EL MEU CAMÍ (De  l'Ebre al Salvador)
CAPÍTOL 65 - 

ETAPA 5 - CASPE- ESCATRON 

"El gendre, la línia recta i provisions escasses"

20 MAIG 22
 

 

Amb més de 30 minuts de retard, ahir als voltants de les sis de la tarda, arribava a l'estació el tren que portava a Mat fins a Caspe, lloc d'encontre i a partir d'on, el meu gendre, té intenció d'acompanyar-me en les tres pròximes etapes.


Fa uns mesos, quan, en una reunió amb els fills i les seves parelles vaig explicar la meva intenció de fer aquest Camí, el jove va exposar-me el seu desig de poder viure, encara que fos tan pocs dies, aquesta experiència, suposo que esperonat per les contalles escoltades en aquestes sobretaules familiars.

I avui, a les 5 del matí, en aquest 20 de maig, així estem, caminant un al costat de l'altre i abandonant ja la població per l'avinguda de Chiprana, travessant un petit polígon industrial, abans que la foscor de la nit, se'ns acabi engolint per una pista ben marcada i paral·lela a "la acequia principal".


Òbviament, a les 5 del matí, Caspe encara dormia i l'únic aliment que podem ingerir són uns sucs i unes galetes, que, en previsió que això seria així, adquiríem ahir a una tenda, mentre pujàvem des de l'estació fins a la pensió.

La intenció és la d'esmorzar a Chiprana, única població que trobarem abans d'arribar a Escatrón, on avui tenim previst el final d'etapa.
Els primers km els caminem junts. La novetat de fer-ho amb companyia tan propera, ens porta a dur una animada conversa que a poc a poc va passant dels temes relacionats amb el camí, a qüestions un poc més personals i privades que, penso, solament pot propiciar un escenari tan encalmat com el que estem travessant.

Com he dit, encara és nit fosca i trobar les escasses fletxes grogues indicadores del camí és complicat, i encara més si la conversa et fa minvar l'atenció en resseguir-les amb la llum dels nostres frontals.
Així que, quan ens adonem i després d'uns minuts sense trobar-ne cap, consultem el Wikilock "salvador" qui ens confirma que, efectivament, no anem bé. Cal girar cua i desfer uns 500 metres de camí.



Un cop retornats a la pista correcta i advertint al meu company del funcionament de l'aplicació i l'atenció que cal posar per trobar les indicacions, aprofito per distanciar-me uns metres d'ell i cercar i propiciar al mateix temps, aquests primers moments de soledat, de vegades buscada, de vegades obligada.
Ho faig perquè penso que serà instructiu propiciar que pugui empescar-se-les per ell mateix a l'hora de buscar el camí correcte i, al mateix temps, que gaudeixi per primer cop d'aquesta sensació de soledat, just en el moment màgic en què comença a manifestar-se les primeres clarors de l'albada.


Chiprana està a uns 9 km de Caspe, per tant, pensàvem que cap a les 8 podíem haver-hi arribat. La nostra idea era la de fer-hi allí un descans i esmorzar a algun bar del poblet. Però sembla que això dels esmorzars matiners, en aquesta ruta i com ja ha quedat palès en capítols anteriors, és complicat, per no dir impossible.

Després de caminar per la suau lloma que va baixant sense pressa cap a l'Ebre, entre fruiters i camps de lo que crec que és alfals, l'entrada al poble se'm presenta de sobte a partir d'una gran rotonda i encara a uns 400 m més avall, les seves cases agrupades i festejant amb el riu que les acarona.


Falten 20 minuts per a les 8 i davant la incertesa de si valdrà la pena fer gairebé un km més (entre anar i tornar), sense saber si trobarem algun bar obert, pregunto a un tractorista que s'atura abans d'incorporar-se la rotonda: "Que sabe a que hora abren los bares?" L'home amb un tot afable i sorneguer a la vegada, ens respon "Uy, aqui en ninguno de los dos bares del pueblo tienen prisa en abrir. Como muy pronto hasta las nueve, no vais a encontrar nada abierto, zagales".

Està vist que això dels esmorzars, en aquest Camí de l'Ebre, no és un costum massa arrelat...simes no en els horaris peregrins.

Mat també ha arribat ja a la rotonda, al centre de la qual m'hi trobo assegut, al banquet que hi ha instal·lat davant mateix d'un gran mural fet amb rajoles de ceràmica i on, amb grans lletres verdes s'hi pot llegir aquest missatge. "Un libro te enseña". 
Just al costat i en vertical i lletres roges i diu: "Cultura, Historia, Imagenes, Personajes, Rutas, Aventuras, Narraciones, Amigos". 
Si us hi heu fixat, amb la primera lletra de cada una d'aquestes paraules, és forma el nom del poble. M'ha agradat, és original i encertat, així que, quin millor lloc per a esgotar les poques provisions que ens queden, que aquí asseguts, contemplant tanta veritat.

Ens cruspim un plàtan cadascun i un trago d'aigua i ens disposem a continuar els 21 km que ens resten fins a Escatrón saben que, fins allí, no trobarem cap altre poble ni lloc d'avituallament.


Abans de reiniciar el camí, el meu gendre em comenta que comença a tenir algun problema als peus. És clar, tot i que ell és un bon esportista, preparat i practicant de diferents disciplines (el runnig entre altres), ja el vaig advertir que el camí no és una carrera, ni una competició, que aquí el que val és dosificar, tenir fons i sobretot anar ben calçat, i ell ha fet aquests primers km amb unes botes de cuir, massa rígides per al meu gust i amb les que els seus peus, segur es ressentiran cada cop més. Afortunadament, em diu que porta també unes sabatilles esportives i això és lo que el pot salvar del fet que les butllofes i altres afectacions no l'apartin de la ruta, just poc després d'haver-la iniciat.


Mentre ell es canvia el calcer, i per seguir provocant aquesta individualitat esmentada abans, reprenc la marxa pel voral de la A-221 i encara vorejant un dels meandres que forma aquí el riu pare.
 A uns dos km de Chiprana, deixo la carretera i m'endinso per una pista que apareix a l'esquerra i que travessa un immens i inacabable hort solar.
De tant en tant miro cap enrere i veig un puntet que, a l'horitzó, es mou en la meva direcció. És el meu gendre.

Un cop passat el mar de panells solars de l'empresa Logro-Cobra, un indicador, a l'esquerra també, m'informa que si em desvio uns 20 minuts del camí, podré gaudir de les anomenades Saladas de Chiprana, reserva natural formada per 6 llacunes: la Salada Gran de Chiprana, la Salada de Roces, el Prado del Farol i tres més petites. La Salada Gran és l'única d'aquestes característiques i de gran profunditat a Europa, ja que l'altitud màxima del nivell de l'aigua arriba a 5,6 m, al maig, o sigui, justa en aquests dies. Les seves aigües són salines i transparents, cosa que permet, en entrar la llum del sol, la fotosíntesi de les espècies vegetals que hi viuen.

Desisteixo d'augmentar el quilometratge del dia. 

El sol comença a fer-se notar cada cop més i el plàtan el tinc ja als peus, així que prefereixo buscar un lloc adecuat on esperar a Mathieu i acabar amb les poques reserves que ens queden abans de continuar per un seguit pistes inacabables, sense possibilitat d'avituallament i amb unes temperatures anormals per a l'època. Jo crec que tornem a estar prop ja dels 30 graus altre cop.
 

Previsorament, a Caspe, com ja he dit, ens havíem proveït de l'aigua i fruites que ens han salvat de la inanició, un cop s'ha tornat a produir l'encontre i hem pogut esmorzar (si és que es pot dir així), asseguts a la vora del camí, sota l'ombra d'una sofrida i escassa olivera, mentre, sorpresos per un núvol de pols, i un soroll pertorbador en mig de tant silenci, veiem passar un grup de quads i 4x4 que sembla, portaven més pressa que nosaltres.


 

Un cop exhaurit el poc avituallament que ens quedava i en direcció contraria a la que portaven els motoritzats, el meu company i jo, reprenem altre cop la marxa per la pista que, després de culminar un petit turó, ens deixa a les vistes d'una inacabable recta que, baix el Sol de plom que cau sobre nosaltres i amb les poques reserves d'aigua que ens queden, la fan encara més eterna.

Conscients possiblement que cal dosificar forces i esforços i centrar-nos psicològicament a aconseguir el nostre objectiu, sense dir res i a poc a poc, ens tornem a anar distanciant aprofitant les breus parades que, de tant en tant, anem fent, cadascun al seu ritme, per fer un glopet d'aigua..o expulsar-la, segons convingui.

Per fi la recta s'acaba en confluir amb una carretera. Encara ens queden 5 km fins a Escatrón, km queens acaben de posar a prova les forces i la moral, caminant de nou pel voral de la A-221, xafant sovint el ja reescalfat asfalt i veient al fons, la silueta del poblet que, sembla, se'ns vol fer fugisser i se'ns allunya en lloc d'apropar-se.


La distància amb Mat s'ha fet cada cop més gran. No sé si va davant o darrere, perquè per a accedir al poble ho pots fer per dos llocs diferents i no sé quin haurà emprès ell. 
Jo trio caminar per lo que era l'antic traçat de la carretera i, al final, i després d'una darrera pujada que em mina les poques forces que em queden, just a l'entrada del poble, em trobo un somrient i cofoi jove que sense dir-ho, però que deixa clar amb la seva mirada burleta, la satisfacció d'haver acabat l'etapa i haver-ho fet abans que jo.

Esgotats, però encara somrients i comentat les incidències de la dura etapa, avancem per l'avinguda de Goya i el primer bar que trobem és el bar Español. No ens ho pensem dues vegades, acalorats, cansats, assedegats, famolencs com estem, entrem a l'establiment i amb un parell d'Ambars per cap, molt fresquetes i unes bosses de patates fregides, posem "un poc d'esparadrap" a tots els nostres mals, i combustible per arribar fins a la pensió Mayor, on aquesta nit ens allotgem i recuperem forces per afrontar "l'etapa reina" de demà!

Tot i els 31 km de la d'avui, cal dir que, físicament, no hauria d'haver estat excessivament dura, si  no haguera estat per la inhabitual temperatura i el poc avituallament. L'orografia del terreny no marca grans desnivells i, per tant, l'esforç es veia limitat a completar-los assumint la llarga distància sense cap altre poble ni possibilitat d'assistència (sovint amb molts trams sense cobertura als mòbils) i especialment per la monotonia dels paisatges, amb aquells llarguíssims trams de pista completament rectes entre horts solars, oliveres i presseguerals, paradoxalment, ubicats en aquests paratges semidesèrtics, regats, això sí, pel pare Ebre que portarem, sense veure'l massa, a la nostra dreta durant tot el recorregut.