EL MEU CAMÍ    (Primitiu)   Capítol 57
Etapa 10, entre  Lugo i Ferreira – 27 km

"𝗨𝗻𝗮 𝗲𝘁𝗮𝗽𝗮 𝗮𝗻𝗼𝗱𝗶𝗻𝗮 𝗶 𝗳𝗼𝗿𝗮 𝗱𝗲 𝗹𝗮 𝘇𝗼𝗻𝗮 𝗱𝗲 𝗰𝗼𝗻𝗳𝗼𝗿𝘁, 𝘂𝗻 𝗽𝗮𝘇𝗼 𝘃𝗶𝗴𝗶𝗹𝗮𝗻𝘁 𝗶 𝗲𝗹 𝗺𝗶𝗹·𝗹𝗶𝗮𝗿𝗶 𝗱𝗲𝗹 𝗯𝗶𝘀𝗯𝗲"



Normalment, el dia a dia de les nostres vides ens té acostumats a seguir unes pautes que solem acomodar a les nostres necessitats més bàsiques i habituals, és a dir, a allò que ara se sol definir com a"zona de confort", o sigui, fer allò que em produeix pocs mals de caps, molèsties o preocupacions. En definitiva: evitar assumir riscos.

D'aquesta manera el nostre repertori de conductes, creences o recursos és tan limitat que ens impedeix créixer i fa minvar de forma perillosa la nostra creativitat i capacitats intel·lectuals bàsiques a l'hora de trobar solucions als problemes quan, aquests, en algun moment de les nostres vides, acaben apareixent.
Quan aquestes pautes i patrons de vida, per la raó que sigui, es veuen alterats, sortir d'aquesta zona de confort crea en l'individu unes pors, ansietats i altres efectes adversos que, si no som capaços, primer, d'admetre'ls, i segon, controlar, ens poden acabar deixant immersos en un atzucac del qual ens serà difícil sortir-ne.

Encapçalo així la crònica de l'etapa d'avui perquè, com ja vaig avançar a la d'ahir, Teresa i jo, en la nostra arribada a Lugo, ens vam veure implicats en una d'aquestes situacions. Tampoc és que fora una situació límit, però sí que ens va fer trontollar el control que habitualment solem tenir a l'hora de coordinar-nos i, per tant, sortir d'aquesta esmentada "zona".
Habitualment, al Camí, seguim unes pautes que ens permeten fer-lo d'una manera conjunta i prou sincronitzada, encara que cadascun en el paper que té assumit i, un cop més, he de destacar que, el de Teresa, és més dur que el meu.

Perquè, de fet, jo em limito a fer el que m'agrada. És a dir, caminar, entrar en contacte amb la natura, els territoris que travesso i la gent que hi transita. En canvi, el seu paper, per dir-ho clarament, és el de fer-me el camí més fàcil: avançant el cotxe, fer el check-in quan arriba als llocs on ens allotgem, o, sempre que és possible portant-me l'entrepà al punt del camí on ens podem creuar...i sobretot, passar moltes hores sola per aquests mons de Déu. El valor del seu "camí" és tant o més gran que el meu.
Per això, quan ahir ens vam trobar amb el problema de com ho faríem per sortir de Lugo de forma que no fos ni perillós, ni estressant per a ella, ni que em prives a mi de poder començar l'etapa des del lloc on calia fer-ho, la nostra pauta del dia a dia que havíem tingut fins aquell moment, se'n va anar en orris... vam sortir de la zona de confort.

I aquí rau la reflexió, l'aprenentatge que de tot plegat n'hem pogut fer i del que vull deixar-ne constància en aquest, el nostre diari de camí.
Aquella situació que pot semblar fútil per a molts, per a nosaltres representava un problema important per al qual calia buscar solucions. Buscar-les ens va fer sortir de la rutina diària i aquest fet ens va fer forçar la nostra capacitat creativa, racional, intel·lectual, i finalment, després de posar-nos nerviosos, enfadar-nos, tranquil·litzar-nos mútuament i fer-nos dos petons, vam acabar buscant i trobant solucions, coincidint que, la millor seria que jo sortís a l'hora de costum des de l'allotjament, comences l'etapa des del lloc on pertocava i fes el recorregut fins al lloc on havíem acordat i visitat prèviament ahir a la tarda, ja a l'extraradi de la ciutat i en un punt on coincideix la carretera per la qual ella havia de continuar i el camí que jo havia de fer avui.
Allí, jo agafaria un taxi i tornaria a Lugo. Durant les dues hores i escaig que prendria fer això, ella podria descansar una estona més, esmorzar i preparar de nou l'equipatge al cotxe. I així ho hem fet.

Així doncs, tal com estava previst, a les 7 del matí he sortit de l'apartament, he creuat la ciutat i he fet els primers 6 km fins al punt on es troben les carreteres LU-232 i LU-P-2901, per la que he de seguir després. Allí he cridat un taxi per desfer el camí i, a les 9.15 h, ja tornava a estar al lloc de sortida, on Teresa m'estava esperant amb tot a punt per donar continuïtat a la segona part del nostre petit periple.
Hem pujat al Suzuky i tots dos hem sortit de la ciutat, per, a les 10 i pocs minuts, arribar al punt anteriorment citat i on cadascú ha fet el seu camí. Jo a peu, i ella amb el nostre vehicle de suport.
Una bona sortida de l'esmentat atzucac i un altre aprenentatge que ens deixa el camí. Sortir de la zona de confort i buscar solucions als problemes sense esverar-te, ens ajuda a ser més creatius i racionals.

Quant a l'etapa, poca cosa a dir, tret que ha estat una de les que menys m'ha agradat. Avorrida, pràcticament tota per carretera, sobre asfalt, circumstància que possiblement portarà conseqüències negatives als meus peus, que, a hores d'ara, ja se'n senten ressentits i em deixen amb la por que demà em puguin donar problemes a l'hora de seguir cap a Melide.
Una etapa amb poca història la d'avui, pocs desnivells i pocs companys de camí... fent un poc de broma di que, suposo que per la sortida singular que ha tingut, tots anaven davant.

Jo dividiria l'etapa en tres trams diferenciats. Els primers sis km urbans, mentre abandones a poc a poc Lugo, passant per sota de la porta de la seva reconeguda i ben conservada muralla on, segons la llegenda, el primer peregrí i promotor del camí Primitiu, Alfons II el Cast, entraria a la ciutat. Passem després per la seva plaça Major, presidida per l'ajuntament d'estil barroc i datat de finals del segle XVIII. Al fons de la Plaça, enfilo per l'escalinata que dona accés a la plaça de Santa Maria. Aquí s'alcen el Palau Episcopal i la Catedral de Santa Maria.

Surto del recinte murallat per la porta de Santiago o del Póstigo i entre una perllongada filera de cases, seré conduït, costa avall, fins al pont romà, custodiat per un estàtic soldat pretorià que em donarà permís per travessar el riu Miño que, a aquella hora es troba embolcallat pel mateix mantell de boira espessa que abraça la ciutat i que em privarà, minuts més tard, de poder acomiadar-me de la ciutat, aconseguint una bona perspectiva fotogràfica.

 Copio un text sobre el pont que m'ha semblat interessant i que complementa el meu coneixement sobre la infraestructura que estic travessant.

"Pont romà del segle I sobre el Miño. Pas de la via romana XIX de l'Itinerari d'Antonino, que unia Lucus Augusti amb Bracara Augusta, va ser rehabilitat amb molt encert en 2013"

A partir d'aquí, el meu pas segueix riu avall fins que he de girar a l'esquerra a l'alçada de l'església de Sant Llàtzer, edifici del segle XII i que deu el seu topònim al fet que el temple ocupa el lloc de l'antic llatzeret o hospital de leprosos que va tenir aquí la seu. 

Superat el temple, començo a separar-me del riu mentre m'enlairo per diferents carrers i carreteres vienals que em conduiran finalment al punt esmentat anteriorment i on acabo la primera part de l'etapa i des d'on, una hora més tard, començaré la segona, un cop hagi "rescatat" a la meva companya de viatge.
El segon tram, el més anodí, avorrit i pesat, els 13 km que he de fer per la carretera DL.-P-2901. Asfalt, asfalt i més asfalt i cotxes que, tot i els constants cartells per advertir als conductors que la via es comparteix amb els peregrins, circulen a una velocitat que en més d'una ocasió em fa témer per la meva seguretat.
Potser destacaria de tot el recorregut el pazo que trobo a l'esquerra de la carretera, al meu pas per la parròquia d'O Burgo, i que és conegut amb el nom de Casa Gran de Carrigueiros un edifici del segle XIX, del que destaca un blasó a la portalada d'accés al pati.
El seu origen sembla que estaria relacionat amb una antiga caserna construïda per vigilar el pas de vianants i peregrins per aquestes inhòspites terres de la comarca de Mera. Sobre el solar que ocupava, es construiria el pazo.

També, en arribar a San Román de la Retorta, destaca, a banda de l'amabilitat de la propietària de la petita taverna que hi ha vora el camí, una rèplica d'un mil·liari romà que té una curiosa història, i també el valor històric que porta implícit.
Sembla que al segle XIX l'original va ser traslladat d'aquest lloc on ara trobem la rèplica. El propietari del terreny el va voler treure d'on estava ubicat des de l'any 40 de la nostra era. La pedra va ser utilitzada com a columna a alguna estança de la  seva propietat.
En els seus orígens estava situat a la riba del camí ral i s'hi podia llegir un text en llatí referit a l'emperador Calígula que traduït deia: "Caio César Augusto, besnét del diví August, Pontífex Màxim, amb triple potestat tribunícia, Cònsol per tercera vegada, Pare de la Pàtria".

A la dècada dels vuitanta del segle XIX el sacerdot de Lugo D. Xosé Trucharte el va veure i va informar el president de la Diputació el qual el va enviar treure'l d'allà per, posteriorment, regalar-lo a bisbe d'Astorga perquè passés a formar part del seu museu, on segueix en l'actualitat. Ara fa uns anys, es va instal·lar aquesta rèplica que serveix per animar un poc l'avorrit transitar per aquest territori de la plèiade peregrina.
Finalment, el tercer tram, a partir de la Taverna d'Olga, a San Roman, en principi semblava que pintava millor i que, per fi, els gairebé 8 km que ens quedaven fins al nostre destí, serien ja trescats per una zona més boscana, entretinguda i paisatgísticament més agradable als nostres ulls i sobretot sense aquest asfalt que ja començava a fer-se notar a la planta dels peus, i més en un dia assolellat i calorós com el que hem tingut avui... però no, l'alegria ha durat poc, perquè després dels 2 primers km per senders i pistes de terra, creuant bosquets de pins, alzines i carrasques, l'asfalt ha tornat a fer la seva aparició per no abandonar-nos ja fins a Ferreiro, final d'etapa d'avui i on arribava a quarts de tres, després de més de set hores intenses de caminar "fora de l'habitual zona de confort", és a dir, fora de les pautes que fins ara havien conformat el nostre caminar cap a Santiago.

Quina diferència amb l'etapa d'ahir, entre "congostras", "sebes" i "cómaros" i boscos de castanyers, roures i oms, des d'on, intuïts, però vigilants, "biosbardos", "os mouros i mouras" i pot ser alguna "meiga", seguien les meves solitàries petjades, amatents a qualsevol intromissió al seu fantàstic món.
Avui he tornat a la realitat de l'asfalt, entre automòbils, fums, presses i "civilització", però aquest fet m'ha donat també l'oportunitat de poder comparar i admetre que, al camí, com a la vida, ambdues són necessàries (la màgia de la imaginació i la  cruesa de realitat), per poder entendre que, la una sense l'altra, no tindrien sentit.
Acabo pensant que, tant de lo positiu com de lo negatiu, tant dins com fora de la "zona de confort", si un vol, sempre se'n pot aprendre i, avui, nosaltres, gràcies a "l'aventura" viscuda per sortir de Lugo i aquesta anodina etapa.... ens sentim un poc més savis.

 

 Ferreira 7 octubre 2021