EL MEU CAMÍ (De l'Ebre al Salvador)

CAPÍTOL 71 - Etapa 10

"L'ínsula de Barataria, un alemany ignasià i un planer contra el cerç"

El camí entre Utebo i Luceni discorre en la seva totalitat paral·lel a l'ampla i fèrtil vega que forma aquí el riu Ebre

Entre els gairebé 30 km que separen una població i l'altra i trobem 5 municipis més, és a dir, un pràcticament a cada 6 km.

Aquestes dues circumstàncies m'han fet molt diferent i més agradable aquest tram si el comparo amb d'altres caminats anteriorment en aquesta ruta jacobea de l'Ebre . Fins i tot, la proximitat entre municipis, em recordava en algun moment el Camí Francès, al seu pas per Galícia.

A més a més, avui, també s'ha sumat un altre fet excepcional, i esdevingut per primera vegada en les 10 etapes que porto caminades des de Santa Bàrbara...per primer cop he coincidit amb un altre peregrí !

Poc abans d'arribar a Alagón, la pista discorre un bon tros pel costat de l'autovia A-68. Abans d'arribar-hi, el camí fa una corba i et permet albirar sense problemes qui ve en direcció oposada. I això és lo que, des de la distància, m'ha permès veure com una altra persona, amb una voluminosa motxilla, venia de cara a mi i que, pel seu aspecte, no podia ser més que algú que estava també fent ruta.

Quan estàvem a punt de creuar-nos, no m'he pogut estar, i havent-lo saludat, li he preguntat directament quina.

L'home també s'ha aturat i, com ha pogut, m'ha fet saber que no m'entenia, que era alemany i que feia una estona que havia sortit del poble on jo estava a punt d'arribar.

Ha estat una escena simpàtica i divertida perquè, ell amb el seu mal castellà i jo amb el meu pitjor anglès -però amb tota la voluntat del món per comunicar-nos-, al final li he intentat explicar d'on venia i cap on em dirigia, i ell (almenys és lo que he entès), m'ha fet saber que, després d'haver completat el Francès i la Via de la Plata, ara estava fent el Camí Ignasià. " I have traveled more than two thousand kilometers", m'ha semblat entendre i també que, per descomptat, els havia fet en diferents anys.

Més de dos mil km a peu, són molt kilòmetres ! Aquesta confessió de l'alemany em tranquil·litza i em fa veure que encara hi ha gent que està més "enganxada" que jo al deler de caminar i recórrer el pais, sense pressa, a poc a poc i conèixer, encara que sigui mínimament, però des de dintre els llocs, pobles i gents amb qui et creues.

Amb aquest fortuït encontre, doncs, m'he assabentat de que el Camí de l'Ebre coincideix, en bona part, amb aquest altre camí que, segons m'he documentat (perquè ignorava la seva existència), va recórrer el sant Ignasi de Loiola, des de la seva ciutat natal, fins a Manresa.

Copio de la pàgina Turismo Euskadi:

"El Camí Ignasià recrea l'itinerari que el cavaller Ignasi de Loiola va recórrer l'any 1522 des de la seva localitat natal, Azpeitia(Guipúscoa), fins a la ciutat catalana de Manresa.

Un pelegrinatge que va començar després de la seva conversió espiritual a Loiola, i que tenia com a meta final la ciutat santa de Jerusalem."

Actualment, el camí que s'ha traçat a partir de les anotacions personals del Sant, s'inicia a la casa on va néixer Ignasi, a Loiola (Azpeitia) i ens condueix fins a la coneguda com a “Cova de Sant Ignasi”, a Manresa.

Un cop m'he acomiadat del meu interlocutor, i rumiant sobre el que havia passat i la informació que acabava de conèixer, m'ha vingut al cap un altre fet que m'ha cridat l'atenció aquest matí, però al que, fins ara, no hi havia donat massa importància.

En superar Sobradiel, el primer poble després de Utebo, junt a l'indicador del Camí de l'Ebre, n'hi havia un altre que deia "Ruta Cervantina", i a cada poble de la ruta per on avançava, Torres de Berellen, Alagón, Cabañas de Ebro i Alcalà de Ebro, algun dels carrers principals per on passava, estava dedicat també de a l'escriptor del Quixot.

El que m'ha acabat de picar la curiositat ha estat el que, en arribar a aquesta darrera localitat, juntament amb la indicació per anar a l'església, hi havia un altre cartell on s'hi podia llegir, "estàtua de Sancho Panza". Naturalment, m'hi he dirigit per saber que és lo que tenia a veure el cavaller de la Mancha en aquests poblets nascuts a la riba del riu.

Al peu de l'estàtua no hi posa massa cosa, però en sortir del poble...una altra pista. "Mirador de la Insula de Barataria" . Un panell informatiu, bastant malmès pel pas del temps, segurament, però on encara es pot llegir el perquè de tot plegat i perquè aquests poblets dediquen tant carrer a don Miguel.

Resulta que el riu, al seu pas per Alcalà de Ebro, forma una pronunciada corba al voltant d'un caseriu. Aquesta península fluvial, en èpoques de fortes crescudes del riu, s'acaba convertint en una illa i, precisament aquí, en la segona part del Quixot, Cervantes va situar un dels episodis més cruels del llibre, quan els ducs de Villahermosa concedeixen el títol de governador d'aquesta insula, nomenada de Barataria per l'escriptor, a Sancho Panza .

Segons encara llegeixo al panell "Ínsula debe su nombre a que ese lugar era Baratario, o sea barato, por lo que los duques, en realidad, se burlaron del escudero concediéndole un falso legado"

Segons el mateix escrit, aquesta Insula al mig de l'Ebre, continua intacta, exactament igual com la va descriure l'escriptor al seu famós llibre, quatre segles enrere.

Així doncs, per a mi no deixa de ser una curiosa i molt interessant anècdota, el poder conèixer, veure i caminar pels mateixos llocs dels quals parla el popular llibre.

Amb tot això el camí avui ha estat força distret, entorpit solament pel cerç que, pràcticament durant les sis hores que ha durat, em fuetejava sense pietat, dificultant i alentint la meva marxa. M'hi barallo, li oposo resistència, però ell, potent i tossut, no deixa de bufar en direcció contrària al meu sentit de la marxa... igual que l'alemany ignasià.

Els camps per on travesso aquests paratges són plans, horitzontals, no hi ha recers, i aquest vent fresc i sec, avui em sacseja amb cops que crec que en algun moment superen els 60 km per hora.

Segons sembla aquest vent que bufa del Nord-oest, especialment a la ribera aragonesa i navarresa, és producte de la diferència de pressió entre el Cantàbric i la Mediterrània i, a casa nostra, arriba en forma de "vent de dalt" que és com el denominem aquí.

Finalment, poc després de la 1 de la tarda, estabornit pel sotrac ventós, però satisfet perquè he pogut gaudir altre cop d'un poc de la "vida" que hi ha al camí ,arribo a Luceni.

Teresa, protegida del vent, m'espera dintre el Suzuki, el nostre impagable company d'aventures, aparcat a la plaça de l'ajuntament i a tocar a la pensió "Casa Alejandro", on descansarem aquesta nit, per recuperar forces, i continuar demà cap al darrer poble que visitarem d'aquesta ruta ebrenca abans d'abandonar-la (segueix fins a Logroño), i endinsar-nos ja cap a l'oest, apropant-nos a un nou i desconegut repte: el des de fa poc recuperat Camino Soriano o Castellano- Aragonés

 Luceni a 27 Setembre 2022