EL MEU CAMÍ (De l'Ebre al Salvador)
CAPÍTOL 69

 “De nou al Camí!"

26 Setembre 2022-09-26
 

Altre cop tinc ja la motxilla preparada, les sabatilles, el barret i els bastons, disposats per reprendre el Camí Jacobeu de l'Ebre que vaig començar, just ara fa 4 mesos, DES DE LA PORTA DE CASA i que en vuit jornades em va portar fins a Saragossa.

Avui tinc la intenció de continuar un parell més d'etapes per aquest camí ebrenc que, per a mi, ha estat tota una novetat respecte als anteriorment recorreguts. Diferent pels motius expressats en capítols anteriors i que podria sintetitzar afirmant que, aquest,prescindeix completament de la massificació o saturació que et trobes en algunes altres rutes molts més populars com el Francès o el Primitiu. Tot al contrari: el de l'Ebre invita a la introspecció i representa tot un repte, tant per la manca d'infraestructures, com per les distàncies a recórrer sense punts intermedis.

Però en fi, això ja ho he comentat potser massa repetidament. Avui el que vull expressar és el meu deler per posar-me altre cop en marxa des de la capital aragonesa fins a Gallur i, a partir d'allí, entroncar amb el Soriano o Castellano-Aragonès, un camí que l'Associació Soriana d'Amics del Camí de Sant Jaume ha rescatat de l'oblit. Es tracta d'un tram que va tenir especial importància com a ruta jacobea als segles XII i XIII, però que la va anar perdent després fins a la seva pràctica desaparició. Aquest tram s'estén fins a Santo Domingo de Silos, on enllaça amb el Camí de la Llana que, des d'Alacant, travessa tota la península fins a enllaçar amb el Francés a Burgos, destí final que m'he proposat i on espero arribar el maig del 2023.
De moment en aquesta ocasió i a partir d'avui, m'he programat 9 etapes, des de Saragossa a Gallur, de Gallur fins a Sòria i de Sòria fins a Navaleno, en total uns 245 km.

Aquest tram de camí entre Gallur i Silos, ha estat recuperat des de no fa gaires anys per l'Associació anteriorment esmentada i en tractar-se d'un tram poc conegut, representa un nou repte per a mi. No hi ha gaire informació i tenint en compte que m'endinsa cap a "la España vaciada", la mateixa entitat adverteix que la ruta pot arribar a ser exasperant i fins i tot trastocar l'ànima de qui s'endinsi per aquests paisatges despoblats i sempre emparats per muntanyes llegendàries, El Moncayo, Cebollera, Pics de Urbió i La Demanda. I és que, en estar aquest camí oblidat durant segles, s'ha hagut de rescatar del tot i ha hagut de renéixer de nou amb un ingent esforç: Investigació documental, traçat i marcatge, solució de problemes administratius en multitud d'instàncies i ajuntaments per poder fer passar el camí per zones privades o facilitar hostalatge, serveis o avituallant al peregrí.
Així doncs, els dies que venen se'm presenten com un altre nou repte, pot ser encara més esquerp que l'anterior, tot i que en aquesta ocasió no viatjaré sol. Altre cop Teresa, amb la seva abnegada predisposició i eterna paciència, torna a compartir el camí amb mi. Això, ben segur que farà, a pesar de les dificultats que en puguem trobar, el que aquest camí, com el de la vida que compartim, sigui més amable, més planer, més suportable.