EL MEU CAMÍ (Primitiu) Capítol 58
Etapa 11, entre Ferreira i Melide – 21 km
"𝐄𝐥 𝐂𝐚𝐦𝐢́ 𝐚𝐯𝐮𝐢 𝐯𝐢𝐚𝐭𝐣𝐚 𝐞𝐧 𝐜𝐨𝐭𝐱𝐞"

És divendres, 8 d'octubre i les vuit passades a Ferreira, el llogaret on avui hem descansat a l'alberg "A Nave do Camiño". Jo fa una hora que he sortit cap a Melide, on segurament acabarà la penúltima etapa d'aquest camí Primitiu. El que resta des d'aquí a Santiago ja ho vam trepitjar el Maig passat i dissabte segurament avançàrem amb el cotxe fins O Monte do Gozo per, des d'allí, fer els darrers km a peu fins a la catedral i posar,així, punt final al nostre segon camí.

Teresa està, com sempre, ocupant-se de la intendència i carregant el cotxe per avançar-lo fins al final d'etapa. Avui no hi haurà l'habitual trobada de cada matí per fer l'avituallament a algun punt on el camí conflueix amb la carretera. L'etapa s'allunya de les vies principals i discorre per una xarxa de petites carreteres locals que ho complicaria massa i desestimem de fer-la.
En veure els preparatius de marxa, una de les peregrines que han pernoctat al mateix alberg que nosaltres, se li apropa i li pregunta cap a on es dirigeix. Teresa li l'explica que jo estic fent el camí, que ella no pot pels seus problemes de genoll i que la seva aportació en aquesta història és la d'anar avançant el vehicle de poble en poble, a cada etapa, i que la d'avui tenim previst acabar-la a Melide, població cap on es dirigirà en uns minuts.

La dona, aleshores, li comenta que, pagant el que sigui li faria un gran favor si podia viatjar amb ella fins aquesta població. Sembla que la duresa de l'etapa d'ahir també l'ha deixat ferida i es veu incapacitada per poder fer a peu tota la ruta fins a Castañeda, uns 6 km més enllà del nostre destí.
I aquí és quan la història d'avui viatja en cotxe, perquè, òbviament, Teresa li respon que no hi ha cap problema. Que el camí és companyonia, solidaritat i compartir experiències i que, per tant, serà un plaer poder sentir-se útil ajudant-la, perque, precisament el poder compartir també el moments complicats, és el que ens ajuda a apropar-nos a les persones, tal vegada perquè podem mostrar una part de nosaltres mateixos que solament aflora en aquestes situacions de feblesa.
I d'aquesta manera és com coneixem primer a Lucy i després a Ricardo, el seu company. Una colombiana i un argentí amb els que hem compartit un bocinet d'aquesta experiència que és el Camí i que mai et deixa de sorprendre.

 

Teresa i Lucy han fet juntes el viatge per carretera fins a Melide i el trajecte els hi ha donat l'oportunitat de poder parlar i confiar-se mútuament, en principi els detalls més bàsics de les seves vides: origen, família, motius i experiència del Camí etc.. Més tard i aflorada l'empatia, la connexió entre les dues dones, vindrien confidències més personals i detallades.
Per la nostra banda, jo i Ricardo, per separat, hem fet la nostra etapa pels corriols, camins i senders que ens conduïen fins a la ciutat on es troben i conflueixen els camins Francès i Primitiu.
No deixa de ser curiosa també la coincidència que, aquest encontre de camins reals i metafòrics, no hagi estat solament geogràfic, sinó també humà, perquè, veritablement, la vivència que ens transmet la parella, ens deixarà per sempre un bon record d'aquesta etapa.
Arribo a Melide poc després de les 12, i entro a la ciutat per on es troben els dos camins, a la Plaza del Convento, centre neuràlgic de la ciutat i on està la Casa do Concello ( Ajuntament) i l'Iglexa de San Pedro de Melide. Elles estan assegudes a un banquet, a l'ombra, gaudint d'una conversa tan animada que ni s'adonen de la meva presència fins que estic a dos metres d'elles.
Ens saludem i m'afegeixo a la tertúlia que es perllongarà pràcticament durant un parell d'hores.

Lucy és una advocada jubilada que viu actualment a Venice a Florida. Li encanta viatjar i ens fa una llarga relació dels països on ha estat, Guatemala, Vietnam, Mèxic, Egipte.. "aunque Italia és uno de mis preferidos, viajé alli en varias ocasiones y me encanta", ens explica apassionada, amb la seva veu "d'advocada defensora". La seva facilitat de paraula fa que, de vegades, no puguis seguir el fil de lo que t'està explicant i l'hagis d'interrompre perquè t'aclareixi algun dels temes, sempre interessants, que desenvolupa.
En fer-li aquesta observació, ella ens explica que quan va haver d'opositar, una de les proves que havia de passar, era la d'exposar el seu argumentari amb el menor temps possible, "Y seguramente, eso me quedó como por deformación profesional. Ricardo ya me dice que hablo mucho y deprisa, però que le voy ha hacer", riu, i ho fa amb un somriure trempat, clar i sincer.
Ens explica que és descendent d'emigrants espanyols, que van arribar a Colòmbia a les darreries del segle XIX. Fruit de l'esforç i treball, els seus avantpassats van aconseguir una petita fortuna que els va permetre adquirir la seva pròpia "hacienda".
La conversa deriva cap als més diversos temes, mentre ens prenem una cervesa i uns cafès al bar on ens hem traslladat per seguir la tertúlia mentre esperem a Ricardo.
Passades les 13 hores, una trucada al mòbil la fa aixecar de la cadira i caminar cap a la plaça on acaba d'arribar el caminant, que la busca i no la troba.

Un cop reunits els quatre, el protagonisme ara el pren la història de l'acabat d'arribar. És nascut a Argentina, però els seus pares eren de León. "És una adicto al Camino", ens informa Lucy.
A Ricardo el veig un poc més introvertit que la seva parella. Més callat i reservat. Contrasta la forma de ser d'un i l'altre, però em fa la impressió que es complementen a la perfecció. El que a un li sobra, a l'altre li falta, i viceversa. És el yin i el yang de l'equilibri. Les dues forces fonamentals, oposades, però complementàries.
Mentre em parla, amb veu pausada, de l'experiència del dia, de les llagues amb les quals, com a la majoria, ens va castigar l'asfalt d'ahir, de la seva Córdoba argentina natal.. Sento com el seu accent dolç i emfàtic alhora, transmet al mateix temps, pau i confiança.
I encara més quan explica que, en acabar el camí, la setmana que ve, marxarà dues setmanes a Arrés, al Pirineu d'Osca a fer de voluntari hospitaler a l'alberg hospital de peregrins que hi ha en aquest petit municipi per on passa la Ruta del Camí Aragonès.
Realment penso que, més important que els temes - molts temes -, dels que hem parlat, ha estat la fluïdesa, la naturalitat i empatia amb la qual hem anat explicant-nos uns bocinets de les nostres vides i això, ara, aquí, a la pensió de Melide on estic escrivint la nostra vivència d'avui, em confirma, un cop més, la màgia que té el camí i aquest ambient especial que, en un moment o un altre, al lloc més inesperat, t'atrapa i et treu, de lo més profund de les nostres mancances, aquest sentiment de germanor i solidaritat que hauria d'estar present a les nostres vides més sovint.

Lo més rellevant per recordar del nostre encontre, penso, no seran els temes de conversa, sinó el fet de que, el camí, ens ha permès mostrar la nostra qualitat humana. Teresa, sense conèixer de res a Lucy, no ha dubtat en cap moment mostrar.li la seva solidaritat i ajudar-la. Aquest és l'esperit del Camí i hauria de ser també el de la nostra vida diària.
Ella, amb aquesta anècdota, i sense xafar senders de terra, ha tingut altre cop l'oportunitat de viure'l en primera persona mostrant la seva generositat, tal com ho va fer l'any passat a Castrillo de los Polvazares, prop d'Astorga, ajudant, sense dubtar-ho, el jove que s'havia quedat sense diners i transportant-lo, també amb el cotxe, fins a la ciutat, perquè pogués treure efectiu d'un caixer.
Aquestes coincidències em fan pensar que, d'alguna manera, l'esperit del Camí, té també una dimensió més enllà del traçat per on discorre físicament i, avui, s'ha tornat a fer palès.
Aquesta confluència de camins, en aquesta nostra darrera etapa, ens ha portat també, curiosament, a poder intimar un poc més amb alguns altres peregrins que hem anat trobant al decurs dels 260 km recorreguts fins avui, perquè al cap d'una estona després de l'arribada de Ricardo, s'han afegit al grup Martina i Henri, una parella de jubilats belgues que porten recorreguts més de 2700 km (crec que recordar que han dit) des que van començar el seu camí el 2019. Camí que també va aturar la pandèmia i que ara fa unes setmanes reprenien per posar-hi final, segurament diumenge, a la catedral compostel·lana. Mentre em parlaven, els mirava i al seu rostre es notava el cansament, però al mateix temps una llum, l'alegria i satisfacció que hom experimenta quan està a punt de fer realitat un objectiu. Un cop més, el Camí ens mostra també la seva cara més amable i ens confirma l'essència d'aquela frase que ja vaig emprar dies enrere, "el Camí no es fa, el camí et fa."

Són dos quarts de dues i Ricardo ha de seguir camí fins a Castañeda. Els belgues, amb els qui, recordo ara, vam coincidir per primer cop a Grado, pernocten també a Melide, com nosaltres. Lucy ha de seguir viatge també cap al mateix final d'etapa que el seu company.
Així, si Teresa ha fet el mol, jo acabaré fent el poc i a l'hora dels comiats després dels petons, abraçades i intercanvi dels millors desitjos per al que resta de Camí, ens oferim a portar a l'advocada amb el cotxe fins al seu destí.
En arribar a Castañeda, de nou efusives abraçades, paraules de gratitud i un sentiment difícil de descriure amb què, la nostra petitona i improvisada passatgera, vol mostrar-nos aquest agraïment.. Com pot ser que hi hagi tanta complicitat amb unes persones que, tot just fa unes hores, no coneixies de res i a les que possiblement no tornàrem a veure mai??
El dia acaba. Ha estat també intens i confluent. Ens sentim bé. El camí, com diu una altra frase, ens ha donat més del que li hem donat.

Ens queden encara uns quants km per acabar el nostre propòsit i també algunes coses més per explicar, però ara estem esgotats i amb ganes de reposar.
Segurament que aquestes fulles del diari les hauré de reescriure amb els cap més clar, amb més tranquil·litat i reflexió per transmetre tota la intensitat que ha tingut la jornada.
Per tancar-les, no se m'acut res millor que transcriure el missatge via WhatsApp que Lucy li acaba d'enviar a Teresa.
"Feliz noche Teresa y Josep , que el camino siga siendo una fuente de alegría en vuestras vidas. Teresa, gracias y más gracias por tu generosidad al brindarme vuestra ayuda, que Tu Ángel guardián esté siempre cuidando de Ti . Josep, gracias infinitas por vuestra palabra amable y por dedicar parte de tu tiempo al traerme al albergue.Que vuestro camino esté siempre lleno de luz, y que el Sol ilumine vuestros pasos.
Un abrazo gigante con mucha gratitud."

Melide 8 Octubre 2021