant a Trabadelo, últim poble abans de La Portela, veig al davant meu una parella de peregrins. El que camina darrere veig que ho fa amb dificultat, com si tingués butllofes als peus i a sobre, porta una descomunal motxilla a l'espatlla. Poques passes per davant, el seu company sembla caminar bé.

Quan arribo a l'alçada del primer. li pregunto si té algun problema i el puc ajudar en alguna cosa. Jo porto una farmaciola a la meva motxilla i podria socorre'l. Em mira amb un somriure que detecto vol dir que no entén lo que li dic. La seva fisonomia em descriu també que el noi té alguna deficiència i per això avanço fins al seu company que resulta ser companya. És Matilde, una noia francesa que treballa voluntària per a l'associació "Barayolo" ( no sé si ho escric bé), però, en qualsevol cas, la noia em diu que l'objectiu de l'entitat és la de treballar ajudant altres joves com el que l'acompanya. La il·lusió del noi que camina malament i que, efectivament, presenta una deficiència congènita, era fer el camí. Ella és el seu suport. Van començar fa uns dies des de Castrojeriz, a Burgos, però el mal temps dels darrers dies, va obligar-los a agafar un bus i escurçar camí fins a León. El seu objectiu: Santiago.

Em quedo xafat i admirat per aquesta jove, de no més de 23 o 24 anys, per la seva grandesa d'esperit. Aquest sí que és un camí ple de vivències, amor i solidaritat. Lo que jo faig queda tan empetitit amb el seu exemple, que em fa replantejar moltes coses.... però el camí em continua trobant i mentre, deprimit, creuo Trabadelo i el meu cap dóna mil voltes a la conversa amb Matilde, als afores de la vila, veig un petit ramat d'ovelles i un home, amb una vara d'avellaner a les mans, assegut baix un castanyer. 

Pot ser per treure'm la noia del cap, després de saludar-lo, li pregunto al pastor que, com vá? -una pregunta ximple a la que m'hagués pogut respondre, com va el què?, però que l'home em contesta, amb un accent que clarament ens indica la proximitat en Galícia: "como quieres que vaya hijo, pues mal, como todo".
D'aquesta manera tan senzilla encetem una conversa que s'allargarà més de vint minuts i que retardarà les meves previsions horàries d'arribada a la meta. Això no obstant, va valdre la pena. José Gonzàlez, veí de Trabadelos i home fet a si mateix, com la majoria dels que habiten aquests petits pobles del nord de Lleó, em donarà una altra lliçó de vida amb la seva conversa fàcil amb la qual, sense jo demanar-li, m'explica com als 14 anys i veient les dificultats que els pares tenien per tirar endavant una família amb 7 fills, va decidir marxar a Vilafranca.

"Había un herrero al que conocía mi padre y fui a pedirle trabajo. Me dijo que me daría 3 duros a la semana y empecé al día siguiente de hablar con él. Justo el día que empezaba, al hombre le salió un encargo en un pueblo cercano y me dejó solo en la herrería. Me puse a llorar cuando la faena que me mandó hacer no me salía de ninguna de las maneras, y cuando, por la tarde volvió, le dije que al día siguiente no me esperara, que yo no servía para ese trabajo. El amo me preguntó que si pensaba que él había aprendido todo el primer día y claro, entendí lo que me quería decir y así fue como aprendí en unos pocos años, el oficio de herrero"
Un bon exemple amb què l'home em venia a dir que la constància fa miracles i que res s'aprèn sense paciència i voluntat.
"Aprendí el oficio, pero el jornal no se me subió", - l'home no para i segueix sense deixar-me entrar en basa - "Así que fui a hablar con un andaluz del pueblo que se dedicaba a hacer remiendos y le pregunté si no necesitaría un peón para ayudarle. Me contrató por 25 pesetas y con él aprendí el oficio de paleta. Era muy bueno y fino en su trabajo, pero muy lento. No se quitaba la faena de delante, así que al cabo de un tiempo decidí ir por mi cuenta y así fue como poco a poco acabé teniendo mi propia empresa".
Ja he dit que José és un home de conversa fàcil y amb aquesta facilitat, m'anava passant d'un tema a un altre sense donar-me temps a preguntar. No feia falta. Havia estat treballant també a l'autovia que passa propera. Em parla d'una parella de peregrins estrangers que van acampar a una parcel·la seva a la vora del poble i amb els que va acabar fent-se molt amic després d'una petita discussió per l'ocupació del terreny. De la seva filla que té un restaurant a Ponferrada, prop de la planta tèrmica, ara desmantellada i a la que li serveix la carn tendra del bestiar que, mentre parlem, s'anat desperdigolant pel prat que tenim enfront. De les castanyes i castanyers que ens envolten. "Pedí una vez un camión de castañas de Badajoz para los cerdos que criaba....y no se comieron ni una. Estas sí que son buenas. No las hay mejores. Tome, tome y pruébelas", em diu mentre es treu de les butxaques dos grapats d'aquesta fruita. No sé si s'està quedant amb mi o realment el personatge és així, obert, directe, xerrador. Vull pensar que lo segon, però tot i lo interessant de la conversa, jo he de seguir camí. Teresa ja m'està esperant fa estona a menys de dos km i l'home ara continua explicant-me un altre capítol de la seva vida un poc més íntim que deixaré entre ell i jo... quan de sobte sona el mòbil amb l'indicatiu de que m'ha entrat un WhatsApp.

És la forma més discreta i educada per dir-li a José que he de seguir. El tallo per dir-li que és molt interessant tot lo que m'està contant, però que la meva companya, que va davant, m'està esperant i, com que tardo, comença a estar preocupada. No és exactament així, perquè el missatge és dels meus fills, però tinc clar que aquesta mitja veritat és l'única forma de tallar la conversa, que, encara que entretinguda, m'està retardant massa el final d'etapa. L'home amb cara de resignació i gest de voler continuar explicant coses, em diu, "siga, siga, que todavía le queda un buen trecho".
Per suavitzar un poc la situació i amb risc de tornar a la conversa, li demano de fer-nos una foto per poder tenir un record de les seves contalles, a lo que

accedeix sense posar cap impediment i finalment, així, continuo els dos darrers km del tram que començàvem, fa just vuit dies, i que ens ha portat a recórrer els 193 km que separen Sahagún de La Portela.
Hem travessat d'extrem a extrem, l'extensa regió lleonesa, coneixent paisatges, menjars, accents, camins, costums, tradicions, monuments, persones, etc.. molt diferents i enriquidors, però, ara tenim ganes de tornar a casa i guardarem els 175 km que resten per arribar a Santiago per a la pròxima primavera, si Déu i els homes ens deixen...l'any 2021 completarem tot el recorregut, en un any especial per arribar a Composte-la, ja que serà any Jubilar, com sempre que el 25 de Juliol cau en diumenge.
Per fi albiro, al costat dret de la N-VI, una benzinera i a l'esquerre un llarg carrer de cases. És La Portela de Valcarce, punt final d'aquest tercer recorregut.

 Algú, des de la distància, em saluda amb la mà. És Teresa i està conversant amb un home. Quan arribo a la seva alçada l'home es gira i em diu, "Tu eres el caminante? Yo soy Gervasio, el primo del primo de Luis". Em quedo un poc distret perquè aquests enrevessaments familiars sempre m'ha costat d'assimilar-los, però uns rastres en la fisonomia de Gervasio, especialment a l'alçada dels ulls, em recorda ràpidament a l'amic que ens ha seguit virtualment durant aquests dies, suposo que amb l'emoció de saber que caminàvem cap a un lloc tan especial per a ell : el poble del seu pare.
Aquest encontre no estava previst al nostre camí. Quan vaig triar la Porcela com a final d'aquest tram, ho vaig fer purament per motius logístics, però casualitats de la vida (existeixen les casualitats?), aquest és el poble que tants records familiars li porta al mestre, company de treball i amic, Lluís Fernández, qui ens ha anat seguint en la nostra epopeia per terres lleoneses, aportant amb els comentaris i els seus records d'infantesa, lligats a aquestes terres, un caire més emotiu i pròxim al nostre recorregut, fins al punt que vam prendre el compromís que, quan arribaríem aquí, miraríem de comunicar-nos amb algú de la seva família. I així ho vam fer.
I, oh meravella!, una vegada més, la màgia del camí s'ha fet visible, perquè quan li pregunto a Teresa com ha trobat l'home que diu ser cosí del cosí, em respon que, per casualitat.
"En arribar al poble, a l'entrada, he vist que hi havia una furgoneta i dos hòmens que estaven descarregant alguna cosa, m'he apropat a ells per preguntar si coneixien un veí del poble, de nom Luis Fernández que tenia un cosí que es diu igual i que viu a un poble al sud de Catalunya. Un dels dos homes m'ha respost, sorprès, que sí, que vivia allí mateix i que era son cosí. A partir d'aquí hem començat una llarga conversa fins que has arribat tu".
"Ha estat molt amable. Hem parlat de la família, de la nostra relació professional amb el Lluís català, de la seva vida aventurera fins que va tornar al poble i va muntar l'hotel restaurant que tenim enfront. De la guerra i els disbarats que es va fer per la zona, de lo dura que és la vida rural, de les seves experiències, bones i dolentes, amb els peregrins que passen pel seu establiment. En definitiva, que he estat agradablement entretinguda mentre t'esperava", em conta la meva companya, mentre caminem cap al Suzuky i després d'haver parlat també jo uns minuts amb en Gervasio i acomiadar-nos no sense donar-li molts records del seu parent.
Màgia, casualitat..? Vés tu a saber, però el Camí és així, és això i a cada revolt et pot portar una sorpresa. El nostre, en aquesta ocasió, no podia tenir millor final, amb aquest encontre tan singular i que, d'una manera tan inesperada, ha unit dos territoris tan llunyans, veritat?.
El Camí és un llibre, com ho és la vida, on cadascú escriu la seva pròpia història i nosaltres dos, Teresa i jo, avui posem punt final a aquest capítol assaborint unes bones sensacions per les experiències viscudes i amb el convenciment de que han aportat quelcom positiu a les nostres vides, deixant, durant vuit dies, que es creuessin amb les d'altres persones desconegudes, però que el destí ha posat al nostre camí.... vés tu a saber amb quina intenció.....

Ara, això no obstant, tornem al nostre hàbitat i ho fem amb ganes d'escriure noves pàgines prop de la gent amb la qual convivim i compartim el dia a dia, la nostra gent, el nostre poble, amb les seves virtuts i defectes i amb les que, si ens ho proposem, també podem aprendre moltes lliçons de vida.