EL MEU CAMI - Capítol 39
𝐌𝐢𝐫𝐚𝐜𝐥𝐞𝐬?, 𝐮𝐧 𝐯𝐢𝐚𝐭𝐠𝐞 𝐚𝐥 𝐩𝐚𝐬𝐬𝐚𝐭, 𝐮𝐧 𝐟𝐨𝐫𝐧𝐞𝐫 𝐯𝐢𝐚𝐭𝐠𝐞𝐫 𝐢 𝐏𝐞𝐩𝐞 𝐞𝐥 𝐜𝐚𝐦𝐢𝐨𝐧𝐞𝐫 (𝐨 𝐞𝐥 𝐦𝐨𝐫𝐭 𝐪𝐮e 𝐧𝐨 𝐞𝐬𝐭𝐚𝐯𝐚 𝐦𝐨𝐫𝐭)

Ho he dit en més d'una ocasió en alguns dels capítols precedents. Al camí tu no pots buscar les històries. Les històries venen a tu en el moment més inesperat i, tornant al dilema proposat fa uns dies, em segueixo preguntant si, moltes de les coses que ens passen, són fruit de la casualitat o de la causalitat. Jo no desisteixo en el meu convenciment que hi ha un poc de tot, però avui....mmm, no sé.
I ho dic perquè, l'etapa d'avui, que en principi semblava que seria monòtona, avorrida i fins i tot sense massa interès paisatgístic, al final, i sense pretendre-ho, s'ha acabat convertint en una de les més animades d'aquest tram.

Solament començar a caminar per l'avinguda de la Chantada de Portomarin, iniciant l'etapa d'avui fins a Palas de Rei, i com és habitual, abans de les set del matí, encara un poc a les fosques i a uns 40 m veig el que sembla una persona recolzada a la paret d'una casa. Tal com em vaig apropant observo que sí, és algú que, mig tirat a terra sembla que s'aguanta el cap amb les mans. Penso si serà algú que ha begut un poc massa i està patint les conseqüències.... Però a les set del mati ?? . En això, uns metres més avall i de la porta de l'hotel que hi ha més endavant, surt una jove corrents de cara al "farcell humà" i portant no sé què a les mans. Aleshores i ja arribant el lloc dels fets, veig que, qui hi ha a terra, és una dona de mitjana edat, segurament treballadora de l'establiment, que ha caigut a terra i s'ha fet un tall al cap. El que porta la noia corredora és un drap per taponar la ferida. Pregunto que ha passat i si puc ajudar aixecant a la ferida o alguna altra cosa. Em responen que no, que gràcies, que ha estat un ensurt més que res i que ho tenen controlat.

"Comencem bé", penso, perquè, a més, avui inicio els més de 25 km de l'etapa sense el parell de bastons que m'han acompanyat i ajudat a fer més lleuger el trajecte, des del seu inici a Roncesvalles. Ahir, estan en vistes de Puertomarin, vaig deixar-los recolzats a la barana del pont d'accés a la ciutat per fer unes fotos, quan, una ràfega de vent me'ls va fer caure a terra, amb tanta mala sort que un dels dos, rodolant, rodolant es va estimbar a les aigües de l'embassament. Sempre tindré el record del riu Miño, al seu pas per aquest poble submergit, com el lloc on vaig "perdre un bon i fidel amic".
En fi, el dia començava un poc amb el peu esquerre i, a sobre, els primers km de l'etapa no tenen massa encant.

Superada la llarga costa que ens deixa al cim de la muntanyeta de San Antonio i ja planejant entre prats i pins, desemboco al boral de la carretera LU-633 on m'espera una densa boira que dona, al meu caminar en solitari, un ambient una mica tenebrós. 

L'udol dels gossos d'una granja propera acaben de posar salsa a l'ambient.

Afortunadament en superar el cim, el Sol guanya força i "la pel·lícula de terror que m'havia muntat", s'acaba.

Al contrari d'ahir en què no em cansava de trobar motius per fer fotos dels llocs per on passava, avui no trobo res interessant. De fet, la ruta anirà gairebé tot el trajecte al costat de carreteres modestes, locals, provincials i fins i tot nacionals. Una àguila a dalt d'un pal de la llum, alerta per guanyar-se l'esmorzar i unes humils flors de camp, són els únics objectius que em motiven un poc.

Com que perdo poc temps en fer fotos, avanço més de pressa i arribo a Gonzar, lloc acordat amb Teresa per esmorzar. Com que ho faig uns minuts més prompte del que teníem calculat, l'adverteixo que ens trobarem un poc més endavant, per a no perdre ritme ni temps.
Ella, que ja s'ha convertit en "la reina del gps i el Google maps", no tarda a localitzar un altre lloc més endavant, on el camí passa prop de la carretera i així fem l'encontre a la sortida de Castromaior, on m'acabaré l'entrepà de cavalla que no vaig poder vèncer ahir. Em cuida tan bé la meva àngel de la guarda !
Mentre xarrem i faig els darrers mossos a l'entrepà, ens passen per davant una parelleta amb els que vam coincidir a Sarria. Ella veig que continua coixejant. Ja es queixava de mal al turmell a l'alberg.

 

Un cop reprenc la marxa, enfilo per la costera que ens portarà a, possiblement el lloc més interessant del recorregut d'avui, el castro preromà de Castromaior, del que ara en farem cinc cèntims. Abans, però de visitar el monument, coincideixo amb la parella de jóvens que m'expliquen que són de Tomelloso (Ciudad Real). Que van començar el camí des de León i que estan amoïnats perquè no tenen clar que el puguin acabar si no millora l'estat del peu de la noia. Penso que sí, que seria frustrant estar tan prop de l'objectiu i no poder-lo culminar. Intento animar-los explicant-los que el camí és màgic i que poden passar les coses més inexplicables, com la que em va passar a mi durant el meu camí de l'any 2000, curiosament també a Portomarin, on vaig arribar amb els peus llagats i pensant que l'endemà em seria impossible continuar. "Yo no sé qué pasó, fue un milagro, quizás no era tan grave la herida?,.. Chicos, yo no sé qué sucedió, pero al día siguiente pude seguir todo el camino hasta Santiago sin ninguna molestia".
M'han mirat en una cara, no sé si escèptica o fotent-se'n de mi, però "han tirat aigua de seguida cap a l'altre solc ", deixant-se de miracles i malalties i pregunta-me si sabia a quina distància hi havia el proper poble, perquè fins ara ho havien trobat tot tancat i estaven en dejú. Els hi he indicat que sí, que a 2 km aproximadament, potser ja hi trobarien algun establiment obert a Hospital daCruz.
Així ells han seguit cap a l'Hospital i jo m'he desviat cap al monument arqueològic, de veritat, impressionant.

El Castro de Castromaior, és un dels jaciments arqueològics de l'Edat del Ferro més interessants del Nord-oest de la Península Ibèrica. Els seus sis recintes murallats, de forma concèntrica i formant talussos, ocupen unes 4 Ha. de terreny elevat que domina tota una ampla zona de pas. Segons he pogut saber Castromaior es desenvolupa a la I Edat del Ferro i les dates confirmades fins al moment ens porten a unes primeres fases datades al segle V-IV a.C., moment de major esplendor del poblat, fins al segle I a.C.- I d.C.
M'embadaleixo uns minuts contemplant el recinte des de dalt d'uns talussos i altre cop no puc controlar la imaginació, que em porta a fer un breu viatge en el temps.
Però temps és el que no puc perdre si vull arribar a l'hora prevista a Palas, així que reprenc de nou el camí, ara per un caminador vora una carretera local tot just transitada. No sé els km que porto en solitari, quan un cotxe que bé de cara mi, redueix velocitat i es para a la meva alçada. El conductor baixa la finestreta i em diu, "Buen camino peregrino, no necesitas un poco de pan?". Em quedo distret...una carretera solitària, un cotxe que es para al mig del no-res i un personatge que em pregunta si vull pa ?? . Aleshores, faig una passa enrere i veig el rètol de la furgoneta "FernadoValin- Panadero Artesano". Està clar, l'home deu ser el que reparteix el pa pels masos, llogarets i parròquies de la zona i, segurament, en èpoques de més abundància de peregrins, més d'una venda havia de fer.
Un cop aclarida la situació li dic que no, que estic servit, però que gràcies, etzibant-li a continuació, "Oye, de vez en cuando en casa me gusta hacerme mi pan, pero nunca me sale tan mullido y tierno como el que hacéis vosotros los panaderos y como veo que eres artesano...no me dirías el secreto ?" Dubta un moment la resposta i finalment em diu, "hombre, es que son vários los secretos". Jo contraataco amb sorna . "Y no me dirás ninguno verdad?". Fernado riu i em nega amb el cap. Divertits per l'escena ens acomiadem amb un "Buen camino y el milagro de un buen pan, amigo !"
Abans d'arribar al darrer encontre d'avui, farem una paradeta a un altre monument digne de referenciar en aquest diari. Es tracta del cèlebre creuer de Lameiros. És de doble cara i va ser col·locat l'any 1670. És singular per la dualitat d'imaginari que representa. En una banda hi ha representada la imatge de Crist i en l'altra la Verge dels Dolors. A la base podem distingir unes tenalles, una corona d'espines i una calavera, en referència al calvari de Jesús.

He llegit que, poc més d'un km abans d'arribar a Palas de Rei hi ha un llogaret que es diu Rosario i que, segons sembla, rep aquest nom perquè antigament, en arribar aquí, els pelegrins resaven un rosari davant la vista de la Muntanya Sacra. La llegenda afegeix que en els seus vessants, els deixebles de l'Apòstol Santiago, van domar els toros braus que van traslladar el cos del sant fins a Santiago.
Interessat per la història i per tal de recordar el nom del poblet, m'apropo al panell indicador a l'entrada d'aquest. Per fer-ho m'he de desviar un poc del camí que he de seguir i és llavors quan sento la veu que m'adverteix que vaig malament.
És Pepe, un altre dels personatges que recordaré d'una forma especial. És un home d'uns 80 anys i està cavant alguna cosa a l'hortet que té davant casa. M'apropo a ell per a explicar-li lo del rosari i la foto. La cara que fa és de sorpresa i de seguida m'explica que, "¿Usted también lo sabe? Pues en el pueblo no sé si lo sabrán. A mí, hace unos años me explico lo mismo que usted, un profesor de la universidad de Málaga. Llevaba unos papeles y me los enseño. Yo le dije, pues será verdad porque, ves desde allí arriba? -m'assenyala un pinaretenlairat a un petitturó- pues en los días muy claros es verdad que se ve el Monte Sacro"
Estem xerrant una bona estona i quan ja semblava que acabàvem la conversa, li he volgut dir d'on era jo. "Pues nosotros, mi mujer y yo, venimos de la provincia de Tarragona, de un pueblecito que se llama Santa Bàrbara"...l'home ha obert els ulls com a plats. Em respon, "Si hombre, cerca de Tortosa y Amposta i Gandesa" i així m'ha anat nomenant alguns pobles ebrencs més. Aleshores el sorprès he estat jo. "Y como conoce todos estos pueblos ?",li he preguntat extranyat. "Es que toda mi vida fuí transportista, hijo yviajé por toda España y de esta parte del pais tengo una anécdota muy particular que me une a vuestra tierra....pero tendrás prisa no ? - m'ha indagat-. Naturalment no podia deixar escapar allò que no havia succeït en tot aquest tram que porto de camí.... aquí hi ha una altra història que em troba. No puc dir-li que no !

"Pues resulta que mi padre hizo la guerra en el frente de Gandesa y cayó muy malherido en Batea. Tan mal estaba que los enfermeros, a los heridos muy graves, ya ni los trasladaban a la enfermería, los depositaban en la iglesia y allí acaban muriendo. Mi padre fue conducido a la iglesia porque su herida era mortal. A la mañana siguiente, cuando iban a enterrar en una fosa común a todos los fallecidos, mi padre fue el único que seguía vivo y así se salvó. Como me lo contaba te lo cuento", conclou....o no, perque Pepe encara afegeix, "Hace unos años, en uno de mis viajes por Tarragona, tenía un transporte a Gandesa y pensé, estando tan cerca de donde pasó lo que contaba padre, no voy a ir a ver este pueblo? Y allí fui, a Batea y visité la iglesia y no puedes imaginar la emoción que sentí", l'home es torna a emocionar contant-me la història, però ara sí, hem de concloure tan emotiva xerrada perquè, la 1 de la tarda està prop i aquesta era l'hora prevista d'arribada a Palas de Rei, poble que, segons la tradició deu el seu nom pallatium regis al palau del rei visigot Vítiza, no debades dintre el seu terme conserva encara avui nombroses restes arqueològiques (mámoas, dòolmens i castros) testimonis de remots assentaments.
Teresa ja s'ha instal·lat a l'alberg "Lar do peregrino", un establiment, net, funcional i modern, recomanable i on pernoctarem per 45 euros. Amb la seva eficiència habitual, ella ja té previst també on dinarem, el mesón A Brea, a uns dos km de Palas i on per 10 euros cadascun tornem a tastar la gastronomia popular i camperola, una bona escudella de callos a la Gallega i un plat de colesterol en vena, el típic "zorzo" de la zona, a base de xoriço esmicolat, ous ferrats i patates fregides...sort que a les nits, la maçana miraculosa posa ordre a tant de desordre dietètic.
Concloc la crònica d'avui i desprès de tot lo viscut i explicat, tornat a la pregunta amb la qual vaig obri ara fa uns dies aquest quart diari del camí ... Casualitats, causalitats....O miracles ?.

Palas de Rei 17 maig 2021