EL MEU CAMÍ - DE L'EBRE AL SALVADOR

Capítol 60 "El Camí comença a la porta de casa"

Santa Bàrbara 15 de Maig 2022

El darrer capítol d'aquesta mena de diari, tornant cap a casa després de recórrer el Camí Primitiu, el concloïa amb la frase de què "quedaven encara molts camins per recórrer". I així és.
Per això, d'aquí a poques hores, tornaré al Camí. A un altre Camí. Un Camí que tot i tenir el mateix objectiu, cada cop se'm presenta diferent, però en aquesta ocasió molt especialment per tres motius principals.

El primer és que aquesta vegada el Camí el començaré des de la porta de casa, a Santa Bàrbara. No hi haurà viatge d'aproximació al punt de sortida, com en totes les altres ocasions.

No, en aquesta ocasió encara no tinc clar on vull acabar, però sí que està decidit que vull començar fent el Camí de Sant Jaume de l'Ebre. El que tinc més prop, el més nostre i pot ser, paradoxalment, el més desconegut. De vegades, a la vida, també ens passa això: lo més desconegut és el que tenim més prop!
El segon és que en aquesta ocasió, Teresa, la meva estimada i ja experimentada companya de camí (el de la vida i aquest), no vindrà amb mi. Aquest cop viatjaré sol i això em causa una sensació contraposada. Per una banda, tinc un cert neguit per la seva absència, suport i companyia i per altra, sento com l'adrenalina em corre per les venes davant la incertesa de lo desconegut, de la improvisació i autodependència a la qual estaré sotmès per aquesta absència.
Finalment, i a conseqüència de lo anteriorment explicat, aquest Camí crec que serà també molt diferent perquè serà el Camí autèntic, sense vehicle de suport, ni assistència, el que vol dir que hauré de viatjar amb tot lo bàsicament imprescindible a l'esquena... a la motxilla i això representa també un doble repte. D'una banda, el pes que hauré de portar amb mi, kilòmetre a kilòmetre, i d'altra, escollir ben bé que és lo realment imprescindible, bàsic i necessari portar per mirar d'alleugerar aquest pes.
Aplicat a les nostres vides, això pot ser també una metàfora que ens mostra com, de vegades, carreguem tant de "pes" innecessari a les nostres esquenes, suportant-lo de forma passiva a cada kilòmetre de la nostra existència. Potser hi ha moments en què cal parar "i treure de les nostres motxilles, tot el que és superflu".Pot ser el nostre Camí sigui un poc més precari o arriscat, però segurament també serà més lleuger i abellidor.

Tornant de les meves cavil·lacions a la realitat del moment, també he de dir que, per a mi, el viatge que començo demà, serà tota una experiència nova: serà la primera vegada que caminaré tot-sol i amb tot lo bàsic a sobre. Després de tants camins fets, el Francès, el Primitiu, els trams del portuguès, Sàrria i de l'anglès, el de Ribadeo o la prolongació fins a Finisterre, aquesta vegada el repte em porta a intentar fer el primer tram del de l'Ebre, des del meu poble fins a Saragossa o Utebo... depèn de les forces i de com es desenvolupi cada etapa, perquè, a tot lo anteriorment exposat cal sumar una altra dificultat: les distàncies entre pobles i la manca d'infraestructures, el que obliga a fer etapes, gairebé totes de 30 km o més.

A tot això cal sumar la soledat que en principi crec que m'espera al decurs dels gairebé 230 km que em separen del meu objectiu. Aquesta via no és tan coneguda, ni popular i, per tant, molt poc transitada, per lo que, tot i que m'agradaria equivocar-me, segurament trobaré pocs elements que em porten a explicar les vivències del Camí, com en altres ocasions he fet... encara que, arribats a aquest punt, he de confessar que una de les coses que he afirmat unes línies més amunt, és una veritat a mitges, ja que a Caspe i fins a El Burgo de Ebro, durant tres etapes, el meu gendre Mathieu , es sumarà a l'experiència, gelós de voler viure-la i jo condescendent en permetre-li acompanyar-me en un tram de la meva solitària caminada.. Sé que li agradarà i potser descobrirà quelcom que no es pot explicar, perquè s'ha de viure.

Ja per anar acabant, un altre element nou d'aquest Camí que estic a punt d'emprendre, és que, les poques o moltes vivències que vagi recollint del meu pas per terres catalanes i aragoneses, no les podré escriure ni publicar cada nit, com era el meu costum. La limitació de pes a la motxilla, òbviament, fa inviable que em pugui emportar el portàtil, el que, inevitablement, em porta a pensar en un altre recurs, molt menys tecnològic, però més autèntic i tradicional: paper i llapis ! .. És a dir, prendre notes puntuals i memoritzar durant el viatge per compartir-ho un cop retornat a casa.

 

Amb tots aquests plantejaments i cabòries que em faig hores abans de començar a aquest nou Camí, i amb aquesta exposició de les característiques i diferències que, penso, tindrà respecte als trescats fins ara, arribo a la conclusió que de que, una vegada més, el Camí, com la vida, és un llibre en blanc que caldrà emplenar al ritme i compàs que ens marqui cada moment, cada instant.
La vida...el Camí, té això de meravellós: el repte i l'emoció de descobrir a cada pas (a cada instant), lo que ens forneix. Visquem-lo (visquem-la), sense pressa, sense córrer, amb delit. Amb tot el plaer del nostre ànim i de tots els nostres sentits, sense oblidar mai, que: Tots els camins, comencen a la porta de casa!